Fa temps que li estic donant voltes al cap sobre què escriure al blog. Havia pensat continuar amb les meves opinions sobre llibres o sobre alguna sèrie... però al meu cap només hi ha una cosa. I molts ho sabeu: el meu fill. Va néixer fa un mes i una setmana, després d'un part llarg, de moltíssimes hores. Un nen molt desitjat i estimat des d'abans de néixer.
Ara escric, al cap d'un mes d'haver parit i potser encara és massa d'hora. Les meves emocions estan a flor de pell i qualsevol cosa pot fer que passi d'un extrem a l'altre: de l'absoluta alegria a la melancolia i "tristor". Sí, potser és una mica fort dir aquesta paraula després de tenir un nen tan bonic als braços, però el canvi de vida és tan gran i la responsabilitat de que creixi bé és tal, que arriba un moment (i més d'un), en que et desmuntes i les llàgrimes surten sense que puguis evitar-ho. I et culpes de plorar, de sentir que no pots... Però d'això n'han escrit molt i diuen que és del més normal sentir-se així. De tota manera, no deixes de sentir-te culpable al principi. Com pot ser que, estimant tant com l'estimo, pugui sentir que no ho faré bé, que potser no estic preparada? I quan ja la pena no em pot més, me'l miro i em convenço de que sí que podré, que seré una bona mare i ell creixerà feliç i bé.
I és que ell és una part de mi, l'he dut durant nou mesos llargs al meu ventre i tinc la necessitat de donar-li el millor, de que no li falti de res. Si li he de cantar perquè es calmi, li canto; si he de ballar amb ell, ballo; si vol jugar, hi jugo; que simplement necessita l'abraçada de la seva mare per dormir-se, qui sóc jo per no donar-li?
Us explicaré una anècdota que em va passar pocs dies després de que ell arribés a casa: un matí ens vam quedar ell i jo sols. El vaig deixar a la seva hamaca per jo anar fent coses mentrestant i al cap d'una estona va començar a rondinar. Vaig posar el cd de Vega, "Metamorfosis", per comprovar tot allò que diuen de la música que escolten quan estan al ventre de la mare. I sí, es va calmar una estona. Vam ballar la cançó "Lolita", li vaig cantar "Mejor mañana" i a la tercera cançó, "Nueva York" ell va tornar a rondinar. Aquesta és la meva cançó preferida de Vega i li vaig cantar en to suau, mentre el tenia en braços, perquè es calmés i ho va tornar a fer. Fins i tot se m'estava dormint al braços. L'anècdota és que no vaig poder acabar de cantar-li la cançó perquè les llàgrimes tornaven a mi, però aquest cop d'una alegria immensa de sentir-lo tan a prop i tan meu.
... He decidido esperarte sin más aquí. Sin ti, no puedo. Por si un día decides que aquello valió la pena, si descubres que ya no te importa el que diran, si te pesan las cicatrices, la nostalgia de tiempos felices... dando vueltas por este cuadro me encontrarás...
 |
| El meu petit Biel |
7 comentaris:
És curiós que totes tingueu aquest sentiment contradictori els primers mesos... i a la vegada deu ser normal. El canvi és radical: passes d'ocupar-te només de tu, a ocupar-te també d'una altra personeta al 100%...
El fet de que et preocupin aquestes coses és el que demostra que sí estàs preparada per ser una bona mare :)
(Sóc la Maria, per cert)
Realment la maternitat et canvia tot... tot allò que tenia importància fins ara deixa de tenir-ho quan tens el teu fill als braços... Al principi tot és nou i costa molt. Deixes de ser tu mateix per ser responsable d'una personeta que a partir d'ara serà per sempre més el motiu de totes les angoixes, les penes i les alegries també... perquè no hi ha més que un somriure o una abraçada per que res tingui importància.
L'amor cap a un fill crec que és l'amor més incondicional de tots, l'amor més pur que un pot sentir i sentir-ho fa que passin pel cap moltes angoixes i pensaments.
Però el dia a dia fa que tot vagi aprenent-se i vagi fluint cap a una relació especial que sempre més tindràs.
Cada fill té les seves consignes i cada fill aprens com tractar-ho, com necessita l'atenció. Per això no hi ha cap manual de com ser pare, perquè per a cada fill un és un pare diferent. I sempre quan un hi posa tot de la seva part segur que és el millor pare per a aquell fill.
Un petonet ben gran per a tu i per al meu nebodet que és tan maco.
Moltes gràcies a les dues pels ànims!
Avui he decidit treure fora una mica d'aquesta angoixa dels primers dies.
Petonets
¡Hola, Mercè!
¡Enhorabona, que encara no t’ho havia dit! I no t’hi capfiquis, dona. És normal que estiguis neguitosa perquè la responsabilitat és enorme, però jo penso com la Maria: el simple fet que pensis si ho faràs bé, si estàs preparada o si seràs una bona mare vol dir que ho intentes amb totes les teves forces i que ho faràs de conya. El Biel té sort de tenir una mare com tu ;>
Ànims, que ja veuràs com tot va bé!
Un petonàs, guapa!
J
Querida merce:Hubiese querido escribirlo en CATALAN,pero perdona,muchas palabras no se escribirlas bien,pero bueno este no es el tema.
Primero que nada,dejame decirte:Que me ha sorprendido enormemente tu escrioto,tu sentir,por que al verte tan jovencita,pense que te harias un lio que para ti seria un drama los primeros dias, las primeras semanas,pero el ir viendote,con tu pequeñin en los brazos,te ves tan madura,tan segura de ti misma,que no queda duda de que seras una madre estupenda,ademas te dire algo que mas de una te ha dicho,ningun hijo nace con instrucciones,todo es y se aprende a base de mucho amor,cariño y mucha pasciencia,tus temores son normales,todas hemos pasado por eso,¿sabes?cuando te veo,no puedo evitar emosionarme,por que me haces evocar mis ya lejanas maternidades,y los mismos temores,siempre dije ¡tuvistes hijos y ya toda la vida estaras pendientes de ellos y con los años en diferente medida!,pero es asi,no te preocupes que lo haras genial y disfrutalo al maximo,por que crecen muy de prisa,un abrazo muy,muy grande y cariñitos para biel.
@JM
¡Muchas gracias JM!
No puedo evitar agobiarme a ratos... es un gran defecto mío darle tantas vueltas a las cosas jeje Pero también pienso que si no me preocupo yo, ¿quién lo va a hacer?
Enfin, el bajón poco a poco va pasando y todo va cogiendo forma :)
A ver si nos vemos todos cuando acabemos las "vacas".
Un beso
@Esther
¡Hola Esther!
Gracias también por lo que has escrito. Y no te preocupes porque tu respuesta esté en castellano: aquí puedes expresarte en la lengua que más cómoda te sientas ;)
Tener a Biel está siendo una gran experiencia, y supongo que con el tiempo acabará de madurarme, como tu dices jeje
La verdad es que todo lo que se siente hacia un hijo es especial y se desea todo lo mejor para él: que no le pase nada malo y ahora, tan pequeñito, hay que cuidarle en todo y hacer que se sienta muy a gusto aquí con nosotros. :)
Bueno, Esther, a ver si algun día nos escapamos para tu pueblo y os presentamos a Biel en persona :)
Un beso grande.
Estimada Mercè !!!! Et serè sincera. Ets i seràs un a bona mare. El dia a dia t'ensenyarà, et sortirà de dins sense pensar-t'ho. Estigues tranquil.la, no hi ha un manual de com ser mare, però tampoc hi és, el de ser fill. Per això tan sortiràs. Ja sabem que tenim dubtes, però el que et dicti el cor, és lo mès acertat.
Et felicito, perque en el mes i 10 dies que te en Biel, vas demostrant el teu instint natural de MARE.
Els dubtes, els tenim sempre. Però amb els anys, els intentem disfressar.
Un petonàs.
Publica un comentari a l'entrada