Vaig aterrar en un grup de 4t de primària l'any passat. Havia de fer català i manuals a aquells nens que miraven sorpresos a la seva nova mestra. Què estarien pensant de mi? Els vaig observar durant una horeta i ja havia de saber com afrontar-me a aquells nens i nenes sense que em prenguessin el pèl.
El dilluns següent va començar la meva aventura amb aquelles criatures, la qual va durar tot el curs passat. Va passar de tot durant aquells mesos. Nens que se'm rebotaven, nens que m'ajudaven, nens que em respectaven, nens que simplement estaven allà. He de reconèixer que va ser un any molt dur. Un any on m'havia d'afrontar a les meves pors i limitacions. Havia de fer una gran passa endavant. Aquells nens em van ensenyar molt i me'ls vaig arribar a estimar molt. A tots i cadascun d'ells, encara que alguns em posessin a prova dia sí, dia també.
Aquest any he tornat a la meva classe de 4t amb nous nens, diferents caràcters, diferents formes de fer. No són ni millors ni pitjors, simplement diferents. Aquests sí que m'estan ensenyant molt degut a les seves grans dificultats a afrontar-se a qualsevol feina i situació. Em sento més implicada en el creixement d'aquestes criatures que no pas a les de l'any passat. I me'ls estimo també. Però ningú ha dit que sigui fàcil encara... Això sí, estic més animada a fer coses, més pendent d'ells i del seu aprenentatge.
Només espero que mica en mica ells també se n'adonin de tota la feina que faig, i fem els mestres, per ells i aleshores s'impliquin també. Sense la seva implicació no anem enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada