La cuenta atrás... i de com no hem calculat bé.

Escric aquest post únicament i exclusivament degut al meu fustrament d'aquesta tarda.

Sé que no he mirat prou la informació que hi havia penjada a la web, però jo m'anava fiant del que veia pel facebook, la pàgina oficial de la cantant: Vega.

Portada nou CD de Vega

Així que aquesta tarda he rescatat la samarreta que vaig comprar el seu dia a la Sala Vivaldi, he agafat el cd que m'han regalat abans de temps i el meu marit i jo ens hem dirigit a l'FNAC de Les Arenes disposats a veure un bon concert. 

La nostra sorpresa ha estat quan hem arribat i una amiga ens ha avisat que només es podia entrar si tenies un número que et donaven al taulell d'informació. Hi anem i ja estaven totes les entrades esgotades. Per mitja hora que no hem sortit abans de casa! Per decidir estar més temps a casa que no pas donant voltes per un centre comercial o fent cua...

La noia d'informació ens ha dit que podíem esperar a després del concert, ja que es quedava per signar els cds... Em podria haver quedat. La cantant és simpàtica i no té la culpa que l'FNAC decideixi restringir l'entrada...  Però la meva indignació i enuig era tan gran que he decidit marxar cap a casa.

Abans, però, hem passat per la Nespresso a comprar tres capsetes de càpsules, entre elles la nova que ha sortit per la tardor, i al sortir hem vist com la Vega i tota la seva banda es dirigia cap a l'FNAC... 

Nova càpsula de Nespresso

Bé, m'he desfogat i he explicat les meves penes de mama bloguera que decideix sortir una tarda de concert i es troba en que se'n torna a casa amb la samarreta sense suar i un disc sense signar.

Buscant al bagul dels records...

Des de l'any passat, la meva escola està canviant mica en mica. Ara estem en una fundació d'escoles, on compartim experiències, recursos i, a més, fem diversos projectes per cursos. El cas és que aquest any s'ha creat el Departament Virtual d'Anglès. 

Doncs aquest matí he anat a una reunió d'aquest departament, on m'he posat en contacte amb altres mestres d'anglès d'altres escoles. Un dels objectius que ens hem marcat és el d'anar compartint materials i recursos entre nosaltres. I jo, d'infantil i cicle incicial, que són els cursos que treballo a l'escola, no tenia cap recurs creat de nou. Tot el que faig servir a l'escola és del material de classe, de l'editorial que treballem, o bé de cds que he comprat, llibres... 

Doncs això, han demanat que compartíssim recursos creats per nosaltres. I jo m'he enrecordat de la meva época com alumna del CAP, que vaig fer pràctiques amb un grup de primer d'ESO. Per aquest curs si que vaig haver de crear materials per la classe! Total, parlant d'això a la reunió he comentat que unes activitats estaven fetes amb el programa Hot Potatoes. Algunes de les mestres presents sabien què era, però d'altres no. I jo m'he sorprès a mi mateixa perquè ni me'n recordava d'aquest programa, i és molt útil i divertit per treballar amb els alumnes.

Així que ara, remenant per carpetes de l'ordinador i del disc dur, he trobat les activitats que vaig preparar pel CAP i m'he instal·lat el programa de Hot Potatoes. Ara ja puc començar a "jugar" per preparar activitats pels meus nens... i no només d'anglès sinó de les altres àrees com català i castellà, ja que aquest programa serveix per crear mots encreuats, sopes de lletres, textos amb buits... 

Un llibre: La paraula més bonica, Jordi Sierra i Fabra

Sabeu quina és la paraula més bonica? Jo no sabria dir quina és... és un tema molt subjectiu. La que a mi em pot semblar bonica a un altre simplement li pot semblar vulgar i viceversa, o potser podríem pensar que no és per tant... o potser anem canviant d'idea i un dia ens sembla una paraula com la más bonica i al cap d'un temps una altra.

Doncs bé. En aquesta novel·la infantil de Jordi Sierra i Fabra, La paraula més bonica, ens explica la història de dos bessons que han de descobrir quina és la paraula més bonica. En Daniel i la Georgina, els nostres protagonistes bessons, s'endinsaran en un món fantàstic per descobrir les lletres que confegeixen aquesta paraula. No serà una feina fàcil, d'això ja se n'encarregarà el professor Mestre. Però això sí, es divertiran molt buscant aquest mot que els farà aprovar l'assignatura de llengua. Només caldrà que tinguin "esperança", "optimisme", "confiança" i "paciència". Amb aquestes quatre paraules clau, qualsevol se'n podrà sortir de les dificultats que es vagi trobant.

Em va agradar molt la lectura d'aquest llibre, que, tot i estar adreçat a un públic infantil, aconsegueix enganxar-te amb les proves que van passant els dos nens: una sèrie d'enigmes per aconseguir una lletra. Hi ha d'enigmes que són fàcils de resoldre, però d'altres que et costa més d'encertar quina seria la lletra. Els dos protagonistes ho fan a les mil meravelles, però... no són tan fàcils els enigmes que proposa! 

Així que recomano aquesta lectura per pensar i reforçar els valors de l'esforç per tirar endavant amb allò que de veritat un vol aconseguir.  I com ja he dit abans, només cal tenir esperança, optimisme, confiança i paciència.

En comparació, també recomano la lectura de El asesinato de la profesora de lengua, del mateix autor. Una altra novel·la infantil-juvenil per fer treballar el cap amb els enigmes.

Bona lectura!

Coffee Time

Me and my midday-coffee

Bon dia a tothom!! Hi ha dies que passen volant, volant i sense adonar-te ja estàs al migdia, pensant que has de començar a fer el dinar...
Doncs bé, els meus matins passen així de ràpid perquè he de preparar les programacions d'aquest curs que entra (tot i que jo no m'incorporo fins el novembre), fer alguna cosa de casa, però sobretot, sobretot jugar i xerrar amb el Biel, el meu fill.
A estones que vull desconnectar vaig a buscar alguna càpsula Nespresso i fer el meu Coffee Time, és a dir, connectar-me una estona mentre prenc el cafè tranquil·lament.

Nou bloc

Una mamá bloguera: Empezamos de nuevo: No sé cuantas veces habré empezado un blog, pero esta vez es diferente y especial.

Doncs això, he creat un bloc nou per parlar exclusivament de la meva experiència com a mare. Però això no vol dir que El meu altre bloc deixi d'existir! Aquí continuaré publicant recomanacions (o no) de llibres, sèries, viatges i vivències com a mestra...

Ens llegim!!

Un viatge: Cork (Irlanda)

Ja sabeu que una de les meves passions és viatjar. M'encanta conèixer llocs, trobar indrets en els que em senti a gust, m'agrada descobrir racons a cada ciutat que hi vaig. Si em paro a pensar en els llocs que he viatjat, no són molts en quant a varietat perquè he repetit moltes ciutats. Però tot i així no me'n penedeixo, ja que a cada viatge he descobert alguna cosa nova que no ho havia fet en el anterior.

Però de tant en tant l'Abraham i jo decidim descobrir algun indret nou. L'octubre de l'any passat va ser un d'aquests moments. Tot just feia poc ens havíem assabentat d'una gran notícia que ens portaria al més gran viatge d'aquesta vida: seríem pares. Així que els dos estàvem molt contents de la notícia, però també ens volíem dedicar un viatge abans de que arribés el nostre estimat bebè. Vam decidir anar a Irlanda. Però, per què Cork? Aquesta no ha sigut mai una de les meves ciutats preferents a conèixer, però degut a horaris i temps vam acabar comprant dos bitllets d'avió per anar a Cork. 

El viatge va ser fabulós. La ciutat és petita però té quelcom captivador. Té racons molt bonics per descobrir i història que conèixer. A les afores de Cork hi ha un castell que val la pena visitar: el castell de Blarney. Aquesta fortalesa és coneguda perquè té una pedra que és capaç d'otorgar el do de l'eloqüència. L'excursió cap aquest poble s'ha de fer en autobús, o cotxe. Nosaltres vam anar-hi en bus i vam poder gaudir del verd paisatge d'Irlanda. Els voltants del castell és preciós. Té uns jardins immensos, en el que et pots perdre tot un dia passejant. A part del castell hi ha la casa en la que havia viscut el senyor de l'època (Blarney), diferents fortaleses, i jardins amb llacs, parcs, boscos on hi vivien bruixes, druides i altres personatges... Però sens dubte el més divertit de l'excursió és el moment en que arribes a la pedra de Blarney. Li has de fer un petó per tal de guanyar el do de l'eloqüència, però no és fàcil fer-li el petó: t'has d'estirar al terra d'esquenes, agafar-te a unes barres (per no caure) i donar un petó a la pedra del mur, que està separada de la plataforma de la torre. Molt divertit perquè la pose en que et quedes per fer-li el petó té el seu què. 

Tornant a la ciutat de Cork, allà hi podem visitar el seu campus universitari. També hi ha un museu sobre la presó que hi havia a la ciutat. El mercat és molt bonic per anar a visitar (The English Market) i anar a prendre qualsevol cosa en un pub i escoltar música en directe no té preu.

Nosaltres sempre ens quedem amb ho bo de cada viatge i moltes vegades són els petits detalls, moments i passejades el que més recordem. Anar de museus, castells i demés s'ha de fer per conèixer la ciutat que visites, però sobretot s'ha de viatjar amb la ment oberta, observar cada diferència, trobar les semblances de coses, i gaudir de la persona amb la que hi vas. Nosaltres sabíem que aquest era un viatge especial perquè probablement seria el nostre últim viatge sols. Així que vam gaudir l'un de l'altre. I vam brindar pel nostre nen que venia en camí.

Blarney Castle

Vega - Como Yo No Hay Dos

COMO YO NO HAY DOS

¡Ey tú!, que nunca miras hacia atrás,
que vas dejando rotas al pasar. ¡Quieto ahí!
Que yo ya estoy de vuelta.
Quizás me subestimas pero soy de esas con coco
y cuerpo de mujer mortal y cara de muñeca.
Si crees que vas a vencer, inténtalo otra vez.
Verás que ya te avisé, yo no sé perder.

Tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo no hay dos.

Tu amor no es suficiente para mí,
ya no me quedan ganas de fingir que soy aquello que tú esperas.
Si crees que vas a vencer, inténtalo otra vez.
Verás que ya te avisé, yo no sé perder.

Tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo…

Nunca he querido un hombre que me entienda,
que crea que el mundo sin él no da vueltas.
Hoy no aguanto más, apuro el trago y me voy buscando un subidón de pura adrenalina.
No insistas, no me sigas.

Porque tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo…
Y es que tengo mucha vida, creo en mi misma.
Tengo otro concepto de comerme el mundo amor como yo no hay dos.