Moments de pau

Hi ha cops en que una es sent a gust amb la vida. Hi ha petits moments en que et donen pau i sentit a tot allò que fas. Et fan veure les coses d'una altra manera. És com una regeneració per dins. I a vegades són només petits moments, breus però màgics. Estones que no vols que acabin, estones que t'estaries temps allargant. Com si en una pel·lícula hi hagués una banda sonora de fons, tranquil·la i vigoritzant. 

Un simple migdia, asseguda en un sofà, amb la claror del dia que entra pel balcó... el temps a fora sembla tranquil, però es van formant núvols que semblen que descarregaran aigua, tot i que en aquells moments només s'hi respira calma. A sobre meu un nen preciós, fruit del meu ventre, dut i viscut amb molta passió. Néixer i anar creixent amb ell. Sí, ell em dóna una altra visió de les coses. Em dóna certa calma (tot i que també guerra) però generalment em dóna pau. Aquesta estona d'estar asseguda al sofà amb el meu petit tresor a sobre, tranquil i adormint-se fa que em senti plena. L'observo. Els seus ullets es van tancant, les seves mans s'aferren al meu cos, em volen tocar i comprovar que hi sóc allà. Tot el seu cos relaxat sobre meu. Sóc la seva mama i ell em busca per a que li doni aquella calma. I ell me la traspassa a mi.

Aquestes petites estones, de relax, de no voler que passi el temps, fan que mica en mica jo superi els meus mal de caps diaris. Fan que m'oblidi per un moment d'ells i només existim el meu petit i jo.

Pèrdua de temps

Podria dedicar el temps a llegir, a corregir, a fer programacions, a crear fitxes, a preparar el material per la disfressa de carnestoltes... podria fer mil coses. Però estic aquí. A l'ordinador sense fer res en concret. Ni tan sols he trobat res interessant que llegir. La veritat és que tampoc m'he parat a mirar si hi havia res. Només estic aquí perdent el temps. Miserablement.

Estrès

Fa dies que volia escriure alguna cosa relacionada amb l'escola o sobre el meu dia a dia, però es que no trobo el moment o la forma més adequada d'expressar com em sento. Potser la paraula que més s'escau últimament en el meu estat d'ànim és la d'estrès. 

Tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia. (segons el diec)

Què és el que em crea estrès? La multitud de feina que tinc i sentir que a vegades les coses se me'n van de les mans. M'agradaria poder fer les tasques que em demanen a l'escola de manera ràpida i eficaç, sense donar voltes a un mateix tema mil vegades. O també voldria buscar la manera de seguir un ordre de feines, de totes les que he de fer. És a dir:

-sé que he de fer les programacions setmanals (de les àrees que imparteixo), 

-sé que he de preparar una activitat seguint un mètode cooperatiu, per després explicar-la en un curset que fem aquest any (i això vol dir preparar els textos, els grups, la situació de classe, els objectius que vull aconseguir... etc.),

-sé que he de realitzar un document amb els objectius i continguts de llengua de primària (de les que faig classe, clar),

-sé que he de corregir les feines que demano que realitzin els meus alumnes,

-sé que formo part de la comissió de la festa de la Pau (que celebrem aquesta setmana i finalitzem el dilluns que ve) i que, junt amb els meus companys de comissió, hem de pensar tallers, com distribuir els grups, pensar què es farà a la festa, etc. I donar tota aquesta informació als companys d'escola. (I barallar-te per a que no te la canviïn).

Això pel que fa a l'escola. Posades en llistat com està ara sembla que no sigui tanta feina, però no és un treball fàcil de fer. I altres feines, més que difícils o complicades, són carregoses o pesades de fer.

I després les altres petites coses, que sumades van fent una gran bola: coses de casa, coses de família,  coses d'alumnes, coses de la jefa, coses, coses i més coses.

En fi, en general diria que us resumiria el meu estat en una sola imatge: un cervell explotant. O tota jo, directament. Tinc el cap fet un embolic, amb tantes coses per fer, i totes alhora, que sembla que el meu cap ja no dóna més a l'abast. 

Sembla mentida, perquè només fa un parell de mesos que estic treballant des de que em vaig reincorporar del permís de maternitat, però desitjo les vacances d'estiu. Necessito fer un gran reset!

Plàstics

Avui escriuré un micro post, ja que últimament no es que tingui moltes ganes d'escriure... Bé, sí que en tinc de ganes, però no trobo el tema ni les paraules per començar a escriure quelcom mínimament interessant.

Avui he anat a un centre comercial, i havíem d'anar a comprar al súper, en aquest cas un Carrefour. Anteriorment havia comprat roba i per tant duia una bossa d'una altra botiga. El cas és que per entrar al supermercat dels centres comercials et fan plastificar totes les bosses que portis de fora i la pregunta que m'he fet és la següent: si pretenen gastar menys plàstic en bosses posant-lis a aquestes un preu (és a dir, ara en gairebé tots els supermercats et fan pagar per les bosses de plàstic) per què he posar les compres d'altres botigues dins d'una bossa de plàstic? Quina coherència hi ha?

Si algú ho sap, que m'ho expliqui. Perquè, jo, no ho entenc.

4-N: Indignada

M'he adonat que estic molt enfadada amb el món... (bé, ara mateix ho dic per les companyies de gas i llum...) Creieu que han de trucar a les 8 i quart del vespre els del mercat lliure, quan ja li vaig a un que no en volia saber res?  I és que la setmana passada va venir un noi i em va dir que li ensenyés la factura d'Endesa perquè si hi havia no se qué volia dir que estava pagant de més. Que els de la meva companyia m'havien d'haver enviat no sé quin formulari per rebaixar el preu de la factura. Li dic que no tinc aquest formulari i que no li penso ensenyar la factura. Li demano que per favor m'enviïn el formulari i que si ho creia convenient l'enviaria per la rebaixa. El noi va començar a suar i a dir-me que no calia el formulari, que ja estava ell, que li ensenyés la factura. Li dic que no. Em diu que si no ho faig i no tinc aquest descompte, que passaria no sé quin tècnic a mirar-ho i que si no ho tenia actualitzat que m'amonestaria. Aquí ja em va tocar el que o sonava. Li dic que de què m'han d'amonestar si no m'han avisat de res. Que jo no li penso ensenyar la factura, que m'enviïn el famós formulari i que ja en parlaríem. El noi continua amb la seva història de l'amonestació i per acabar li dic que si la rebo que ja faria el que creiés convenient però que marxés.

Doncs bé, avui a les vuit i quart del vespre piquen a la porta els de gas natural (per l'interfon). Li dic a la noia que si us plau, no em molestessin més per aquest tema, que ja li vaig dir a un la setmana anterior i em diu que pren nota del pis per no picar. Ella passa de llarg, però sento a un noi que diu: "Ei, no has picat a aquesta porta". La noia no sé que li diu. El noi acaba amb el veí del davant i em pica a mi. La que li ha caigut al pobre noi. Li dic que a més, no són hores d'anar picant a les portes per "vendre" res, i la noia, des d'un pis superior, em diu amb mala hòstia: "és horari comercial". Jo li he contestat una mica borde, bé només li he dit la veritat (que m'era igual el seu horari, que nosaltres estem amb un bebè). El noi, pobre, només m'ha demanat perdó.

I és que ho sento molt però es que em treuen de polleguera perquè no parlen clar! Si és mercat lliure, és LLIURE, no? Si han d'informar que ho facin de manera adequada, no anant picant a les portes i demanant factures.

Una altra cosa per la que estic indignada és pel següent: el concert que Vega fa el proper dia 16 de novembre a la sala Luz de Gas. Posa: concert gratuït i exclusiu pels socis de TR3SC. Però que és això? Miro la informació per fer-se soci: el bàsic 32 euros i modalitat TR3SC 50 euros... Em sembla molt fort. Poso que no em sembla bé, que a sobre de trobar-nos amb el problema de les entrades de l'Fnac, ara això. En fi. Que sembla ser que no la podré veure.

Doncs res, per avui deixo la meva indignació, que segur que si em paro a pensar trobo alguna cosa més per la que queixar-me... Ai, senyor, dóna'm paciència i bon humor per no engegar a ... el que no em sembla bé.

Bona nit.

Bojos pel volant

Bon dia, avui escric el post arrel dels meus pensaments d'ahir mentre conduïa camí cap a Gràcia. 

A mi m'agrada molt conduir. De fet, quan vaig poder em vaig treure el carnet de conduir i des de llavors són poques les vegades que li he dit a algú altre que conduís el cotxe enlloc de fer-ho jo. Doncs bé, reconec que conduir no és senzill perquè has d'estar atent a tot el que ocorre al teu voltant. I quan dic tot, vull dir TOT. No et pots descuidar ni un segon, perquè amb aquesta fracció de temps pot ocórrer quelcom inesperat. 

No teniu prioritat si veieu aquesta senyal!!!

Ahir anava cap a la classe de ioga en cotxe, ja que es fa en el barri de Gràcia i vaig decidir que seria el més còmode pels dos. El trajecte cap a Gràcia no és complicat, tret de l'últim tros, quan ja arribes a Rambla del Prat, perquè estan d'obres i uns cotxes que s'incorporen a Avinguda Príncep d'Astúries passen totalment del "cediu" que tenen al terra. La meva reflexió va cap aquells cotxes i motos que canvien de carril indiscriminadament, sense fer servir les llums de canvi de direcció i molts cops sembla que ni miren si passa un cotxe prop seu. 

Vaig haver de frenar quatre o cinc cops per no menjar-me cotxes que canviaven de carril sense avisar, vigilar de no endur-me pel davant motocicletes que circulen entre els cotxes i t'apareixen al costat sense que t'ho esperis... I què dir dels vehicles que necessiten l'espai del seu carril i de la meitat del del costat per girar de carrer... Això fa que si et despistes un segon te'ls puguis emportar pel davant. 

També cal anar amb compte un cop tens el cotxe parat en un semàfor. Molts carrers fan baixada o pujada, per tant si no tens el cotxe ben frenat et pots dur la sorpresa que va cap endavant o cap enrere poc a poc, quasi imperceptiblement en algun carrer. Això em va passar l'altre dia: jo estava parada en un semàfor i vaig sentir un cop pel darrere, prou fort perquè m'espantés, però no el suficient com per haver fet res al cotxe (una lleu rascada) ni per haver despertat al Biel que anava al darrere. El conductor de l'altre cotxe va parar amablement per comprovar que no hagués passat res, i no parava de demanar-me perdó perquè s'havia despistat un moment. 

I el que dic jo, de despistar-nos ho podem fer tots (i m'incloc) però hem d'anar en compte i ser conscients quan conduïm. Si algun cop notem que estem molt cansats el que hem de fer es cedir el volant a algú altre o simplement no agafar el cotxe. 

Coffee Time

Me and my midday-coffee

Bon dia a tothom!! Hi ha dies que passen volant, volant i sense adonar-te ja estàs al migdia, pensant que has de començar a fer el dinar...
Doncs bé, els meus matins passen així de ràpid perquè he de preparar les programacions d'aquest curs que entra (tot i que jo no m'incorporo fins el novembre), fer alguna cosa de casa, però sobretot, sobretot jugar i xerrar amb el Biel, el meu fill.
A estones que vull desconnectar vaig a buscar alguna càpsula Nespresso i fer el meu Coffee Time, és a dir, connectar-me una estona mentre prenc el cafè tranquil·lament.

Nou bloc

Una mamá bloguera: Empezamos de nuevo: No sé cuantas veces habré empezado un blog, pero esta vez es diferente y especial.

Doncs això, he creat un bloc nou per parlar exclusivament de la meva experiència com a mare. Però això no vol dir que El meu altre bloc deixi d'existir! Aquí continuaré publicant recomanacions (o no) de llibres, sèries, viatges i vivències com a mestra...

Ens llegim!!

Te tengo a ti

Fa temps que li estic donant voltes al cap sobre què escriure al blog. Havia pensat continuar amb les meves opinions sobre llibres o sobre alguna sèrie... però al meu cap només hi ha una cosa. I molts ho sabeu: el meu fill. Va néixer fa un mes i una setmana, després d'un part llarg, de moltíssimes hores. Un nen molt desitjat i estimat des d'abans de néixer. 

Ara escric, al cap d'un mes d'haver parit i potser encara és massa d'hora. Les meves emocions estan a flor de pell i qualsevol cosa pot fer que passi d'un extrem a l'altre: de l'absoluta alegria a la melancolia i "tristor". Sí, potser és una mica fort dir aquesta paraula després de tenir un nen tan bonic als braços, però el canvi de vida és tan gran i la responsabilitat de que creixi bé és tal, que arriba un moment (i més d'un), en que et desmuntes i les llàgrimes surten sense que puguis evitar-ho. I et culpes de plorar, de sentir que no pots... Però d'això n'han escrit molt i diuen que és del més normal sentir-se així. De tota manera, no deixes de sentir-te culpable al principi. Com pot ser que, estimant tant com l'estimo, pugui sentir que no ho faré bé, que potser no estic preparada? I quan ja la pena no em pot més, me'l miro i em convenço de que sí que podré, que seré una bona mare i ell creixerà feliç i bé.

I és que ell és una part de mi, l'he dut durant nou mesos llargs al meu ventre i tinc la necessitat de donar-li el millor, de que no li falti de res. Si li he de cantar perquè es calmi, li canto; si he de ballar amb ell, ballo; si vol jugar, hi jugo; que simplement necessita l'abraçada de la seva mare per dormir-se, qui sóc jo per no donar-li?

Us explicaré una anècdota que em va passar pocs dies després de que ell arribés a casa: un matí ens vam quedar ell i jo sols. El vaig deixar a la seva hamaca per jo anar fent coses mentrestant i al cap d'una estona va començar a rondinar. Vaig posar el cd de Vega, "Metamorfosis", per comprovar tot allò que diuen de la música que escolten quan estan al ventre de la mare. I sí, es va calmar una estona. Vam ballar la cançó "Lolita", li vaig cantar "Mejor mañana" i a la tercera cançó, "Nueva York" ell va tornar a rondinar. Aquesta és la meva cançó preferida de Vega i li vaig cantar en to suau, mentre el tenia en braços, perquè es calmés i ho va tornar a fer. Fins i tot se m'estava dormint al braços. L'anècdota és que no vaig poder acabar de cantar-li la cançó perquè les llàgrimes tornaven a mi, però aquest cop d'una alegria immensa de sentir-lo tan a prop i tan meu.

... He decidido esperarte sin más aquí. Sin ti, no puedo. Por si un día decides que aquello valió la pena, si descubres que ya no te importa el que diran, si te pesan las cicatrices, la nostalgia de tiempos felices... dando vueltas por este cuadro me encontrarás...

El meu petit Biel

Final de curs

Bon dia a tothom!

Si, sembla estrany que per aquestes dates jo posi un títol com aquest en una entrada al bloc, però és que per a mi el curs s'està acabant ja. Ja tinc la meva substituta i em queda un mes per tenir al Biel als braços, per tant, poca cosa més faré. Primer em feia molta ràbia no arribar fins al final, com havia previst, però potser millor que em dediqui tres setmanes de descans, de poder llegir, passejar i fer coses abans de que la meva vida canviï del tot.

El divendres passat ja em vaig acomiadar dels nens, per si un cas, però en principi hi aniré quatre dies més. L'últim dia del segon trimestre el vam dedicar a celebrar la festa de sant Jordi. Es van endur els llibres, les roses, el punt de llibre... uf, pensava que no arribaria a acabar-ho tot... però sí :) Al final no vaig poder fer cap foto als llibres que van fer els nens, però he de dir que van quedar molt bonics. Els que van fer aquest any els de castellà, els de les Caputxetes de Colors, també van quedar molt i molt bé. Estic contenta dels resultats.

Bé, encara que les ganes de tenir al Biel siguin molt i molt grans, això no treu que tingui certa pena de deixar el curs a mitges... A veure si m'hi puc anar passant pel cole, un cop hagi nascut el nen, i així els presento el petit, que tantes ganes tenen de veure els nens!!

En fi, el final de curs s'apropa per a mi... quatre dies més i durant el mes de maig el dedicaré exclusivament a mi, i tot allò que m'envolta.

Frases de nens (I)

Un nen de quatre anys conversant amb mi, embarassada:

- ¿Por qué tienes la barriga tan gorda?

- Perquè tinc un bebè a la panxa...

- ¿Me lo dejas ver?

- No, perquè està dins de la panxa...

-¿Te lo has comido?

-...

Com quedar-te sense resposta... jajajaja

I frases com aquesta podríem fer un bon recull :)

Una nova faceta a la meva vida

Us presento el meu petitó: el Biel.

Si, es presenta una nova etapa a la meva vida: la de ser mare. He de reconèixer que, tot i estar molt contenta per aquest fet, alhora tinc una mica de por... Com serà la meva vida a partir d'ara? Podré amb tot? Seré una bona mare?

Escriure per escriure

Fa dies que em ve de gust escriure al bloc, però estic en aquesta época en que no sé ben bé què esciure... No sé si esperar-me a acabar el llibre que estic llegint (un dels tants que estic llegint), comentar algún aspecte d'aquestes vacances o simplement obrir el meu cap, el meu cor i escriure el que sento: petits moments i pensaments.

La veritat, no he acabat cap llibre aquest estiu des de que vaig llegir el de La Mecànica del Cor, ni m'he preparat cap ressenya de les vacances. Així que escriuré per escriure una estona.

Em queda una setmana de vacances. Dimecres que ve torno al cole. La veritat, no he fet quasi res del que em vaig proposar a finals de curs. He passat aquest mes i mig de relax total, pensant molt però sense aprofundir gaire. Potser volia gaudir de les vacances sense estrès, sense pensar en tota la feina que se'm ve a sobre... He anat pensant estratègies per aplicar a classe, activitats noves, però no les he planificat al 100%. Potser és moment de posar-m'hi.

També cal dir que continuo trobant a faltar la uni. Però no el fet d'anar a classe, els companys, o l'ambient que hi havia, sinó el fet de tenir classes de literatura que t'obligaven a pensar i pensar sobre el que estaves llegint. Contrastar informació, analitzar cada paraula que l'autor expressava. Cada cop que obro un llibre i em quedo immersa en el que llegeixo estic pensant i analitzant quasi cada detall, però, què en faig després de cadascun d'ells? Es queden amb mi? Els oblido amb el temps. No hi ha un lloc on els registri, no els comparteixo, no hi ha ningú amb qui debatir les lectures que en faig. No us passa això?

Un moment de pau

Feina, feina i més feina... Aquests dies es podria resumir en aquestes paraules... I és que sembla que no, però final de curs s'apropa, i sembla que no hagi de ser. Vull dir, estic tan capficada en el dia a dia, en preparar coses (buscar noves cançons, contes, textos, etc.) pels nens que realment no paro. I tinc muntanyes de coses per fer encara. No descanso prou. Arriba la nit i encara me'n vaig al llit pensant en el dia següent, en què s'ha de fer, en el que s'ha fet i com ha anat... M'aixeco al matí i continuo pensant en el que faré aquell dia, en el que falta per preparar per la resta de setmana, etc... Total: feina, feina i més feina...

I a més, hauríem de sumar a que estic tot el dia voltada de sorolls: els cotxes, els nens que criden, les veus dels mestres, els sorolls de la ciutat... Un món frenètic que fa que vagis més depressa encara.

El cas és que avui vull compartir que he tingut un moment de pau a casa. I sembla mentida, però sí. Amb la finestra oberta, la llum d'una tarda de primavera, sentint els ocellets que tenen els veïns, sentint veus a la llunyania d'una mare jugant amb els nens, i el silenci relatiu de casa. Jo asseguda al llit, plegant la roba, fent petites muntanyetes per després endreçar-les al seu lloc. I en aquell moment m'he parat a pensar en què bé s'hi estava. En aquell moment no hi havia nens. No hi havia informes. No hi havia fitxes. No hi havia presses. No hi havia res més que jo en un moment de pau.

Una petició

Una mica de sol, si us plau!!!

5 petites manies

• Prendre una mica de la llet condensada del cafè bombó abans de remenar-la del tot amb el cafè.



• Fer rodar l'anell en el meu dit.



• Pentinar-me el serrell amb les mans.



• Mirar i remirar la portada i contraportada del llibre que estigui llegint abans de posar-me a llegir.



• Portar dues gomes de cabell al canell dret: una ha de ser negra (o blanca) i l'altra ha de conjuntar amb la roba que porti aquell dia.

I vosaltres, quines són les vostres petites (o grans) manies?

Una miqueta més de mi...

TE TENGO A TI (Vega, Metamorfosis)

(...)He aceptado esa parte que no me gusta de mí

He borrado las zancadillas que puso el pasado

He buscado un motivo nuevo en cada fallo

He logrado quererme un poco más a mí.(...)

Hi ha dies en que vull canviar petites coses, per sentir-me millor, per tornar a creure en mi...

Un pensament

El meu cap m'està dient PROU!

Necessito descansar... Noto la pressió i no sé si el que faig ho faig bé o no.

Només noto estrés, un munt de coses al cap i poc temps per fer res.

Necessito relaxar-me. No pensar en res. No haver de sentir-me culpable per deixar el cap en blanc.

S'acaba una etapa... o no.

Hola! Ja comença la recta final pels que estem d'examens de setembre. D'aquí dues setmanes hauré de fer el meu últim (espero) exàmen de la carrera: Fonètica i fonologia anglesa II. La veritat és que el porto bastant preparat, però això no treu que tingui els meus nervis de saber com anirà i de si l'aprobaré i per fi ser llicenciada.

Llicenciada. Sis anys de la meva vida els he passat a les aules de la Universitat central de la UB, passant-m'ho molt bé amb les meves companyes i companys, comentat tot el que succeïa per allà... Trobaré a faltar a moltíssima gent, i moltíssimes estones al pati o al bar. Fins i tot a les classes ens ho arribàvem a passar bé. Aquest últim any és dels que millor m'ho he passat, encara que també ha sigut el que més feina he tingut. De totes maneres, anys passats també van estar molt i molt bé, compartint moments amb tots aquells que aquest any no hi éren, ja sigui perquè han deixat la carrera, l'han acabada, o simplement per horari no hem coincidit. Definitivament, no cambiaria per res del món haver estudiat Filologia anglesa ni haver estudiat amb la gent que ho he fet! Un plaer...

Petons per a tots i totes!

Crònica de les festes de Gràcia

D'ençà que el meu marit ja no viu a Gràcia ens hem anat desvinculant una mica pel que fa a la participació de guarnits, però tot i així no treu que sempre esperem amb il·lusió aquestes dates. Aquest any poc hem anat pel barri però hem pogut participar en algún event de les festes: el dia 15 a la tarda vam veure una mica del cercavila; ens ho vam passar molt bé amb els gegants i diables, la veritat és que vam riure un munt i vam poder participar de la festa. Després a la nit vam anar a la plaça Rius i Taulet, on actuaven en directe el grup Insomni, guanyadors del premi La Campana de Gràcia, promocionat pels programes Terços Amunt i Batakada Radioactiva de l'emisora Radio Gràcia de la 107.7 FM. Va ser una hora i mitja de rock català molt bó, promocionant el seu primer treball "Des d'ara" que sortirà a la venta aquest septembre.

Vam tornar a la Vila el 17 d'agost per l'entrega de premis als carrers guarnits i balcons, i vam disfrutar d'una estona de tensió i emoció per saber qui s'enduria l'ansiat primer premir. Els mereixedors d'aquest va ser el carrer Joan Blanques de baix, que al saber que eren ells els afortunats van celebrar-ho amb moltíssima alegria per haver aconseguit tal fita que feia tant de temps que no aconseguien. A part que aquest carrer hi viuen coneguts i també participen gent del nostre voltant, així que l'alegria era doble per haver aconseguit aquest primer premi.

I ja per últim vam tornar ahir dia 19 a la tarda per passejar pels carrers, que tot i ser un dia laboral hi havia força ambient. Això si, els decorats ja mostraven el pas d'alguns assistents poc cívics a la festa.

Ara us deixo algunes fotos d'aquests dies i espero poder seguir gaudint d'aquesta festa major que tant m'agrada!!