Entrada del blog Una Mamá Bloguera

Comparteixo l'entrada escrita al meu altre bloc, Una Mamá Bloguera, en el que parlo sobre l'últim llibre que m'he llegit. Espero que us agradi que comenteu també!

http://unamamabloguera.blogspot.com.es/2012/09/un-libro-los-ojos-amarillos-de-los.html

Un llibre: 1Q84, Haruki Murakami

Per fi he pogut acabar, i gaudir, del primer i segon llibre de 1Q84 de Haruki Murakami. Estic de ple en la lectura del tercer llibre (és la sort d'haver trigat tant a llegir-lo i així no he hagut d'esperar per seguir llegint la saga!) i no sabia si esperar acabar-lo per fer un post explicant els dos volums o fer-los per separat. He decidit fer això últim, més que res perquè tenia molt de "mono" de Murakami i de poder parlar d'ell en el bloc.

Doncs bé, aquesta novel·la conté elements de les dues vessants de Murakami: la més realista a l'estil Tòquio Blues o l'onírica de Kafka a la platja. Això fa que sigui especial. He llegit algunes crítiques dient que realment en aquesta novel·la Murakami no aporta res nou a la seva literatura, que és una mica més de repetició del que ja hem vist i llegit en novel·les anteriors. Potser sí que és veritat que Murakami sol escriure sobre la solitud dels personatges i els fa passar per certes proves que fan que aquests meditin i reflexionin sobre el seu estil de vida o sobre les coses que canvien al seu voltant, i el perquè d'aquests canvis. A més, com ja passa a Kafka a la platja, les històries dels dos protagonistes s'han de trobar en un moment de la història, fent que continuïn un camí i s'hagi de resoldre la problemàtica a partir de la suma de l'experiència dels dos personatges. Estic d'acord en que en la seva narrativa té molts punts en comú en altres novel·les d'ell, però aquest autor té la facilitat i l'habilitat d'escriure i descriure la història d'aquests personatges de tal manera que quedes captivat per ella i no pots més que seguir llegint i llegint per arribar al seu final. Serà aquesta la seva fórmula però a mi realment m'ha agradat molt 1Q84. Combinar les dues vessants és un encert perquè és realista en la narració dels fets que viuen els dos protagonistes, però té aquesta part surrealista que et deixa intrigat i et fa voler saber més d'ella. No es fa pesada en cap moment i cada detall de la història està narrat amb tal precisió que realment et deixa enganxat i intrigat fins al final del llibre... el qual és un continuarà perquè hi ha la tercera part.


Endinsant-nos en la novel·la, 1Q84 té dos personatges principals: Aomame i Tengo. Ambdós personatges tenen dos tipus de vida. Per una banda, Aomame és instructora en un gimnàs, especialista en estiraments musculars, i aquesta és la seva vida aparentment normal; a part d'això, és una assassina. Per una altra banda, Tengo és professor de matemàtiques en una acadèmia i a part d'això també es dedica a ser escriptor i es relaciona amb una novel·la força estranya titulada La crisálida de aire, dictada per una noia molt enigmàtica. Com he dit abans, tots dos protagonistes duen vides molt solitàries i en un punt de la novel·la totes dues vides es compliquen, tenint un punt en comú, tot i que ells això no ho saben.

Murakami ambienta la seva història en el Japó de 1984, donant-li aires orwellians jugant amb aquesta idea del "Gran Hermano" que tot ho veu i posant èmfasi en aquest tipus de societat que viu sota una autoritat totalitària. I aquí entra el món 1Q84. En aquest món distorsionat, podríem dir que paral·lel, tot i que a la novel·la ja deixa ben clar que no és paral·lel si no que directament substitueix a l'original 1984, Aomame i Tengo s'enfrontaran a una organització secreta, dirigida per un enigmàtic líder. Darrere d'aquesta secta o organització hi ha quelcom que mou els fils i que se n'encarrega de fer algunes accions totalment fosques i escabroses.

De nou, recomano plenament la lectura d'aquesta novel·la de Murakami. Té fragments realment inspiradors i que no s'haurien de deixar de llegir. Tinc pendent d'escriure sobre Murakami i la seva obsessió pels gats. Tinc pendent d'escriure sobre el que pot fer l'amor (això un cop acabi el tercer volum i sàpiga el final de la història). I bàsicament, hauria de poder unir aquests dos temes i tractar sobre la naturalesa humana, la solitud, les pors, la passió, la realitat que un mateix viu... Una de les frases que em va impactar i em va fer pensar va ser la següent:

No se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una.  (Murakami; 1Q84. Ed. Tusquets. Col·lecció Andanzas. 24)

I sí, realitat no hi ha més que una, tot i que a vegades es té la sensació de que hi ha alguna cosa que distorsiona la realitat, i hi ha vegades en que fas alguna cosa que modifica lleugerament aquesta realitat. No heu sentit això alguna vegada?

Així que si heu llegit el llibre, digueu-me, què en penseu? Creieu que l'autor realment no innova i s'ha acomodat en aquest tipus de narració? Tot i així, us captiva? Penseu que és i serà la seva obra mestra?

Estimar la lectura

A casa som molt lectors. Encara que compartim gust per alguns estils literaris, d'altres no ens hi assemblem tant. Però aquí està la gràcia de la lectura: a mi em poden captivar les històries personals de la Isabel Allende, per exemple, i al meu marit no tant; o bé a ell li poden encantar els llibres de ciència ficció de Dan Simmons i a mi no entusiasmar-me gaire. Para gustos, colores.

Per aquest motiu tenim una biblioteca força àmplia de llibres que, tot sigui dit, algun dia hem d'endreçar i organitzar. Però algun dia.

El cas és que penso que s'ha d'inculcar el gust de la lectura als més petits de la casa. Per poder fer-ho s'ha de fomentar aquest gust llegint-los contes, mirant-los amb ells, deixant que els remeni... Com he dit, el meu marit i jo tenim una biblioteca àmplia, però amb 14 mesos que té el meu fill podríem dir que ell també (adaptada a la seva edat, clar està!). Tenim llibres tovets, amb forma d'animals, de tapa dura i fulls gruixuts, llibres amb sons d'animals... i d'altres que són contes per llegir-li en veu alta i que ell pugui gaudir de més gran tot sol (com és el cas d'un conte que li van fer i regalar els seus tiets). 

Intentant encabir els personatges

Doncs bé, puc dir amb orgull que de moment al Biel li encanten els contes! Quan sent la paraula "conte" ja sap que aniràs a l'estanteria del menjador (o de l'habitació) i li agafaràs un conte per compartir una estona junts. S'espera davant del sofà perquè l'agafis i l'asseguis al teu costat o a sobre teu. I junts anem passant les pàgines del llibre triat i anem observant les il·lustracions, sentint els sons o tocant les diferents textures. 

En procés de lectura...

No se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una.  (Murakami; 1Q84. 24)

Un llibre: Salvant obstacles, Pere J. Carbó.

Hi torno per seguir escrivint sobre literatura infantil i juvenil. Aquest cop us porto un llibre recomanat per a nens a partir de 10 anys de l'autor Pere J. Carbó, Salvant obstacles.

És una novel·la destinada a uns nens més grans, amb el protagonista de la mateixa edat a la qual va destinat el llibre, el qual passa per una sèrie de problemes que són difícils d'explicar i sobretot d'expressar. És una història molt àgil de llegir però amb temes profunds com poden ser la mort, enfrontar-se a la malaltia d'un ésser estimat (aquest cop, un gat), la mentida i com pal·liar els problemes típics de l'edat, com poden ser les males notes i la mala reacció dels pares per aquest tema. A més, té algun que altre fragment divertit i entretingut de llegir. 

Una vegada més, ens trobem amb un llibre que parla de la superació d'obstacles, aquest cop sentimentals i d'expressió, també tracta l'amistat i l'amor de la família. 

És una novel·la narrada en primera persona, a estones introspectiva i a estones podem trobar diàlegs del protagonista amb la seva família o altres personatges de la història. El vocabulari és entenedor per a nens i nenes d'aquesta edat però amb alguna paraula o expressió no molt utilitzada que faci que hagin de buscar que significa, tant pel context o amb l'ajuda del diccionari.

Un llibre: Cleta, un regal del mar, Joan Vila i Vila

Avui us torno a portar un llibre de literatura infantil-juvenil. Aquest cop és una novel·la de Joan Vila i Vila, Cleta, un regal del mar. Novel·la destinada a nens a partir de vuit anys. És una lectura àgil i curta. Té un vocabulari molt treballat i una narració molt precisa. El seu text està format per frases curtes que formen petits paràgrafs. També té diàleg per acompanyar a la prosa.

La història tracta d'una nena que es diu Cleta que una parella la va trobar a la vora de la mar. És una nena petita i prima i blanca com l'escuma de les ones. La nena té una relació molt especial amb el mar, que una nit de lluna plena descobreix que té una habilitat molt particular dins el mar.

És una novel·la curta que podria ser explicada com un conte, amb descripcions precioses de la protagonista i una història bonica sobre la amistat i la realització personal. Les il·lustracions de Roger Olmos acompanyen el text, fent-te endinsar en aquesta fantàstica història. 

Una autora: Isabel Allende

Isabel Allende

Molts que em coneixeu sabeu que una de les meves autores preferides és Isabel Allende. Diria que és l'autora de la que he llegit més de la seva obra. La primera novel·la que vaig llegir d'ella va ser Paula, i em va captivar la sinceritat que hi veia en la seva narració i el sentiment que hi havia en les seves paraules, en aquest cas pel motiu de la mort de la seva filla. Gairebé totes les seves novel·les tenen un caire personal, molts dels seus personatges estan inspirats en membres de la seva família. Així que el que m'agrada d'aquesta autora és com expressa el seu sentiment cap a a seva família i els seus origens (Allende és una escriptora hispanoamericana contemporània, de doble nacionalitat (xilena i americana) i resident als Estats Units). També ha escrit novel·les de temàtica juvenil i d'aventures, a la que també enganxa amb la seva narració fluida.

Ha escrit un total de dinou novel·les, tres d'elles adreçades a un públic juvenil, la trilogia de Memorias del Águila y del Jaguar (La Ciudad de las Bestias, El Reino del Dragón de Oro y El Bosque de los Pigmeos). Aquest és el llistat de la seva bibliografia:

1. La Casa de los Espíritus (1982)
2. La Gorda de Porcelana (conte infantil) 
3. De Amor y de Sombra (1984)
4. Eva Luna (1987)
5. Cuentos de Eva Luna (1989)
6. El Plan Infinito (1991)
7. Paula (1994)
8. Afrodita (1997)
9. Hija de la Fortuna (1999)
10. Retrato en Sepia (2000)
11. La Ciudad de las Bestias (2002)
12. Mi País Inventado (2003)
13. El Reino del Dragón de Oro (2003)
14. El Zorro (2005)
15. El Bosque de los Pigmeos (2005)
16. Inés del Alma Mía (2006)
17. La Suma de los Días (2007)
18. La Isla bajo el Mar (2009)
19. El Cuaderno de Maya (2011)

Un llibre: La casa de les pors, Ricardo Álcantara

Avui us parlaré de nou d'un llibre de literatura infantil-juvenil. Està adreçada a nens a partir de vuit anys, i efectivament, jo també la recomanaria a nens a partir d'aquesta edat.

La novel·la és La casa de les pors, de Ricardo Álcantara (Ed. Baula, col·lecció Ala Delta). Com bé podeu imaginar, la història té lloc en una casa de la por, en una atracció d'un parc d'atraccions. El protagonista d'aquesta història és en Jan, un nen molt bo que no dóna maldecaps als seus pares, però té un gran problema: té molta por. La seva por més gran és pujar al tren fantasma del parc d'atraccions, ja que s'ha d'enfrontar al monstre que més l'aterra. Un dia, però, decideix donar el pas i hi va per acabar amb les seves pors. 

Però, com la superarà? Us animo a que llegiu aquesta novel·la i que acompanyeu al Jan a la seva aventura en el tren fantasma, en el seu camí per trencar amb les seves pors.

Moltes vegades hi penso en el tema de les pors. Jo sóc una noia molt poruga, sempre ho he sigut, però tinc molts tipus de pors. Però totes aquestes pors tenen un efecte comú, que és el mateix per al Jan: la por paralitza. No deixa avançar, i fins que no es supera no et sents plenament feliç i convençut de que realment sí que es pot amb tot. Tothom és capaç de superar qualsevol entrebanc que posi la vida, només s'ha de ser valent i no deixar-se trepitjar, no deixar que la por s'apoderi de nosaltres i ens faci patir. 

Si treballés el contingut d'aquesta novel·la a l'escola treballaria sobretot el tema de la por, que és el tema estrella del llibre, però també tractaria el de l'amistat, el d'ajudar als demés, el de la superació d'un mateix, el de sentir-se bé amb un mateix. És un treball cap als sentiments, un treball cap a la realització personal mitjançant la canalització d'aquests. Així que no només ens hem de quedar amb la història, bonica per una part, del Jan, sinó que podem aprofundir-la pensant de què tenim por cadascú de nosaltres i com la podríem superar. Però no només dient-ho i ja està, sinó sincerament fent-ho.  

Contes, històries i demés

A mi sempre m'ha agradat molt llegir, des de ben petita. Els llibres sempre m'han inspirat com a objectes que et poden endur ben lluny, en un altre món, en una altra realitat. Són contenidors d'històries que et poden fer somniar, riure, plorar, entendre altres vides. 

Tinc el record de demanar llibres pels aniversaris i altres festes, i és quelcom que continuo fent. Ara, la nena que va ensopegar pel carrer perquè anava llegint El Gat Mog ha crescut. Continuo llegint pel carrer, però intento no caure de morros a terra com vaig fer llavors. Les històries sempre m'han acompanyat, arreu on vaig. 

Treballo de mestra, com molts ja sabeu, i intento, en la mesura que puc, transmetre aquest amor, aquesta passió per la lectura. Em realitzo molt en veure com els nens gaudeixen amb un llibre, quan realment s'apassionen per una història. 

Portada del llibre

Per què escric aquest post? A què ve ara parlar de la lectura, dels nens i dels contes en general? Doncs perquè aquest any m'han proposat de fer unes obres de teatre en anglès, per millorar la fluïdesa en aquesta llengua, i buscant llibres i contes per poder dur a terme aquesta activitat amb la major efectivitat possible, em vaig trobar amb aquest llibre: The Best Storytelling Book Ever! (El millor llibre de conta-contes). Nom modest on els hi hagi, però sincerament és un bon llibre. Primer de tot hi ha una introducció que explica la importància i els beneficis de la lectura en els nens. També t'expliquen què fer i què no fer per ser un bon narrador. I finalment, un munt de contes clàssics amb suport de targetes, titelles, màscares i altres activitats que es poden fer amb els nens. Abans de cada conte t'explica com pots treballar la història. 

Doncs bé, llegint el què fer per ser un bon narrador i captar l'atenció dels nens, m'he recordat del grup de fa dos cursos. Un grup de nens molt especials, als quals estimo molt i guardo molt bon record. Amb ells vàrem llegir junts el llibre Oriol de Núria Albó. Més bé, jo en vaig fer una lectura model, és a dir, ells m'escoltaven mentre jo llegia la història. Jo narrava la vida de l'Oriol i la Fiona, aquells personatges que van captar l'atenció de tot el grup, aquells personatges que van emocionar a més d'un (i m'incloc), aquells personatges que van fer estimar una mica més la lectura a aquell grup. Una història que els va motivar a aprendre més sobre els jocs paralímpics, una història que els va fer encongir el cor quan descobreixen que la nena és cega, una història que va fer que tots valoressin l'amistat.

Jo em vaig sentir molt realitzada quan llegia i veia les seves carones, que no apartaven la vista de mi. També em sentia molt feliç de comprovar que realment entenien la història (no tots, és clar, hi ha casos i casos) però  tenien interès en saber com continuaria la història quan tancava el llibre per indicar que el capítol havia acabat per aquell dia i tocava pensar sobre el que havien escoltat.

Potser és l'activitat que millor record guardo dels anys que porto treballant en aquesta escola.

Quan aquests nens van passar de curs, jo vaig anar un dia a la classe de cinquè per substituir la seva mestra. Tots estaven molt contents de tenir-me amb ells un altre cop (i no cal dir que jo estava molt contenta també). Però el que em va fer arrencar un somriure d'orella a orella i una satisfacció interna va ser quan una nena em va venir amb un llibre a la mà. Era Oriol. Em venia molt contenta per dir-me que el va veure a la biblioteca i que no va dubtar en agafar-lo en préstec per tornar-se'l a llegir, doncs tenia molt bon record de quan el vam llegir a classe a quart i li agradava molt la història.

Aquestes petites coses fan que em senti orgullosa de formar part de la vida d'aquests nens i que un bon llibre i una bona història poden calar fons en els nens. La lectura sempre els acompanyarà si troben el plaer de llegir.

Un llibre: Per què llegir els clàssics, avui. Laura Borràs.

Per què llegir els clàssics, avui. Títol que em va cridar l'atenció per ser una reivindicació de la lectura dels clàssics en una societat que es diu que no llegeix, en una societat que està consumida per la falta de temps i que no troba (mai) el moment de gaudir de la lectura, d'assaborir-la.

També em va cridar l'atenció perquè justament el dia anterior, o pocs dies abans, el meu marit i jo vam estar parlant del tema justament: de la lectura de clàssics, de "no-clàssics", de què era un clàssic, etc., etc. I vam arribar a una conclusió que l'autora del llibre, Laura Borràs, també ens fa saber: hi ha vegades que llegim un llibre, ja sigui clàssic o no, i no podem acabar-lo, no ens acaba d'agradar o d'omplir i el deixem apartat. Això vol dir que el llibre no sigui bo? No val la pena llegir-lo? O és que simplement no era el moment que l'havíem d'haver començat a llegir, o no estàvem preparats? Jo crec en aquesta última opció.
Durant l'època d'institut em van fer llegir un munt de clàssics, i hi havia uns quants que no vaig poder amb ells. I estan considerats clàssics de la literatura, imprescindibles per a un munt de crítics! Per què, aleshores, jo els vaig avorrir? No estava preparada per la seva lectura. Simplement crec això. Laura Borràs ens diu que els llibres esperen pacientment, que mai és tard per arribar als clàssics.

De tota manera, també crec que no sempre ha d'agradar tot el que es considera clàssic. Però com a mínim, s'ha de fer una lectura constructiva per tal de valorar l'obra i decidir per un mateix si ha omplert o no la lectura. I per què. 

A banda de la lectura de clàssics, aquest llibre o assaig de literatura, conté una introducció bastant inspiradora pel que fa al tema de la literatura. La segona part del llibre ja es dedica a l'anàlisi o comentari de text que fa l'autora sobre diferents clàssics que ella n'ha fet una "(s)elecció" personal. Jo em quedo amb la primera part del llibre, en que ens fa una invitació a la lectura, ens respon a quin és el paper del crític, què és un clàssic i què és el cànon. Us deixo uns fragments del llibre:

"Al capdavall, la literatura permet entretenir, fugir, consolar, reflectir estats d’ànim, viure vides en préstec… Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc. El joc de la lectura enfronta un autor i un lector que, mitjançant tot un conjunt de regles, arriben a ‘comunicar-se’ quan la descodificació del missatge és efectiva. Llavors, quan aquesta connexió es produeix, la lectura esdevé un plaer. Un plaer acumulatiu i insadollable, perquè com més llegeixes, com més gaudeixes llegint, més vols llegir per gaudir més i més i més… Aquesta és la gran recompensa.” (p. 16)

“Llegim, per aprendre? Per formar el sentit crític, l’opinió propia? Per entretenir-nos? Per divertir-nos? Per vèncer la ignorància? Per construir-nos com a persones? Per preparar-nos per comprendre la humanitat i les seves grandeses i misèries? Per enfortir el jo? Per combatre la soledat? Lllegim per llegir, per plaer, pel plaer de llegir? Segons la circumstància i el moment podem afirmar que totes i cadascuna d’aquestes opcions són factibles.”  (p. 23)

Espero que us agradi i reflexionem sobre què llegim i com ho volem llegir.