Concert de Vega

Per fi. Després de varies decepcions pel que fa als últims concerts que ha realitzat la cantant Vega a Barcelona, un perquè no vaig poder assistir perquè em vaig quedar sense número en un acústic de l'FNAC i l'altre perquè només era exclusiu dels socis TR3SC, ahir vaig poder gaudir d'un bon concert a la Sala Sidecar de Barcelona.

De tota manera, he de dir que alguns aspectes van deixar una mica de desitjar, per exemple la sala en sí. Era petita i amb mala visibilitat. Nosaltres estàvem relativament a prop de l'escenari i gairebé no vam poder veure a la cantant. L'escenari era baix i petit, això va fer que fos un concert estàtic, amb poc moviment per part de la cantant i els seus músics. L'altre aspecte negatiu va ser l'horari. El concert començava a les 21:30h del dijous. Nosaltres vam arribar gairebé una hora abans i ja hi havia gent fent cua i vam decidir quedar-nos (érem dels primers). Com he dit abans, sort que ho vam fer, perquè si no no hauríem pogut veure de prop l'escenari. Però resulta que van donar accés a la sala a les deu de la nit (mitja hora de retràs) i el concert va començar sobre i deu... Gairebé tres quarts d'hores des de l'hora que es suposava que començava.

Durant el concert

Tret d'això, Vega va realitzar un bon concert, amb bones cançons del seu repertori, tot i que es va deixar alguna, per a mi fonamental, del seu nou cd, com per exemple "Para Bailar". Va començar el concert amb la millor del cd, per a mi, "El más feliz (Finis Terrae)" i va donar una bona dosi d'energia. També va cantar el seu primer single del seu primer cd, "Grita", on tota la sala va acompanyar-la. Va fer algun comentari divertit i graciós respecte al partit que es juga aquest dissabte a la ciutat de Barcelona (Barça-Madrid), ja que ella és merengue i sempre té "por" quan ve a Barcelona i fa algun comentari al respecte dels dos equips: hi ha una cançó on ella directament diu "Quiero alguien que entienda que yo paso del futbol si no juega el Madrid" ("Princesa de Cuento", del cd Metamorfosis). Però aquest cop no la va cantar, si no que va ser el comentari inicial per donar entrada a la cançó "48h", les que teníem de treva i amistat abans de que comencés el clàssic. També va complaure els desitjos d'alguns assistents de la sala que li van demanar que cantés una cançó fora de repertori, una versió de "Como yo te amo". La sala va embogir al sonar dos dels seus èxits de l'anterior disc, "Lolita" i "Mejor mañana" i va vibrar amb la fantàstica "Réquiem" i una emotiva "A tientas".

Després, a l'acabar el concert, com sempre, va dedicar una estona als seus seguidors per signar cds, parlar una estona i fer-se fotografies.
En definitiva, encara que ens va fer esperar, i jo, sincerament, a aquelles hores quasi no sóc persona, el concert ens va fer revifar i animar. Bona música, bones cançons i ella amb el seu bon humor com sempre. 

Moments de pau

Hi ha cops en que una es sent a gust amb la vida. Hi ha petits moments en que et donen pau i sentit a tot allò que fas. Et fan veure les coses d'una altra manera. És com una regeneració per dins. I a vegades són només petits moments, breus però màgics. Estones que no vols que acabin, estones que t'estaries temps allargant. Com si en una pel·lícula hi hagués una banda sonora de fons, tranquil·la i vigoritzant. 

Un simple migdia, asseguda en un sofà, amb la claror del dia que entra pel balcó... el temps a fora sembla tranquil, però es van formant núvols que semblen que descarregaran aigua, tot i que en aquells moments només s'hi respira calma. A sobre meu un nen preciós, fruit del meu ventre, dut i viscut amb molta passió. Néixer i anar creixent amb ell. Sí, ell em dóna una altra visió de les coses. Em dóna certa calma (tot i que també guerra) però generalment em dóna pau. Aquesta estona d'estar asseguda al sofà amb el meu petit tresor a sobre, tranquil i adormint-se fa que em senti plena. L'observo. Els seus ullets es van tancant, les seves mans s'aferren al meu cos, em volen tocar i comprovar que hi sóc allà. Tot el seu cos relaxat sobre meu. Sóc la seva mama i ell em busca per a que li doni aquella calma. I ell me la traspassa a mi.

Aquestes petites estones, de relax, de no voler que passi el temps, fan que mica en mica jo superi els meus mal de caps diaris. Fan que m'oblidi per un moment d'ells i només existim el meu petit i jo.

Pèrdua de temps

Podria dedicar el temps a llegir, a corregir, a fer programacions, a crear fitxes, a preparar el material per la disfressa de carnestoltes... podria fer mil coses. Però estic aquí. A l'ordinador sense fer res en concret. Ni tan sols he trobat res interessant que llegir. La veritat és que tampoc m'he parat a mirar si hi havia res. Només estic aquí perdent el temps. Miserablement.

Estrès

Fa dies que volia escriure alguna cosa relacionada amb l'escola o sobre el meu dia a dia, però es que no trobo el moment o la forma més adequada d'expressar com em sento. Potser la paraula que més s'escau últimament en el meu estat d'ànim és la d'estrès. 

Tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia. (segons el diec)

Què és el que em crea estrès? La multitud de feina que tinc i sentir que a vegades les coses se me'n van de les mans. M'agradaria poder fer les tasques que em demanen a l'escola de manera ràpida i eficaç, sense donar voltes a un mateix tema mil vegades. O també voldria buscar la manera de seguir un ordre de feines, de totes les que he de fer. És a dir:

-sé que he de fer les programacions setmanals (de les àrees que imparteixo), 

-sé que he de preparar una activitat seguint un mètode cooperatiu, per després explicar-la en un curset que fem aquest any (i això vol dir preparar els textos, els grups, la situació de classe, els objectius que vull aconseguir... etc.),

-sé que he de realitzar un document amb els objectius i continguts de llengua de primària (de les que faig classe, clar),

-sé que he de corregir les feines que demano que realitzin els meus alumnes,

-sé que formo part de la comissió de la festa de la Pau (que celebrem aquesta setmana i finalitzem el dilluns que ve) i que, junt amb els meus companys de comissió, hem de pensar tallers, com distribuir els grups, pensar què es farà a la festa, etc. I donar tota aquesta informació als companys d'escola. (I barallar-te per a que no te la canviïn).

Això pel que fa a l'escola. Posades en llistat com està ara sembla que no sigui tanta feina, però no és un treball fàcil de fer. I altres feines, més que difícils o complicades, són carregoses o pesades de fer.

I després les altres petites coses, que sumades van fent una gran bola: coses de casa, coses de família,  coses d'alumnes, coses de la jefa, coses, coses i més coses.

En fi, en general diria que us resumiria el meu estat en una sola imatge: un cervell explotant. O tota jo, directament. Tinc el cap fet un embolic, amb tantes coses per fer, i totes alhora, que sembla que el meu cap ja no dóna més a l'abast. 

Sembla mentida, perquè només fa un parell de mesos que estic treballant des de que em vaig reincorporar del permís de maternitat, però desitjo les vacances d'estiu. Necessito fer un gran reset!

Una cançó: Bingo

Hola!

Una de les cançons que ensenyo als peques és aquesta de Bingo. Cançó molt divertida i que els hi encanta. A més, amb el vídeo els hi és una activitat molt atractiva i s'ho passen pipa fent les accions quan no ha de dir les lletres del nom del gos.

Espero que us agradi!

Una autora: Isabel Allende

Isabel Allende

Molts que em coneixeu sabeu que una de les meves autores preferides és Isabel Allende. Diria que és l'autora de la que he llegit més de la seva obra. La primera novel·la que vaig llegir d'ella va ser Paula, i em va captivar la sinceritat que hi veia en la seva narració i el sentiment que hi havia en les seves paraules, en aquest cas pel motiu de la mort de la seva filla. Gairebé totes les seves novel·les tenen un caire personal, molts dels seus personatges estan inspirats en membres de la seva família. Així que el que m'agrada d'aquesta autora és com expressa el seu sentiment cap a a seva família i els seus origens (Allende és una escriptora hispanoamericana contemporània, de doble nacionalitat (xilena i americana) i resident als Estats Units). També ha escrit novel·les de temàtica juvenil i d'aventures, a la que també enganxa amb la seva narració fluida.

Ha escrit un total de dinou novel·les, tres d'elles adreçades a un públic juvenil, la trilogia de Memorias del Águila y del Jaguar (La Ciudad de las Bestias, El Reino del Dragón de Oro y El Bosque de los Pigmeos). Aquest és el llistat de la seva bibliografia:

1. La Casa de los Espíritus (1982)
2. La Gorda de Porcelana (conte infantil) 
3. De Amor y de Sombra (1984)
4. Eva Luna (1987)
5. Cuentos de Eva Luna (1989)
6. El Plan Infinito (1991)
7. Paula (1994)
8. Afrodita (1997)
9. Hija de la Fortuna (1999)
10. Retrato en Sepia (2000)
11. La Ciudad de las Bestias (2002)
12. Mi País Inventado (2003)
13. El Reino del Dragón de Oro (2003)
14. El Zorro (2005)
15. El Bosque de los Pigmeos (2005)
16. Inés del Alma Mía (2006)
17. La Suma de los Días (2007)
18. La Isla bajo el Mar (2009)
19. El Cuaderno de Maya (2011)

Plàstics

Avui escriuré un micro post, ja que últimament no es que tingui moltes ganes d'escriure... Bé, sí que en tinc de ganes, però no trobo el tema ni les paraules per començar a escriure quelcom mínimament interessant.

Avui he anat a un centre comercial, i havíem d'anar a comprar al súper, en aquest cas un Carrefour. Anteriorment havia comprat roba i per tant duia una bossa d'una altra botiga. El cas és que per entrar al supermercat dels centres comercials et fan plastificar totes les bosses que portis de fora i la pregunta que m'he fet és la següent: si pretenen gastar menys plàstic en bosses posant-lis a aquestes un preu (és a dir, ara en gairebé tots els supermercats et fan pagar per les bosses de plàstic) per què he posar les compres d'altres botigues dins d'una bossa de plàstic? Quina coherència hi ha?

Si algú ho sap, que m'ho expliqui. Perquè, jo, no ho entenc.