Un moment de pau

Feina, feina i més feina... Aquests dies es podria resumir en aquestes paraules... I és que sembla que no, però final de curs s'apropa, i sembla que no hagi de ser. Vull dir, estic tan capficada en el dia a dia, en preparar coses (buscar noves cançons, contes, textos, etc.) pels nens que realment no paro. I tinc muntanyes de coses per fer encara. No descanso prou. Arriba la nit i encara me'n vaig al llit pensant en el dia següent, en què s'ha de fer, en el que s'ha fet i com ha anat... M'aixeco al matí i continuo pensant en el que faré aquell dia, en el que falta per preparar per la resta de setmana, etc... Total: feina, feina i més feina...

I a més, hauríem de sumar a que estic tot el dia voltada de sorolls: els cotxes, els nens que criden, les veus dels mestres, els sorolls de la ciutat... Un món frenètic que fa que vagis més depressa encara.

El cas és que avui vull compartir que he tingut un moment de pau a casa. I sembla mentida, però sí. Amb la finestra oberta, la llum d'una tarda de primavera, sentint els ocellets que tenen els veïns, sentint veus a la llunyania d'una mare jugant amb els nens, i el silenci relatiu de casa. Jo asseguda al llit, plegant la roba, fent petites muntanyetes per després endreçar-les al seu lloc. I en aquell moment m'he parat a pensar en què bé s'hi estava. En aquell moment no hi havia nens. No hi havia informes. No hi havia fitxes. No hi havia presses. No hi havia res més que jo en un moment de pau.