LITERATURE

"Literature is a power to be possessed, not a body of objects to be studied" (Anonymous)

dissabte, 3 de desembre del 2011

Ja arriba el Nadal!

Us deixo una de les cançons amb les que instaurem el Nadal a casa. Posem el nostre cd que ens van regalar al Pans & Company fa mil anys i ballem les nadales pop que hi ha allà.
Ara només fa falta decorar la casa i començar a preparar les postals de Nadal, i sobretot, encarregar els regals al Pare Noël i als Reis Mags.







Re-edit: Aquest és el post número 100 del meu bloc!! :)



dimarts, 15 de novembre del 2011

Formatge de cabra amb ceba caramel·litzada

Hola!
Avui vull compartir una recepta que vaig probar de fer ahir. Els ingredients que incloc són els que vaig fer servir jo, però es pot fer d'altres maneres: per exemple, enlloc de mel posar-hi sucre morè o fer servir pa de barra. A mi, de la manera que explico, em va quedar boníssim! Així que espero que us vingui de gust provar.

Formatge de cabra amb ceba caramel·litzada

Ingredients (2 persones)
- 2 llesques de pa de motllo
- Formatge de cabra
- 2 cebes dolces
- Sal
- Mel

Pelar les cebes i tallar-les a llunes. Posar-les en una paella i tirar-lis una mica de sal. Afegir una mica d'aigua perquè no es cremi la ceba. Remenar a foc lent fins que quedi daurada (aproximadament una hora). En el moment que estiguin estovades i daurades afegir la mel (no gaire, no s'ha de banyar amb mel). S'ha de coure a foc mig i s'ha d'anar remenant per a què la ceba quedi ben impregnada. Donar un cop de foc alt per acabar de caramel·litzar-la.
A banda, torrar les llesques de pa i posar-les en un plat.
En una altra paella, posar el formatge de cabra i escalfar-lo una mica. Només volta i volta, per a que no arribi a desfer-se.
Posar el formatge a sobre de la llesca de pa i afegir per sobre la ceba caramel·litzada.


Que vagi de gust!


Llesca amb formatge de cabra i ceba caramel·litzada




diumenge, 13 de novembre del 2011

Un gran viatge: Donostia (II)

El trac-trac del tren va fent camí, el cel comença a clarejar. Miro per la finestra. No hi ha un cel blau, al contrari, un cel gris ens dóna la benvinguda a una nova ciutat. No ens tira enrere ni ens ofega la il·lusió. Baixem del tren quan arriba a l'estació. Carreguem dues maletes i un munt de ganes de descobrir aquests cinc meravellosos dies que ens queden per davant.
Aquí estem, un mes d'agost i a disset graus de temperatura. Un matí plujós i fred. M'encanta. 
He de reconèixer que m'esperava una miqueta menys de fresca, però s'agraeix, s'està molt bé. 
Comencem a donar voltes per la ciutat, hem arribat tant d'hora que encara no podem agafar l'habitació de la pensió en que ens allotjarem. Arribem al passeig marítim. Aquí la tenim, al davant. La fantàstica platja de La Conxa. Immensa, espectacular i preciosa. És tan bonica tant de dia com de nit. Cada moment és especial. La marea puja i baixa. En aquests moments encara està una mica alta: hi ha racons on es pot veure la sorra encara molla, i en altres indrets encara el mar banya la costa fins arribar al mur del passeig. 
La gent corre pel passeig, dóna igual si fa fred, plou o fa calor. La brisa matinera revifa i ens dóna l'energia per saber que ens espera una gran estada. Estarem quatre dies a Donostia, per ser el primer cop que anem al País Basc volem gaudir de la ciutat. 
El dia avança, i ell i jo anem agafats de la mà, investigant cada raconet.
Per la nit descobrirem el que ens acaba d'enamorar de Donostia (i en un futur, del País Basc en general). Anem de pintxos, què bons! Anem a un bar i demanem tapes i agafem diferents pintxos de la barra. Quina bona pinta tenen tots. Si he de quedar-me alguna cosa d'aquest viatge és descobrir la gastronomia de cada comunitat, de cada ciutat en concret. 
Sortim del bar i anem passejant pel casc antic. Tornem al passeig de La Conxa. Una autèntica delícia observar el mar, veure l'illa Santa Clara davant la costa, al bell mig. Anem passejant, passejant i arribem al Peine del Viento. Un dels racons més especials de Sant Sebastià. Aquí es pot escoltar com el mar repica a les roques, com repica a la meravellosa construcció que aguanta, impassible, les onades del mar. Ens estirem i tanquem els ulls. Només escoltem el murmuri de la gent que ha passejat fins aquí, a la nit, per comprovar, com nosaltres, que en totes les ciutats podem trobar paradisos terrenals.
Un altre dia continuem passejant per la ciutat i arribem al Mont Urgull. Un altre espai espectacular de la ciutat. Bosc i arbres ens duen a dalt de la muntanya, i un cop a dalt es pot observar la ciutat. Meravellosa. Només puc respirar tranquil·litat en aquesta ciutat. M'encanta la sensació constant de benestar que tinc. 
Seguim passejant i anem baixant. Decidim anar a la illa que veiem des de tot arreu. Agafem la barqueta i descobrim una mini cala on es pot banyar, descobrim un bonic bosc per on passejar i fer un pícnic. 




La nostra estada a la ciutat continua i tornem a molts llocs que ja hem visitat, anem a un vell parc d'atraccions que hi ha a Mont Igeldo, anem a la residència d'estiu reial que hi ha a la ciutat, anem a dinar a un restaurant de Martin Berasategui que hi ha al Kursaal. Caminem, caminem i caminem.
L'últim dia arriba i tornem a pujar al tren que ens durà de nou a la nostra gran ciutat. Ens tombem als nostres llits i començo a somniar en que m'agradaria viure moltes coses a la ciutat donostiarra. Ha sigut un viatge en que m'he sentit molt i molt feliç. La companyia ha fet molt i per això l'espai m'ha semblat meravellós. Sense ell al meu costat no hagués estat tan especial aquest viatge, i tots els que seguiran en aquesta ciutat basca. 

divendres, 4 de novembre del 2011

4-N: Indignada

M'he adonat que estic molt enfadada amb el món... (bé, ara mateix ho dic per les companyies de gas i llum...) Creieu que han de trucar a les 8 i quart del vespre els del mercat lliure, quan ja li vaig a un que no en volia saber res?  I és que la setmana passada va venir un noi i em va dir que li ensenyés la factura d'Endesa perquè si hi havia no se qué volia dir que estava pagant de més. Que els de la meva companyia m'havien d'haver enviat no sé quin formulari per rebaixar el preu de la factura. Li dic que no tinc aquest formulari i que no li penso ensenyar la factura. Li demano que per favor m'enviïn el formulari i que si ho creia convenient l'enviaria per la rebaixa. El noi va començar a suar i a dir-me que no calia el formulari, que ja estava ell, que li ensenyés la factura. Li dic que no. Em diu que si no ho faig i no tinc aquest descompte, que passaria no sé quin tècnic a mirar-ho i que si no ho tenia actualitzat que m'amonestaria. Aquí ja em va tocar el que o sonava. Li dic que de què m'han d'amonestar si no m'han avisat de res. Que jo no li penso ensenyar la factura, que m'enviïn el famós formulari i que ja en parlaríem. El noi continua amb la seva història de l'amonestació i per acabar li dic que si la rebo que ja faria el que creiés convenient però que marxés.
Doncs bé, avui a les vuit i quart del vespre piquen a la porta els de gas natural (per l'interfon). Li dic a la noia que si us plau, no em molestessin més per aquest tema, que ja li vaig dir a un la setmana anterior i em diu que pren nota del pis per no picar. Ella passa de llarg, però sento a un noi que diu: "Ei, no has picat a aquesta porta". La noia no sé que li diu. El noi acaba amb el veí del davant i em pica a mi. La que li ha caigut al pobre noi. Li dic que a més, no són hores d'anar picant a les portes per "vendre" res, i la noia, des d'un pis superior, em diu amb mala hòstia: "és horari comercial". Jo li he contestat una mica borde, bé només li he dit la veritat (que m'era igual el seu horari, que nosaltres estem amb un bebè). El noi, pobre, només m'ha demanat perdó.
I és que ho sento molt però es que em treuen de polleguera perquè no parlen clar! Si és mercat lliure, és LLIURE, no? Si han d'informar que ho facin de manera adequada, no anant picant a les portes i demanant factures.


Una altra cosa per la que estic indignada és pel següent: el concert que Vega fa el proper dia 16 de novembre a la sala Luz de Gas. Posa: concert gratuït i exclusiu pels socis de TR3SC. Però que és això? Miro la informació per fer-se soci: el bàsic 32 euros i modalitat TR3SC 50 euros... Em sembla molt fort. Poso que no em sembla bé, que a sobre de trobar-nos amb el problema de les entrades de l'Fnac, ara això. En fi. Que sembla ser que no la podré veure.


Doncs res, per avui deixo la meva indignació, que segur que si em paro a pensar trobo alguna cosa més per la que queixar-me... Ai, senyor, dóna'm paciència i bon humor per no engegar a ... el que no em sembla bé.

Bona nit.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Un llibre: Nada, Janne Teller

Vaig començar a llegir aquest llibre sense saber de què anava. Només em van dir que no em deixaria indiferent. I tant que no me n'ha deixat!
Al final del llibre hi ha una nota de l'autora en que diu que va escriure aquesta novel·la com a un encàrrec de literatura juvenil. Ella primer va dir que no, però finalment va escriure aquest conte. Ella diu que el considera un conte. I no sabria què dir... és un conte? Si entenem com a conte narració breu d'una sèrie de fets ficticis amb la finalitat d'entretenir... doncs sí, és un conte. 
La lectura d'aquest conte va ser prohibida en moltes escoles, de països com Dinamarca, Noruega, Alemanya... A algunes llibreries de França no van voler comercialitzar aquest llibre. Si hagués sabut això abans d'obrir el llibre, l'hagués llegit amb uns altres ulls, esperant saber el perquè de tot això. Però no, no sabia a què m'afrontava.
El primer capítol del llibre comença així:

Nada importa.
Hace mucho que lo sé.
Así que no merece la pena hacer nada.
Eso acabo de descubrirlo.


Els primers capítols tracten sobre com uns alumnes adolescents, de setè curs, reaccionen quan un company de classe, en Pierre Anthon, deixa anar aquest pensament el primer dia d'escola i marxa de la classe. A partir d'aquí els joves intentaran demostrar-li que això que ha dit no és veritat, que hi ha coses que si que importen.
Volen ajuntar tot allò que tingui significat per a ells, allò que sigui difícil de desprendre's. Comencen la recollida de coses materials, com un telescopi, unes sandàlia verdes... però fins a on arribaran? 
Mica en mica, la narració va fent-se més obscura, menys innocent, més macabra.
A mi m'ha deixat amb la boca oberta en molts capítols. Fins a on s'és capaç d'arribar? L'autora ens vols fer arribar que la naturalesa de l'ésser humà acaba duent cap a la violència. El llibre ha estat comparat amb El Senyor de les Mosques, de William Golding, així que qui l'hagi llegit pot arribar a entendre que va cap al cantó salvatge de l'ésser humà. 

Fora de ser salvatges, vosaltres què serieu capaços de deixar a la "pila de significat" per demostrar-li al Pierre Anthon que va errat? O és que no ho està, d'equivocat? 

Espero que gaudiu de la lectura, que podent agradar més o menys la consecució dels fets que ocorren, us faci pensar sobre allò que veritablement és important per vosaltres. Que no deixaríeu perdre per res del món?

divendres, 14 d’octubre del 2011

Bojos pel volant

Bon dia, avui escric el post arrel dels meus pensaments d'ahir mentre conduïa camí cap a Gràcia. 
A mi m'agrada molt conduir. De fet, quan vaig poder em vaig treure el carnet de conduir i des de llavors són poques les vegades que li he dit a algú altre que conduís el cotxe enlloc de fer-ho jo. Doncs bé, reconec que conduir no és senzill perquè has d'estar atent a tot el que ocorre al teu voltant. I quan dic tot, vull dir TOT. No et pots descuidar ni un segon, perquè amb aquesta fracció de temps pot ocórrer quelcom inesperat. 
No teniu prioritat si veieu aquesta senyal!!!
Ahir anava cap a la classe de ioga en cotxe, ja que es fa en el barri de Gràcia i vaig decidir que seria el més còmode pels dos. El trajecte cap a Gràcia no és complicat, tret de l'últim tros, quan ja arribes a Rambla del Prat, perquè estan d'obres i uns cotxes que s'incorporen a Avinguda Príncep d'Astúries passen totalment del "cediu" que tenen al terra. La meva reflexió va cap aquells cotxes i motos que canvien de carril indiscriminadament, sense fer servir les llums de canvi de direcció i molts cops sembla que ni miren si passa un cotxe prop seu. 
Vaig haver de frenar quatre o cinc cops per no menjar-me cotxes que canviaven de carril sense avisar, vigilar de no endur-me pel davant motocicletes que circulen entre els cotxes i t'apareixen al costat sense que t'ho esperis... I què dir dels vehicles que necessiten l'espai del seu carril i de la meitat del del costat per girar de carrer... Això fa que si et despistes un segon te'ls puguis emportar pel davant. 
També cal anar amb compte un cop tens el cotxe parat en un semàfor. Molts carrers fan baixada o pujada, per tant si no tens el cotxe ben frenat et pots dur la sorpresa que va cap endavant o cap enrere poc a poc, quasi imperceptiblement en algun carrer. Això em va passar l'altre dia: jo estava parada en un semàfor i vaig sentir un cop pel darrere, prou fort perquè m'espantés, però no el suficient com per haver fet res al cotxe (una lleu rascada) ni per haver despertat al Biel que anava al darrere. El conductor de l'altre cotxe va parar amablement per comprovar que no hagués passat res, i no parava de demanar-me perdó perquè s'havia despistat un moment. 


I el que dic jo, de despistar-nos ho podem fer tots (i m'incloc) però hem d'anar en compte i ser conscients quan conduïm. Si algun cop notem que estem molt cansats el que hem de fer es cedir el volant a algú altre o simplement no agafar el cotxe.