Entrada del blog Una Mamá Bloguera

Comparteixo l'entrada escrita al meu altre bloc, Una Mamá Bloguera, en el que parlo sobre l'últim llibre que m'he llegit. Espero que us agradi que comenteu també!

http://unamamabloguera.blogspot.com.es/2012/09/un-libro-los-ojos-amarillos-de-los.html

Un llibre: 1Q84, Haruki Murakami

Per fi he pogut acabar, i gaudir, del primer i segon llibre de 1Q84 de Haruki Murakami. Estic de ple en la lectura del tercer llibre (és la sort d'haver trigat tant a llegir-lo i així no he hagut d'esperar per seguir llegint la saga!) i no sabia si esperar acabar-lo per fer un post explicant els dos volums o fer-los per separat. He decidit fer això últim, més que res perquè tenia molt de "mono" de Murakami i de poder parlar d'ell en el bloc.

Doncs bé, aquesta novel·la conté elements de les dues vessants de Murakami: la més realista a l'estil Tòquio Blues o l'onírica de Kafka a la platja. Això fa que sigui especial. He llegit algunes crítiques dient que realment en aquesta novel·la Murakami no aporta res nou a la seva literatura, que és una mica més de repetició del que ja hem vist i llegit en novel·les anteriors. Potser sí que és veritat que Murakami sol escriure sobre la solitud dels personatges i els fa passar per certes proves que fan que aquests meditin i reflexionin sobre el seu estil de vida o sobre les coses que canvien al seu voltant, i el perquè d'aquests canvis. A més, com ja passa a Kafka a la platja, les històries dels dos protagonistes s'han de trobar en un moment de la història, fent que continuïn un camí i s'hagi de resoldre la problemàtica a partir de la suma de l'experiència dels dos personatges. Estic d'acord en que en la seva narrativa té molts punts en comú en altres novel·les d'ell, però aquest autor té la facilitat i l'habilitat d'escriure i descriure la història d'aquests personatges de tal manera que quedes captivat per ella i no pots més que seguir llegint i llegint per arribar al seu final. Serà aquesta la seva fórmula però a mi realment m'ha agradat molt 1Q84. Combinar les dues vessants és un encert perquè és realista en la narració dels fets que viuen els dos protagonistes, però té aquesta part surrealista que et deixa intrigat i et fa voler saber més d'ella. No es fa pesada en cap moment i cada detall de la història està narrat amb tal precisió que realment et deixa enganxat i intrigat fins al final del llibre... el qual és un continuarà perquè hi ha la tercera part.


Endinsant-nos en la novel·la, 1Q84 té dos personatges principals: Aomame i Tengo. Ambdós personatges tenen dos tipus de vida. Per una banda, Aomame és instructora en un gimnàs, especialista en estiraments musculars, i aquesta és la seva vida aparentment normal; a part d'això, és una assassina. Per una altra banda, Tengo és professor de matemàtiques en una acadèmia i a part d'això també es dedica a ser escriptor i es relaciona amb una novel·la força estranya titulada La crisálida de aire, dictada per una noia molt enigmàtica. Com he dit abans, tots dos protagonistes duen vides molt solitàries i en un punt de la novel·la totes dues vides es compliquen, tenint un punt en comú, tot i que ells això no ho saben.

Murakami ambienta la seva història en el Japó de 1984, donant-li aires orwellians jugant amb aquesta idea del "Gran Hermano" que tot ho veu i posant èmfasi en aquest tipus de societat que viu sota una autoritat totalitària. I aquí entra el món 1Q84. En aquest món distorsionat, podríem dir que paral·lel, tot i que a la novel·la ja deixa ben clar que no és paral·lel si no que directament substitueix a l'original 1984, Aomame i Tengo s'enfrontaran a una organització secreta, dirigida per un enigmàtic líder. Darrere d'aquesta secta o organització hi ha quelcom que mou els fils i que se n'encarrega de fer algunes accions totalment fosques i escabroses.

De nou, recomano plenament la lectura d'aquesta novel·la de Murakami. Té fragments realment inspiradors i que no s'haurien de deixar de llegir. Tinc pendent d'escriure sobre Murakami i la seva obsessió pels gats. Tinc pendent d'escriure sobre el que pot fer l'amor (això un cop acabi el tercer volum i sàpiga el final de la història). I bàsicament, hauria de poder unir aquests dos temes i tractar sobre la naturalesa humana, la solitud, les pors, la passió, la realitat que un mateix viu... Una de les frases que em va impactar i em va fer pensar va ser la següent:

No se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una.  (Murakami; 1Q84. Ed. Tusquets. Col·lecció Andanzas. 24)

I sí, realitat no hi ha més que una, tot i que a vegades es té la sensació de que hi ha alguna cosa que distorsiona la realitat, i hi ha vegades en que fas alguna cosa que modifica lleugerament aquesta realitat. No heu sentit això alguna vegada?

Així que si heu llegit el llibre, digueu-me, què en penseu? Creieu que l'autor realment no innova i s'ha acomodat en aquest tipus de narració? Tot i així, us captiva? Penseu que és i serà la seva obra mestra?

Estimar la lectura

A casa som molt lectors. Encara que compartim gust per alguns estils literaris, d'altres no ens hi assemblem tant. Però aquí està la gràcia de la lectura: a mi em poden captivar les històries personals de la Isabel Allende, per exemple, i al meu marit no tant; o bé a ell li poden encantar els llibres de ciència ficció de Dan Simmons i a mi no entusiasmar-me gaire. Para gustos, colores.

Per aquest motiu tenim una biblioteca força àmplia de llibres que, tot sigui dit, algun dia hem d'endreçar i organitzar. Però algun dia.

El cas és que penso que s'ha d'inculcar el gust de la lectura als més petits de la casa. Per poder fer-ho s'ha de fomentar aquest gust llegint-los contes, mirant-los amb ells, deixant que els remeni... Com he dit, el meu marit i jo tenim una biblioteca àmplia, però amb 14 mesos que té el meu fill podríem dir que ell també (adaptada a la seva edat, clar està!). Tenim llibres tovets, amb forma d'animals, de tapa dura i fulls gruixuts, llibres amb sons d'animals... i d'altres que són contes per llegir-li en veu alta i que ell pugui gaudir de més gran tot sol (com és el cas d'un conte que li van fer i regalar els seus tiets). 

Intentant encabir els personatges

Doncs bé, puc dir amb orgull que de moment al Biel li encanten els contes! Quan sent la paraula "conte" ja sap que aniràs a l'estanteria del menjador (o de l'habitació) i li agafaràs un conte per compartir una estona junts. S'espera davant del sofà perquè l'agafis i l'asseguis al teu costat o a sobre teu. I junts anem passant les pàgines del llibre triat i anem observant les il·lustracions, sentint els sons o tocant les diferents textures. 

En procés de lectura...

No se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una.  (Murakami; 1Q84. 24)

Un llibre: Salvant obstacles, Pere J. Carbó.

Hi torno per seguir escrivint sobre literatura infantil i juvenil. Aquest cop us porto un llibre recomanat per a nens a partir de 10 anys de l'autor Pere J. Carbó, Salvant obstacles.

És una novel·la destinada a uns nens més grans, amb el protagonista de la mateixa edat a la qual va destinat el llibre, el qual passa per una sèrie de problemes que són difícils d'explicar i sobretot d'expressar. És una història molt àgil de llegir però amb temes profunds com poden ser la mort, enfrontar-se a la malaltia d'un ésser estimat (aquest cop, un gat), la mentida i com pal·liar els problemes típics de l'edat, com poden ser les males notes i la mala reacció dels pares per aquest tema. A més, té algun que altre fragment divertit i entretingut de llegir. 

Una vegada més, ens trobem amb un llibre que parla de la superació d'obstacles, aquest cop sentimentals i d'expressió, també tracta l'amistat i l'amor de la família. 

És una novel·la narrada en primera persona, a estones introspectiva i a estones podem trobar diàlegs del protagonista amb la seva família o altres personatges de la història. El vocabulari és entenedor per a nens i nenes d'aquesta edat però amb alguna paraula o expressió no molt utilitzada que faci que hagin de buscar que significa, tant pel context o amb l'ajuda del diccionari.

Un llibre: Cleta, un regal del mar, Joan Vila i Vila

Avui us torno a portar un llibre de literatura infantil-juvenil. Aquest cop és una novel·la de Joan Vila i Vila, Cleta, un regal del mar. Novel·la destinada a nens a partir de vuit anys. És una lectura àgil i curta. Té un vocabulari molt treballat i una narració molt precisa. El seu text està format per frases curtes que formen petits paràgrafs. També té diàleg per acompanyar a la prosa.

La història tracta d'una nena que es diu Cleta que una parella la va trobar a la vora de la mar. És una nena petita i prima i blanca com l'escuma de les ones. La nena té una relació molt especial amb el mar, que una nit de lluna plena descobreix que té una habilitat molt particular dins el mar.

És una novel·la curta que podria ser explicada com un conte, amb descripcions precioses de la protagonista i una història bonica sobre la amistat i la realització personal. Les il·lustracions de Roger Olmos acompanyen el text, fent-te endinsar en aquesta fantàstica història. 

Una cançó: Réquiem, Vega

Us deixo amb el nou videoclip de Vega, "Réquiem" i les paraules que va dedicar al seu cd La Cuenta Atrás:

"Réquiem" es un canto a la vida, por irónico que pueda parecer. Es un réquiem al dolor. Durante 2009 vi como mi carrera profesional crecía al mismo ritme que cavaba una fosa profunda para mi vida personal. Es difícil decirle a la gente que existe un mejor mañana cuando uno mismo empieza a dudarlo. Tardé en reponerme, pero el día que escribí "Réquiem" lo hice dirigiéndome a una 2ª persona, para ser fiel a cada momento en que me repetí este credo sin descanso. Esta canción está dedicada a mis seguidores, porque soy como muchos de ellos. Jamás me cansaré de escuchar sus historias, sus alegrías y también su dolor. Unos sentimientos que repetidamente canalizan a través de mis canciones. Nosotros, los que hemos sufrido, los que sabemos que el dolor no se va en dos días, seguiremos en pie volviendo al origen, a la esencia. Seremos agua, tierra, fuego y aire. Seremos el fénix que resurgió de sus cenizas, con las cicatrices propias del que lo dio todo en vida, agradecidos y en paz, empezando de nuevo... sonriendo a un nuevo día... a un mejor mañana".

Réquiem

Hoy ya no eres capaz de llorar ni sentir.
Hoy te dejas llevar, no puedes fingir.

Olvidarás tu nombre y tu voz.
Olvidarás cuál es tu temor.
Olvidarás para concluir, que la vida es 
algo más que un recuerdo para tí.

Verás el cielo al revés, estrellas caer.
Creerás que llega tu fin, no debes ceder.

Olvidarás tu nombre y tu voz.
Olvidarás cuál es tu temor.
Olvidarás para concluir que la vida es 
algo más que un recuerdo para tí.

Serás agua.
Serás tierra.
Serás fuego.
Serás aire.
Serás ingrávido e inmortal.
Etéreo y sustancial.
Rotúndamente tú.

Serás alguien, alguien, alguien, alguien en paz.
Serás agua.
Serás tierra.
Serás fuego.
Serás aire.
Serás ingrávido e inmortal.
Etéreo y sustancial.
Rotúndamente tú. 

Serás alguien, alguien, alguien, alguien en paz.

Concert de Vega

Per fi. Després de varies decepcions pel que fa als últims concerts que ha realitzat la cantant Vega a Barcelona, un perquè no vaig poder assistir perquè em vaig quedar sense número en un acústic de l'FNAC i l'altre perquè només era exclusiu dels socis TR3SC, ahir vaig poder gaudir d'un bon concert a la Sala Sidecar de Barcelona.

De tota manera, he de dir que alguns aspectes van deixar una mica de desitjar, per exemple la sala en sí. Era petita i amb mala visibilitat. Nosaltres estàvem relativament a prop de l'escenari i gairebé no vam poder veure a la cantant. L'escenari era baix i petit, això va fer que fos un concert estàtic, amb poc moviment per part de la cantant i els seus músics. L'altre aspecte negatiu va ser l'horari. El concert començava a les 21:30h del dijous. Nosaltres vam arribar gairebé una hora abans i ja hi havia gent fent cua i vam decidir quedar-nos (érem dels primers). Com he dit abans, sort que ho vam fer, perquè si no no hauríem pogut veure de prop l'escenari. Però resulta que van donar accés a la sala a les deu de la nit (mitja hora de retràs) i el concert va començar sobre i deu... Gairebé tres quarts d'hores des de l'hora que es suposava que començava.

Durant el concert

Tret d'això, Vega va realitzar un bon concert, amb bones cançons del seu repertori, tot i que es va deixar alguna, per a mi fonamental, del seu nou cd, com per exemple "Para Bailar". Va començar el concert amb la millor del cd, per a mi, "El más feliz (Finis Terrae)" i va donar una bona dosi d'energia. També va cantar el seu primer single del seu primer cd, "Grita", on tota la sala va acompanyar-la. Va fer algun comentari divertit i graciós respecte al partit que es juga aquest dissabte a la ciutat de Barcelona (Barça-Madrid), ja que ella és merengue i sempre té "por" quan ve a Barcelona i fa algun comentari al respecte dels dos equips: hi ha una cançó on ella directament diu "Quiero alguien que entienda que yo paso del futbol si no juega el Madrid" ("Princesa de Cuento", del cd Metamorfosis). Però aquest cop no la va cantar, si no que va ser el comentari inicial per donar entrada a la cançó "48h", les que teníem de treva i amistat abans de que comencés el clàssic. També va complaure els desitjos d'alguns assistents de la sala que li van demanar que cantés una cançó fora de repertori, una versió de "Como yo te amo". La sala va embogir al sonar dos dels seus èxits de l'anterior disc, "Lolita" i "Mejor mañana" i va vibrar amb la fantàstica "Réquiem" i una emotiva "A tientas".

Després, a l'acabar el concert, com sempre, va dedicar una estona als seus seguidors per signar cds, parlar una estona i fer-se fotografies.
En definitiva, encara que ens va fer esperar, i jo, sincerament, a aquelles hores quasi no sóc persona, el concert ens va fer revifar i animar. Bona música, bones cançons i ella amb el seu bon humor com sempre. 

Moments de pau

Hi ha cops en que una es sent a gust amb la vida. Hi ha petits moments en que et donen pau i sentit a tot allò que fas. Et fan veure les coses d'una altra manera. És com una regeneració per dins. I a vegades són només petits moments, breus però màgics. Estones que no vols que acabin, estones que t'estaries temps allargant. Com si en una pel·lícula hi hagués una banda sonora de fons, tranquil·la i vigoritzant. 

Un simple migdia, asseguda en un sofà, amb la claror del dia que entra pel balcó... el temps a fora sembla tranquil, però es van formant núvols que semblen que descarregaran aigua, tot i que en aquells moments només s'hi respira calma. A sobre meu un nen preciós, fruit del meu ventre, dut i viscut amb molta passió. Néixer i anar creixent amb ell. Sí, ell em dóna una altra visió de les coses. Em dóna certa calma (tot i que també guerra) però generalment em dóna pau. Aquesta estona d'estar asseguda al sofà amb el meu petit tresor a sobre, tranquil i adormint-se fa que em senti plena. L'observo. Els seus ullets es van tancant, les seves mans s'aferren al meu cos, em volen tocar i comprovar que hi sóc allà. Tot el seu cos relaxat sobre meu. Sóc la seva mama i ell em busca per a que li doni aquella calma. I ell me la traspassa a mi.

Aquestes petites estones, de relax, de no voler que passi el temps, fan que mica en mica jo superi els meus mal de caps diaris. Fan que m'oblidi per un moment d'ells i només existim el meu petit i jo.

Pèrdua de temps

Podria dedicar el temps a llegir, a corregir, a fer programacions, a crear fitxes, a preparar el material per la disfressa de carnestoltes... podria fer mil coses. Però estic aquí. A l'ordinador sense fer res en concret. Ni tan sols he trobat res interessant que llegir. La veritat és que tampoc m'he parat a mirar si hi havia res. Només estic aquí perdent el temps. Miserablement.

Estrès

Fa dies que volia escriure alguna cosa relacionada amb l'escola o sobre el meu dia a dia, però es que no trobo el moment o la forma més adequada d'expressar com em sento. Potser la paraula que més s'escau últimament en el meu estat d'ànim és la d'estrès. 

Tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia. (segons el diec)

Què és el que em crea estrès? La multitud de feina que tinc i sentir que a vegades les coses se me'n van de les mans. M'agradaria poder fer les tasques que em demanen a l'escola de manera ràpida i eficaç, sense donar voltes a un mateix tema mil vegades. O també voldria buscar la manera de seguir un ordre de feines, de totes les que he de fer. És a dir:

-sé que he de fer les programacions setmanals (de les àrees que imparteixo), 

-sé que he de preparar una activitat seguint un mètode cooperatiu, per després explicar-la en un curset que fem aquest any (i això vol dir preparar els textos, els grups, la situació de classe, els objectius que vull aconseguir... etc.),

-sé que he de realitzar un document amb els objectius i continguts de llengua de primària (de les que faig classe, clar),

-sé que he de corregir les feines que demano que realitzin els meus alumnes,

-sé que formo part de la comissió de la festa de la Pau (que celebrem aquesta setmana i finalitzem el dilluns que ve) i que, junt amb els meus companys de comissió, hem de pensar tallers, com distribuir els grups, pensar què es farà a la festa, etc. I donar tota aquesta informació als companys d'escola. (I barallar-te per a que no te la canviïn).

Això pel que fa a l'escola. Posades en llistat com està ara sembla que no sigui tanta feina, però no és un treball fàcil de fer. I altres feines, més que difícils o complicades, són carregoses o pesades de fer.

I després les altres petites coses, que sumades van fent una gran bola: coses de casa, coses de família,  coses d'alumnes, coses de la jefa, coses, coses i més coses.

En fi, en general diria que us resumiria el meu estat en una sola imatge: un cervell explotant. O tota jo, directament. Tinc el cap fet un embolic, amb tantes coses per fer, i totes alhora, que sembla que el meu cap ja no dóna més a l'abast. 

Sembla mentida, perquè només fa un parell de mesos que estic treballant des de que em vaig reincorporar del permís de maternitat, però desitjo les vacances d'estiu. Necessito fer un gran reset!

Una cançó: Bingo

Hola!

Una de les cançons que ensenyo als peques és aquesta de Bingo. Cançó molt divertida i que els hi encanta. A més, amb el vídeo els hi és una activitat molt atractiva i s'ho passen pipa fent les accions quan no ha de dir les lletres del nom del gos.

Espero que us agradi!

Una autora: Isabel Allende

Isabel Allende

Molts que em coneixeu sabeu que una de les meves autores preferides és Isabel Allende. Diria que és l'autora de la que he llegit més de la seva obra. La primera novel·la que vaig llegir d'ella va ser Paula, i em va captivar la sinceritat que hi veia en la seva narració i el sentiment que hi havia en les seves paraules, en aquest cas pel motiu de la mort de la seva filla. Gairebé totes les seves novel·les tenen un caire personal, molts dels seus personatges estan inspirats en membres de la seva família. Així que el que m'agrada d'aquesta autora és com expressa el seu sentiment cap a a seva família i els seus origens (Allende és una escriptora hispanoamericana contemporània, de doble nacionalitat (xilena i americana) i resident als Estats Units). També ha escrit novel·les de temàtica juvenil i d'aventures, a la que també enganxa amb la seva narració fluida.

Ha escrit un total de dinou novel·les, tres d'elles adreçades a un públic juvenil, la trilogia de Memorias del Águila y del Jaguar (La Ciudad de las Bestias, El Reino del Dragón de Oro y El Bosque de los Pigmeos). Aquest és el llistat de la seva bibliografia:

1. La Casa de los Espíritus (1982)
2. La Gorda de Porcelana (conte infantil) 
3. De Amor y de Sombra (1984)
4. Eva Luna (1987)
5. Cuentos de Eva Luna (1989)
6. El Plan Infinito (1991)
7. Paula (1994)
8. Afrodita (1997)
9. Hija de la Fortuna (1999)
10. Retrato en Sepia (2000)
11. La Ciudad de las Bestias (2002)
12. Mi País Inventado (2003)
13. El Reino del Dragón de Oro (2003)
14. El Zorro (2005)
15. El Bosque de los Pigmeos (2005)
16. Inés del Alma Mía (2006)
17. La Suma de los Días (2007)
18. La Isla bajo el Mar (2009)
19. El Cuaderno de Maya (2011)

Plàstics

Avui escriuré un micro post, ja que últimament no es que tingui moltes ganes d'escriure... Bé, sí que en tinc de ganes, però no trobo el tema ni les paraules per començar a escriure quelcom mínimament interessant.

Avui he anat a un centre comercial, i havíem d'anar a comprar al súper, en aquest cas un Carrefour. Anteriorment havia comprat roba i per tant duia una bossa d'una altra botiga. El cas és que per entrar al supermercat dels centres comercials et fan plastificar totes les bosses que portis de fora i la pregunta que m'he fet és la següent: si pretenen gastar menys plàstic en bosses posant-lis a aquestes un preu (és a dir, ara en gairebé tots els supermercats et fan pagar per les bosses de plàstic) per què he posar les compres d'altres botigues dins d'una bossa de plàstic? Quina coherència hi ha?

Si algú ho sap, que m'ho expliqui. Perquè, jo, no ho entenc.

Festa final de primer trimestre

Un cop més, el final de trimestre s'apropa. Aquest cop, per a mi, el trimestre ha estat curt, però això no treu que hagi esta intens. Com cada any, el primer trimestre el dediquem a un tema, aquest cop era sobre pintors del segle XX. Cada classe s'ha ambientat amb l'essència d'un pintor en concret, i la nostra classe, quart de primària, ho ha fet d'en Miró.

Els nens han treballat de valent per realitzar bonics manuals i dibuixos que el dissabte van poder gaudir els seus pares. La nostra classe estava decorada amb informació sobre la vida del pintor, també hi havia un collage pictòric que van fer els nens amb la meva substituta, hi havia quadres que vam realitzar en grups, dibuixos sobre el seu entorn (en referència al quadre "Paisatge català"), dibuixos que els inspirés Miró... A les taules hi havia les postals que entregarem als pares, amb la representació de l'escultura "La dona i l'ocell", feta amb cartolina, i la nostra pròpia escultura de "Personatge", feta amb fang.

La veritat és que la classe va quedar força bé i els pares semblava que els hi agradava allò que veien de la feina dels seus fills. La satisfacció era tant pels alumnes, que tant han treballat per poder omplir la classe amb les seves petites obres d'art, com pels mestres, que hem de buscar estones per poder decorar la classe amb les seves feines. 

Ara només falta acabar aquesta setmana i agafar energia per un nou i apassionant segon trimestre, que ja us explicaré les novetats que hi haurà. 

Detall de la classe: Collage Pictòric

Un llibre: La casa de les pors, Ricardo Álcantara

Avui us parlaré de nou d'un llibre de literatura infantil-juvenil. Està adreçada a nens a partir de vuit anys, i efectivament, jo també la recomanaria a nens a partir d'aquesta edat.

La novel·la és La casa de les pors, de Ricardo Álcantara (Ed. Baula, col·lecció Ala Delta). Com bé podeu imaginar, la història té lloc en una casa de la por, en una atracció d'un parc d'atraccions. El protagonista d'aquesta història és en Jan, un nen molt bo que no dóna maldecaps als seus pares, però té un gran problema: té molta por. La seva por més gran és pujar al tren fantasma del parc d'atraccions, ja que s'ha d'enfrontar al monstre que més l'aterra. Un dia, però, decideix donar el pas i hi va per acabar amb les seves pors. 

Però, com la superarà? Us animo a que llegiu aquesta novel·la i que acompanyeu al Jan a la seva aventura en el tren fantasma, en el seu camí per trencar amb les seves pors.

Moltes vegades hi penso en el tema de les pors. Jo sóc una noia molt poruga, sempre ho he sigut, però tinc molts tipus de pors. Però totes aquestes pors tenen un efecte comú, que és el mateix per al Jan: la por paralitza. No deixa avançar, i fins que no es supera no et sents plenament feliç i convençut de que realment sí que es pot amb tot. Tothom és capaç de superar qualsevol entrebanc que posi la vida, només s'ha de ser valent i no deixar-se trepitjar, no deixar que la por s'apoderi de nosaltres i ens faci patir. 

Si treballés el contingut d'aquesta novel·la a l'escola treballaria sobretot el tema de la por, que és el tema estrella del llibre, però també tractaria el de l'amistat, el d'ajudar als demés, el de la superació d'un mateix, el de sentir-se bé amb un mateix. És un treball cap als sentiments, un treball cap a la realització personal mitjançant la canalització d'aquests. Així que no només ens hem de quedar amb la història, bonica per una part, del Jan, sinó que podem aprofundir-la pensant de què tenim por cadascú de nosaltres i com la podríem superar. Però no només dient-ho i ja està, sinó sincerament fent-ho.  

Ja arriba el Nadal!

Us deixo una de les cançons amb les que instaurem el Nadal a casa. Posem el nostre cd que ens van regalar al Pans & Company fa mil anys i ballem les nadales pop que hi ha allà.
Ara només fa falta decorar la casa i començar a preparar les postals de Nadal, i sobretot, encarregar els regals al Pare Noël i als Reis Mags.

Re-edit: Aquest és el post número 100 del meu bloc!! :)

Formatge de cabra amb ceba caramel·litzada

Hola!

Avui vull compartir una recepta que vaig probar de fer ahir. Els ingredients que incloc són els que vaig fer servir jo, però es pot fer d'altres maneres: per exemple, enlloc de mel posar-hi sucre morè o fer servir pa de barra. A mi, de la manera que explico, em va quedar boníssim! Així que espero que us vingui de gust provar.

Formatge de cabra amb ceba caramel·litzada

Ingredients (2 persones)

- 2 llesques de pa de motllo

- Formatge de cabra

- 2 cebes dolces

- Sal

- Mel

Pelar les cebes i tallar-les a llunes. Posar-les en una paella i tirar-lis una mica de sal. Afegir una mica d'aigua perquè no es cremi la ceba. Remenar a foc lent fins que quedi daurada (aproximadament una hora). En el moment que estiguin estovades i daurades afegir la mel (no gaire, no s'ha de banyar amb mel). S'ha de coure a foc mig i s'ha d'anar remenant per a què la ceba quedi ben impregnada. Donar un cop de foc alt per acabar de caramel·litzar-la.

A banda, torrar les llesques de pa i posar-les en un plat.

En una altra paella, posar el formatge de cabra i escalfar-lo una mica. Només volta i volta, per a que no arribi a desfer-se.

Posar el formatge a sobre de la llesca de pa i afegir per sobre la ceba caramel·litzada.

Que vagi de gust!

Llesca amb formatge de cabra i ceba caramel·litzada

Un gran viatge: Donostia (II)

El trac-trac del tren va fent camí, el cel comença a clarejar. Miro per la finestra. No hi ha un cel blau, al contrari, un cel gris ens dóna la benvinguda a una nova ciutat. No ens tira enrere ni ens ofega la il·lusió. Baixem del tren quan arriba a l'estació. Carreguem dues maletes i un munt de ganes de descobrir aquests cinc meravellosos dies que ens queden per davant.

Aquí estem, un mes d'agost i a disset graus de temperatura. Un matí plujós i fred. M'encanta. 

He de reconèixer que m'esperava una miqueta menys de fresca, però s'agraeix, s'està molt bé. 

Comencem a donar voltes per la ciutat, hem arribat tant d'hora que encara no podem agafar l'habitació de la pensió en que ens allotjarem. Arribem al passeig marítim. Aquí la tenim, al davant. La fantàstica platja de La Conxa. Immensa, espectacular i preciosa. És tan bonica tant de dia com de nit. Cada moment és especial. La marea puja i baixa. En aquests moments encara està una mica alta: hi ha racons on es pot veure la sorra encara molla, i en altres indrets encara el mar banya la costa fins arribar al mur del passeig. 

La gent corre pel passeig, dóna igual si fa fred, plou o fa calor. La brisa matinera revifa i ens dóna l'energia per saber que ens espera una gran estada. Estarem quatre dies a Donostia, per ser el primer cop que anem al País Basc volem gaudir de la ciutat. 

El dia avança, i ell i jo anem agafats de la mà, investigant cada raconet.

Per la nit descobrirem el que ens acaba d'enamorar de Donostia (i en un futur, del País Basc en general). Anem de pintxos, què bons! Anem a un bar i demanem tapes i agafem diferents pintxos de la barra. Quina bona pinta tenen tots. Si he de quedar-me alguna cosa d'aquest viatge és descobrir la gastronomia de cada comunitat, de cada ciutat en concret. 

Sortim del bar i anem passejant pel casc antic. Tornem al passeig de La Conxa. Una autèntica delícia observar el mar, veure l'illa Santa Clara davant la costa, al bell mig. Anem passejant, passejant i arribem al Peine del Viento. Un dels racons més especials de Sant Sebastià. Aquí es pot escoltar com el mar repica a les roques, com repica a la meravellosa construcció que aguanta, impassible, les onades del mar. Ens estirem i tanquem els ulls. Només escoltem el murmuri de la gent que ha passejat fins aquí, a la nit, per comprovar, com nosaltres, que en totes les ciutats podem trobar paradisos terrenals.

Un altre dia continuem passejant per la ciutat i arribem al Mont Urgull. Un altre espai espectacular de la ciutat. Bosc i arbres ens duen a dalt de la muntanya, i un cop a dalt es pot observar la ciutat. Meravellosa. Només puc respirar tranquil·litat en aquesta ciutat. M'encanta la sensació constant de benestar que tinc. 

Seguim passejant i anem baixant. Decidim anar a la illa que veiem des de tot arreu. Agafem la barqueta i descobrim una mini cala on es pot banyar, descobrim un bonic bosc per on passejar i fer un pícnic. 

La nostra estada a la ciutat continua i tornem a molts llocs que ja hem visitat, anem a un vell parc d'atraccions que hi ha a Mont Igeldo, anem a la residència d'estiu reial que hi ha a la ciutat, anem a dinar a un restaurant de Martin Berasategui que hi ha al Kursaal. Caminem, caminem i caminem.

L'últim dia arriba i tornem a pujar al tren que ens durà de nou a la nostra gran ciutat. Ens tombem als nostres llits i començo a somniar en que m'agradaria viure moltes coses a la ciutat donostiarra. Ha sigut un viatge en que m'he sentit molt i molt feliç. La companyia ha fet molt i per això l'espai m'ha semblat meravellós. Sense ell al meu costat no hagués estat tan especial aquest viatge, i tots els que seguiran en aquesta ciutat basca. 

4-N: Indignada

M'he adonat que estic molt enfadada amb el món... (bé, ara mateix ho dic per les companyies de gas i llum...) Creieu que han de trucar a les 8 i quart del vespre els del mercat lliure, quan ja li vaig a un que no en volia saber res?  I és que la setmana passada va venir un noi i em va dir que li ensenyés la factura d'Endesa perquè si hi havia no se qué volia dir que estava pagant de més. Que els de la meva companyia m'havien d'haver enviat no sé quin formulari per rebaixar el preu de la factura. Li dic que no tinc aquest formulari i que no li penso ensenyar la factura. Li demano que per favor m'enviïn el formulari i que si ho creia convenient l'enviaria per la rebaixa. El noi va començar a suar i a dir-me que no calia el formulari, que ja estava ell, que li ensenyés la factura. Li dic que no. Em diu que si no ho faig i no tinc aquest descompte, que passaria no sé quin tècnic a mirar-ho i que si no ho tenia actualitzat que m'amonestaria. Aquí ja em va tocar el que o sonava. Li dic que de què m'han d'amonestar si no m'han avisat de res. Que jo no li penso ensenyar la factura, que m'enviïn el famós formulari i que ja en parlaríem. El noi continua amb la seva història de l'amonestació i per acabar li dic que si la rebo que ja faria el que creiés convenient però que marxés.

Doncs bé, avui a les vuit i quart del vespre piquen a la porta els de gas natural (per l'interfon). Li dic a la noia que si us plau, no em molestessin més per aquest tema, que ja li vaig dir a un la setmana anterior i em diu que pren nota del pis per no picar. Ella passa de llarg, però sento a un noi que diu: "Ei, no has picat a aquesta porta". La noia no sé que li diu. El noi acaba amb el veí del davant i em pica a mi. La que li ha caigut al pobre noi. Li dic que a més, no són hores d'anar picant a les portes per "vendre" res, i la noia, des d'un pis superior, em diu amb mala hòstia: "és horari comercial". Jo li he contestat una mica borde, bé només li he dit la veritat (que m'era igual el seu horari, que nosaltres estem amb un bebè). El noi, pobre, només m'ha demanat perdó.

I és que ho sento molt però es que em treuen de polleguera perquè no parlen clar! Si és mercat lliure, és LLIURE, no? Si han d'informar que ho facin de manera adequada, no anant picant a les portes i demanant factures.

Una altra cosa per la que estic indignada és pel següent: el concert que Vega fa el proper dia 16 de novembre a la sala Luz de Gas. Posa: concert gratuït i exclusiu pels socis de TR3SC. Però que és això? Miro la informació per fer-se soci: el bàsic 32 euros i modalitat TR3SC 50 euros... Em sembla molt fort. Poso que no em sembla bé, que a sobre de trobar-nos amb el problema de les entrades de l'Fnac, ara això. En fi. Que sembla ser que no la podré veure.

Doncs res, per avui deixo la meva indignació, que segur que si em paro a pensar trobo alguna cosa més per la que queixar-me... Ai, senyor, dóna'm paciència i bon humor per no engegar a ... el que no em sembla bé.

Bona nit.