Nou bloc

Una mamá bloguera: Empezamos de nuevo: No sé cuantas veces habré empezado un blog, pero esta vez es diferente y especial.

Doncs això, he creat un bloc nou per parlar exclusivament de la meva experiència com a mare. Però això no vol dir que El meu altre bloc deixi d'existir! Aquí continuaré publicant recomanacions (o no) de llibres, sèries, viatges i vivències com a mestra...

Ens llegim!!

Un viatge: Cork (Irlanda)

Ja sabeu que una de les meves passions és viatjar. M'encanta conèixer llocs, trobar indrets en els que em senti a gust, m'agrada descobrir racons a cada ciutat que hi vaig. Si em paro a pensar en els llocs que he viatjat, no són molts en quant a varietat perquè he repetit moltes ciutats. Però tot i així no me'n penedeixo, ja que a cada viatge he descobert alguna cosa nova que no ho havia fet en el anterior.

Però de tant en tant l'Abraham i jo decidim descobrir algun indret nou. L'octubre de l'any passat va ser un d'aquests moments. Tot just feia poc ens havíem assabentat d'una gran notícia que ens portaria al més gran viatge d'aquesta vida: seríem pares. Així que els dos estàvem molt contents de la notícia, però també ens volíem dedicar un viatge abans de que arribés el nostre estimat bebè. Vam decidir anar a Irlanda. Però, per què Cork? Aquesta no ha sigut mai una de les meves ciutats preferents a conèixer, però degut a horaris i temps vam acabar comprant dos bitllets d'avió per anar a Cork. 

El viatge va ser fabulós. La ciutat és petita però té quelcom captivador. Té racons molt bonics per descobrir i història que conèixer. A les afores de Cork hi ha un castell que val la pena visitar: el castell de Blarney. Aquesta fortalesa és coneguda perquè té una pedra que és capaç d'otorgar el do de l'eloqüència. L'excursió cap aquest poble s'ha de fer en autobús, o cotxe. Nosaltres vam anar-hi en bus i vam poder gaudir del verd paisatge d'Irlanda. Els voltants del castell és preciós. Té uns jardins immensos, en el que et pots perdre tot un dia passejant. A part del castell hi ha la casa en la que havia viscut el senyor de l'època (Blarney), diferents fortaleses, i jardins amb llacs, parcs, boscos on hi vivien bruixes, druides i altres personatges... Però sens dubte el més divertit de l'excursió és el moment en que arribes a la pedra de Blarney. Li has de fer un petó per tal de guanyar el do de l'eloqüència, però no és fàcil fer-li el petó: t'has d'estirar al terra d'esquenes, agafar-te a unes barres (per no caure) i donar un petó a la pedra del mur, que està separada de la plataforma de la torre. Molt divertit perquè la pose en que et quedes per fer-li el petó té el seu què. 

Tornant a la ciutat de Cork, allà hi podem visitar el seu campus universitari. També hi ha un museu sobre la presó que hi havia a la ciutat. El mercat és molt bonic per anar a visitar (The English Market) i anar a prendre qualsevol cosa en un pub i escoltar música en directe no té preu.

Nosaltres sempre ens quedem amb ho bo de cada viatge i moltes vegades són els petits detalls, moments i passejades el que més recordem. Anar de museus, castells i demés s'ha de fer per conèixer la ciutat que visites, però sobretot s'ha de viatjar amb la ment oberta, observar cada diferència, trobar les semblances de coses, i gaudir de la persona amb la que hi vas. Nosaltres sabíem que aquest era un viatge especial perquè probablement seria el nostre últim viatge sols. Així que vam gaudir l'un de l'altre. I vam brindar pel nostre nen que venia en camí.

Blarney Castle

Vega - Como Yo No Hay Dos

COMO YO NO HAY DOS

¡Ey tú!, que nunca miras hacia atrás,
que vas dejando rotas al pasar. ¡Quieto ahí!
Que yo ya estoy de vuelta.
Quizás me subestimas pero soy de esas con coco
y cuerpo de mujer mortal y cara de muñeca.
Si crees que vas a vencer, inténtalo otra vez.
Verás que ya te avisé, yo no sé perder.

Tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo no hay dos.

Tu amor no es suficiente para mí,
ya no me quedan ganas de fingir que soy aquello que tú esperas.
Si crees que vas a vencer, inténtalo otra vez.
Verás que ya te avisé, yo no sé perder.

Tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo…

Nunca he querido un hombre que me entienda,
que crea que el mundo sin él no da vueltas.
Hoy no aguanto más, apuro el trago y me voy buscando un subidón de pura adrenalina.
No insistas, no me sigas.

Porque tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo…
Y es que tengo mucha vida, creo en mi misma.
Tengo otro concepto de comerme el mundo amor como yo no hay dos.

Te tengo a ti

Fa temps que li estic donant voltes al cap sobre què escriure al blog. Havia pensat continuar amb les meves opinions sobre llibres o sobre alguna sèrie... però al meu cap només hi ha una cosa. I molts ho sabeu: el meu fill. Va néixer fa un mes i una setmana, després d'un part llarg, de moltíssimes hores. Un nen molt desitjat i estimat des d'abans de néixer. 

Ara escric, al cap d'un mes d'haver parit i potser encara és massa d'hora. Les meves emocions estan a flor de pell i qualsevol cosa pot fer que passi d'un extrem a l'altre: de l'absoluta alegria a la melancolia i "tristor". Sí, potser és una mica fort dir aquesta paraula després de tenir un nen tan bonic als braços, però el canvi de vida és tan gran i la responsabilitat de que creixi bé és tal, que arriba un moment (i més d'un), en que et desmuntes i les llàgrimes surten sense que puguis evitar-ho. I et culpes de plorar, de sentir que no pots... Però d'això n'han escrit molt i diuen que és del més normal sentir-se així. De tota manera, no deixes de sentir-te culpable al principi. Com pot ser que, estimant tant com l'estimo, pugui sentir que no ho faré bé, que potser no estic preparada? I quan ja la pena no em pot més, me'l miro i em convenço de que sí que podré, que seré una bona mare i ell creixerà feliç i bé.

I és que ell és una part de mi, l'he dut durant nou mesos llargs al meu ventre i tinc la necessitat de donar-li el millor, de que no li falti de res. Si li he de cantar perquè es calmi, li canto; si he de ballar amb ell, ballo; si vol jugar, hi jugo; que simplement necessita l'abraçada de la seva mare per dormir-se, qui sóc jo per no donar-li?

Us explicaré una anècdota que em va passar pocs dies després de que ell arribés a casa: un matí ens vam quedar ell i jo sols. El vaig deixar a la seva hamaca per jo anar fent coses mentrestant i al cap d'una estona va començar a rondinar. Vaig posar el cd de Vega, "Metamorfosis", per comprovar tot allò que diuen de la música que escolten quan estan al ventre de la mare. I sí, es va calmar una estona. Vam ballar la cançó "Lolita", li vaig cantar "Mejor mañana" i a la tercera cançó, "Nueva York" ell va tornar a rondinar. Aquesta és la meva cançó preferida de Vega i li vaig cantar en to suau, mentre el tenia en braços, perquè es calmés i ho va tornar a fer. Fins i tot se m'estava dormint al braços. L'anècdota és que no vaig poder acabar de cantar-li la cançó perquè les llàgrimes tornaven a mi, però aquest cop d'una alegria immensa de sentir-lo tan a prop i tan meu.

... He decidido esperarte sin más aquí. Sin ti, no puedo. Por si un día decides que aquello valió la pena, si descubres que ya no te importa el que diran, si te pesan las cicatrices, la nostalgia de tiempos felices... dando vueltas por este cuadro me encontrarás...

El meu petit Biel

Un llibre: Per què llegir els clàssics, avui. Laura Borràs.

Per què llegir els clàssics, avui. Títol que em va cridar l'atenció per ser una reivindicació de la lectura dels clàssics en una societat que es diu que no llegeix, en una societat que està consumida per la falta de temps i que no troba (mai) el moment de gaudir de la lectura, d'assaborir-la.

També em va cridar l'atenció perquè justament el dia anterior, o pocs dies abans, el meu marit i jo vam estar parlant del tema justament: de la lectura de clàssics, de "no-clàssics", de què era un clàssic, etc., etc. I vam arribar a una conclusió que l'autora del llibre, Laura Borràs, també ens fa saber: hi ha vegades que llegim un llibre, ja sigui clàssic o no, i no podem acabar-lo, no ens acaba d'agradar o d'omplir i el deixem apartat. Això vol dir que el llibre no sigui bo? No val la pena llegir-lo? O és que simplement no era el moment que l'havíem d'haver començat a llegir, o no estàvem preparats? Jo crec en aquesta última opció.
Durant l'època d'institut em van fer llegir un munt de clàssics, i hi havia uns quants que no vaig poder amb ells. I estan considerats clàssics de la literatura, imprescindibles per a un munt de crítics! Per què, aleshores, jo els vaig avorrir? No estava preparada per la seva lectura. Simplement crec això. Laura Borràs ens diu que els llibres esperen pacientment, que mai és tard per arribar als clàssics.

De tota manera, també crec que no sempre ha d'agradar tot el que es considera clàssic. Però com a mínim, s'ha de fer una lectura constructiva per tal de valorar l'obra i decidir per un mateix si ha omplert o no la lectura. I per què. 

A banda de la lectura de clàssics, aquest llibre o assaig de literatura, conté una introducció bastant inspiradora pel que fa al tema de la literatura. La segona part del llibre ja es dedica a l'anàlisi o comentari de text que fa l'autora sobre diferents clàssics que ella n'ha fet una "(s)elecció" personal. Jo em quedo amb la primera part del llibre, en que ens fa una invitació a la lectura, ens respon a quin és el paper del crític, què és un clàssic i què és el cànon. Us deixo uns fragments del llibre:

"Al capdavall, la literatura permet entretenir, fugir, consolar, reflectir estats d’ànim, viure vides en préstec… Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc. El joc de la lectura enfronta un autor i un lector que, mitjançant tot un conjunt de regles, arriben a ‘comunicar-se’ quan la descodificació del missatge és efectiva. Llavors, quan aquesta connexió es produeix, la lectura esdevé un plaer. Un plaer acumulatiu i insadollable, perquè com més llegeixes, com més gaudeixes llegint, més vols llegir per gaudir més i més i més… Aquesta és la gran recompensa.” (p. 16)

“Llegim, per aprendre? Per formar el sentit crític, l’opinió propia? Per entretenir-nos? Per divertir-nos? Per vèncer la ignorància? Per construir-nos com a persones? Per preparar-nos per comprendre la humanitat i les seves grandeses i misèries? Per enfortir el jo? Per combatre la soledat? Lllegim per llegir, per plaer, pel plaer de llegir? Segons la circumstància i el moment podem afirmar que totes i cadascuna d’aquestes opcions són factibles.”  (p. 23)

Espero que us agradi i reflexionem sobre què llegim i com ho volem llegir. 

Un llibre: Sueño del Fevre, George R.R. Martin

Avui us porto una novel·la de George R.R. Martin. Sueño del Fevre és la seva segona novel·la que va publicar, després de Muerte de la Luz, al 1982.
Sueño del Fevre és una novel·la fantàstica, una història de vampirs que va més enllà de la sang. Tracta de com canvia la vida del personatge Abner Marsh, propietari d'una empresa de vapors i amant d'aquest tipus de vaixell, quan coneix a Joshua York, un personatge enigmàtic que somnia amb crear el vaixell més majestuós que hagi navegat pel Mississippi amb unes intencions misterioses.
Tot i que està tractada com una novel·la de vampirs, aquesta és sobretot una novel·la d'aventures, intriga, un cant a l'amistat i a la fidelitat.
No he llegit cap altra tipus de novel·la de vampirs, però aquesta m'ha agradat en especial perquè, com he dit abans, va més enllà de la sang. Parla de la relació entre aquests dos personatges i com es troben amb una sèrie d'obstacles que els posen a prova.
Com a totes les novel·les de George R.R. Martin, els personatges estan molt ben treballats i els bons no sempre els veus com a bons i els dolents no sempre són dolents. Això sí, a diferència de la famosíssima saga Canción de Hielo y Fuego, en aquesta obra hi ha pocs personatges i una trama lineal. No treu, però, que la història enganxi i no puguis deixar de llegir fins que descobreixes el final d'aquests personatges. És una novel·la àgil, d'una prosa excel·lent.
Per als amants (i no amants) de les novel·les de vampirs us recomano la lectura d'aquest llibre. 

Un llibre: Aranmanoth, Ana María Matute

Aquest any al cole, per motiu de la festa de Sant Jordi, hem estudiat a l'autora Ana María Matute. Jo no havia llegit res d'aquesta escriptora i per poder treballar-la a la classe vaig llegir-me alguns dels seus contes dedicats al públic infantil i juvenil, però també vaig voler llegir una novel·la destinada als lectors adults. I aquesta novel·la que vaig triar és Aranmanoth.

Em va cridar la ressenya de la contraportada, ja que deia que estava ambientada en l'Edat Mitjana i que tractava de la història d'un noi que volia trobar un lloc al món, en un temps al que no pertany. Per començar, la búsqueda d'un lloc al món ja és una temàtica que de per si m'agrada a la literatura, així que vaig seguir llegint per veure si em continuava cridant l'atenció. Aleshores continua dient que és la història de la búsqueda d'un somni, d'una obsessió, que concentra la complexitat de l'ésser humà i, a més, tot això amb un toc de fantasia i màgia a la història. Li vaig donar l'oportunitat. Resultat de la lectura: satisfactòria.

Però per començar, he de dir que Ana María Matute té un estil narratiu que costa de començar. Són d'aquelles autores que has de rellegir un parell de cops les primeres pàgines per saber exactament del que t'està parlant. Però un cop ja has trobat el fil de la lectura, és un d'aquells llibres que necessites acabar. És una història que enganxa, màgica, amb uns personatges tendres. Amb tot, no deixa de ser un llibre cruel en certa manera, tenint en compte que el tema que tracta és la complexitat humana, i dins de la complexitat humana hi trobem la maldat.

Com a narració, fa servir un llenguatge elaborat, cada paraula i cada frase està escrita amb molta delicadesa. L'ús de la naturalesa està molt present en la seva literatura, i Aranmanoth no podia ser menys.

Un dels passatges més bonics,per a mi, és aquest:

(...)Y entonces se tendieron en la hierba, el uno en brazos del otro, y de nuevo se encontraron y sintieron que se conocían, desde un tiempo tan remoto como nuevo, tan dilatado como fugaz. Rodaron suavemente enlazados, sus labios y sus cuerpos tan unidos que parecían que nunca podrían separarse.

Fue así como descubrieron el profundo significado de aquella palabra que tantas veces habían escuchado en la voz del muchacho de los ojos negros, en sus canciones, y en las historias que contaban las mujeres junto al fuego. Y aunque parecía una palabra mágica que despertaba en su piel y en su más remota memoria, sin embargo era la palabra más simple y poderosa; la única capaz de distinguir a las criaturas humanas de las que no lo son.(...)

Sabreu a quina paraula es refereix, no?

Bé, espero que tingueu ganes de llegir-lo. És una lectura fàcil, en quant a que és un llibre no gaire extens, però és una d'aquelles lectures que val la pena fer. A mi, em va enganxar la tendresa dels personatges principals: innocents, però com a tals el futur que els depara no sempre és el que un s'espera... I et fa reflexionar, en quin sentit avança l'ésser humà? Quin és el valor que dóna prioritat?