Una cançó: Nueva York, Vega

Un llibre: Atonement, Ian McEwan

Bona tarda!

Avui em venia de gust recordar un dels meus llibres preferits. Aquest és Atonement (Expiació) de Ian McEwan. D'aquesta novel·la s'ha realitzat una versió cinematogràfica. Al meu parer, bastant fidel al llibre, tot i que hi ha alguns detalls diferents.

Què és el que més em va agradar d'aquesta novel·la? Encara que sembli obvi, el que més em va enganxar va ser la història que ens explica. Briony Tallis vol ser perdonada del seu pecat de joventut i per això narra aquesta història que va succeïr a partir d'una calorosa tarda d'estiu. L'error que va cometre va ser el de separar a la seva germana gran del seu enamorat, Robbie.

El personatge de Briony és una mica odiós. Recordo estar llegint el llibre i desitjar-li tot el pitjor per a ella. A l'inici del llibre, quan ella comet l'error, ella és una nena de tretze anys, mimada i consentida. Creu que tot ha d'anar al seu voltant. Com a nena-adolescent, té una visió de la vida una mica distorsionada, i no acaba de veure tota la realitat. Es crea la seva realitat.

Quan se n'adona del gran error que ha comès, i com aquest l'ha separat de la seva germana, intenta arreglar-ho. Com? Narrant la seva història d'amor. Narrant l'amor de Cecília i Robbie. Però, és aquesta història verdadera? O tan sols és un intent d'expiació?

És una novel·la a estones lenta i a estones captivant. A l'inici del llibre, l'autora es recrea molt en aquella tarda d'estiu. Però jo crec que és totalment necessari aquest inici ple de detalls per acabar d'entendre la novel·la i perquè ella, Briony, actua com actua al final del llibre.

Ja hem anat de colònies!

Com cada any, quart de primària és dels primers a marxar de colònies. Aquest any hem compartit l'experiència amb els de cinquè.

Vam marxar dimecres passat cap a Planoles (a la comarca del Ripollès, concretament per la Collada de Tossa). El viatge va ser llarguíssim: dues hores d'autocar, amb els seus embussos, corbes, marejos, vomitades i demés... Tot i així, vam arribar força bé i contents per viure aquells tres dies en un paisatge tan espectular enmig dels Pirineus.

Vam preparar les nostres habitacions i a la tarda vam fer la primera activitat. Aquesta era el Taller de Natura. La nostra monitora ens va passar un power point on ens explicava trets dels animals que viuen als voltants de la casa i a la comarca del Ripollès. Vam descobrir aus que no havíem sentit a parlar mai i vam veure com eren els rastres i petjades d'aquests animals; així, en el moment que anem pel bosc, sabrem quins animals han passat per allà i poden estar amagats molt a prop nostre.

El segon dia vam fer la súper-excursió! Aquesta activitat s'anomena La volta al Tossal (muntanya que vam recórrer). Eren 9 km de recorregut i vàrem caminar moltíssim!! Ens vam cansar molt perquè el camí no era pla: era en plena muntanya! Així que vam travessar boscos, caminets empinats, pobles i fins i tot un riu!! Vam veure tot tipus de rastres: excrements de guineu (això vol dir que estaven per allà amagadetes!), caus de conill i de ratolí, forats de picot garser... També vam sentir el cant del gaig que avisava als animals del bosc que hi havia gent per allà per a què s'amaguessin. D'animals només vam veure vaques i voltors. La veritat que, tot i ser molt cansat, ens vam divertit molt i ens va passar de tot!! Com que era una excursió tan llarga, vam dinar de picnic en un poble anomenat Nevà, i allà vam poder descansar i jugar una mica.

El tercer dia vam fer la descoberta del poble de Planoles. Aquesta activitat la vam fer conjunta amb els de cinquè: en grups havíem de seguir un itinerari i saber-nos moure amb una brúixola! L'itinerari tenia marcats onze punts, l'últim de tots era un poblet molt a prop anomenat Planès. De nou vam haver de pujar per un camí força empinat per arribar-hi! Què cansat! Aquesta activitat ens va costar una mica de fer, i hi havia grups que es perdien... però de seguida es trobaven!! ;)

A la tarda ja vam tornar cap a Premià i molts de nosaltres vam dormir durant el trajecte de tornada perquè estàvem esgotadíssims!

Vacances 2010

Demà és 1 de setembre i, com a la gran majoria de gent, se m'acaben les vacances. Però, no cal dir que aquestes vacances les he gaudit molt i crec que m'han sentat força bé. Com a mínim això diuen ;)

L'altre dia, trastejant l'ordinador, vaig descobrir un programa amb el que podia fer vídeos tot inserint música i imatges. Què feliç vaig ser jeje Em vaig seure una bona estoneta, seleccionant fotografies i per a que quadrés amb la cançó de Train: "Hey, Soul Sister". En el vídeo apareixen fotos dels diferents llocs on hem anat aquest estiu.

Primer, Bilbao-Getxo. Allà vam anar a un torneig de Blood Bowl, en el que va participar l'Abraham, però també vam acabar de descobrir la ciutat que vam conèixer per Setmana Santa i vam gaudir de la meravellosa gastronomia basca (així he acabat jo amb aquests quilets de més!).

Uns dies més tard vam passar una temporada a l'apartament dels meus pares a Vinaròs. Allà bàsicament va ser relax: passejar, anar a la platja, passejar, platja... Bé, un dia vam anar de visita a València. La idea era menjar una bona paella, però es va quedar en menjar una paella... Hem de descobrir algun lloc on les facin més bones :-P

Una setmana després vam anar cap al sud. Canvi total d'ambient. Primer vam estar un parell de dies a Sevilla, visitant a un amic d'allà. Ens va ensenyar els raconets més bonics de Sevilla i algun que altre bar on es menjava molt bé també (quin pernil!). Sevilla em va encantar. La ciutat com a tal és preciosa; passejar vora el riu Guadalquivir, de nit sobretot, és simplement captivador.

Després vam visitar el poble de Mollina (Màlaga), on es celebraven unes jornades de jocs i d'activitats lúdiques. Vam estar-hi quatre dies entre jocs de taula, manualitats, piscina, amics, bon ambient... en total: relax. Aprofitant l'estància a Mollina, vam passejar per Màlaga una nit i aprofitar per veure un amic que també viu allà. Molt maco tot plegat.

I la resta, hem estat per Barcelona, fent excursions vàries a Figueres, Besalú, Rupit... I sobretot, amb mooolt de relax.

I com he dit al principi, demà és 1 de setembre, se m'acaben les vacances, però les he gaudit molt, molt i molt!

Un llibre: Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, Haruki Murakami

Hola, avui voldria parlar-vos de l'última novel·la que estic llegint d'en Haruki Murakami: Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Pels que seguiu el meu bloc, ja sabeu que és un autor que m'agrada molt perquè té un estil narratiu que enganxa, tot jugant amb uns personatges que a simple vista semblen planers però en cap cas ho són. Són força complexos i, en el cas d'aquest llibre, conviden a reflexionar sobre com actua l'ésser humà.

També el que m'agrada molt d'aquest autor és la narrativa que empra, no té una estructura complexa però tampoc senzilla. Sap arribar al lector i enganxar-lo amb les seves històries. I el més important de tot és, potser, el joc que fa entre la realitat i la fantasia. En totes les seves novel·les hi ha un punt inversemblant amb allò que està explicant, però alhora aconsegueix que el lector no ho vegi com a impossible. Simplement pot passar. És com estar entre dos mons i els dos són perfectament possibles.

Entrant de ple a la novel·la, el personatge principal és Tooru Okada. Comença el llibre en que ell deixa la seva feina en un bufet d'advocats i rep la trucada d'una dona misteriosa. A partir d'aquí, la seva vida dóna un gir, es transforma de manera estranya. La seva dona Kumiko desapareix, apareixen al seu voltant personatges molt misteriosos, i la realitat cada cop més es va fonent amb la fantasia. Al llarg de la història, en Tooru, o senyor "pájaro-que-da-cuerda-al-mundo", es proposa tornar a la seva realitat, al seu món quotidià en el que ell era feliç vivint sense cap tipus de luxe.

Ho aconseguirà?


Valoració

Tot i que encara no m'he acabat el llibre, puc dir que és un dels millors d'en Murakami. Per a mi, es confirma com un excel·lent narrador de la literatura contemporània. Amb tot, diré el mateix que vaig escriure del llibre Kakfa en la orilla, és un tipus de literatura que simplement o agrada molt o no agrada gens. Jo, particularment, recomano la seva lectura.

Escriure per escriure

Fa dies que em ve de gust escriure al bloc, però estic en aquesta época en que no sé ben bé què esciure... No sé si esperar-me a acabar el llibre que estic llegint (un dels tants que estic llegint), comentar algún aspecte d'aquestes vacances o simplement obrir el meu cap, el meu cor i escriure el que sento: petits moments i pensaments.

La veritat, no he acabat cap llibre aquest estiu des de que vaig llegir el de La Mecànica del Cor, ni m'he preparat cap ressenya de les vacances. Així que escriuré per escriure una estona.

Em queda una setmana de vacances. Dimecres que ve torno al cole. La veritat, no he fet quasi res del que em vaig proposar a finals de curs. He passat aquest mes i mig de relax total, pensant molt però sense aprofundir gaire. Potser volia gaudir de les vacances sense estrès, sense pensar en tota la feina que se'm ve a sobre... He anat pensant estratègies per aplicar a classe, activitats noves, però no les he planificat al 100%. Potser és moment de posar-m'hi.

També cal dir que continuo trobant a faltar la uni. Però no el fet d'anar a classe, els companys, o l'ambient que hi havia, sinó el fet de tenir classes de literatura que t'obligaven a pensar i pensar sobre el que estaves llegint. Contrastar informació, analitzar cada paraula que l'autor expressava. Cada cop que obro un llibre i em quedo immersa en el que llegeixo estic pensant i analitzant quasi cada detall, però, què en faig després de cadascun d'ells? Es queden amb mi? Els oblido amb el temps. No hi ha un lloc on els registri, no els comparteixo, no hi ha ningú amb qui debatir les lectures que en faig. No us passa això?

Una frase

"Why is the measure of love loss?"

Sabeu a quin llibre pertany aquesta frase?

Pista: és la primera del llibre.

Un joc: World of Warcraft

Bona nit!

Avui us parlaré d'un joc online molt conegut: World of Warcraft. He de confesar que al principi era una mica reacia a aquest joc perquè no trobava el temps per jugar i no em veia capaç de fer les missions del meu personatge tota sola. Però ara, he de dir que m'agrada força el joc. He creat uns personatges que vaig dominant força bé el que han de fer i, a més, jugo acompanyada d'amics, tant de la vida real com online, i sempre fan més amena l'estona amb els seus comentaris.

Una de les coses que més m'agraden d'aquest joc són els gràfics i l'estètica dels personatges. Aquí us deixo les imatges de dos dels meus personatges, els meus alter ego en el món de world of warcraft.

Un llibre: La mecànica del cor, Mathias Malzieu.

Hola a tothom!
Aquests dies m'he llegit el llibre de Mathias Malzieu La Mecànica del Cor. És un llibre que em va cridar l'atenció per la seva portada. Com podeu veure és una il·lustració força vistosa i fins i tot diria que sembla un conte.
Aleshores vaig llegir l'argument de la història i em vaig convèncer que seria un bon conte (per a nens i nenes grans). Aquí us deixo el text que ens deixa entreveure de què anirà el llibre:

Imaginat la nit més freda de la història. La neu cau sobre la ciutat d'Edimburg. Dalt d'un turó neix el petit Jack, amb el cor malmès, però. Li caldrà substituir-lo per un rellotge de fusta, un cor artificial del qual dependrà la seva vida. Acompanyem Jack en la seva aventura quixotesca a la recerca de l'amor des dels freds carrerons escocesos fins a una radiant ciutat andalusa. Compte, però! Jack haurà de seguir unes normes per sobreviure:

U: NO TOQUIS LES AGULLES.
Dos: DOMINA LA RÀBIA.
Tres: NO T'ENAMORIS MAI.

LA MECÀNICA DEL COR DEPÈN D'AIXÒ.

Desitgem sort a Jack i recordem que, com passa en aquest conte per a nens i nenes grans, tots hem patit alguna vegada per causa d'un cor voluble.

El llibre tracta sobre aquest entranyable personatge, en Jack, i tot el que viu per trobar l'amor de la seva vida. Però com bé ens avisen, el cor és molt fràgil i no pot aguantar-ho tot. O sí?

Bona lectura!

Una cançó: Lolita, Vega

Un moment de pau

Feina, feina i més feina... Aquests dies es podria resumir en aquestes paraules... I és que sembla que no, però final de curs s'apropa, i sembla que no hagi de ser. Vull dir, estic tan capficada en el dia a dia, en preparar coses (buscar noves cançons, contes, textos, etc.) pels nens que realment no paro. I tinc muntanyes de coses per fer encara. No descanso prou. Arriba la nit i encara me'n vaig al llit pensant en el dia següent, en què s'ha de fer, en el que s'ha fet i com ha anat... M'aixeco al matí i continuo pensant en el que faré aquell dia, en el que falta per preparar per la resta de setmana, etc... Total: feina, feina i més feina...

I a més, hauríem de sumar a que estic tot el dia voltada de sorolls: els cotxes, els nens que criden, les veus dels mestres, els sorolls de la ciutat... Un món frenètic que fa que vagis més depressa encara.

El cas és que avui vull compartir que he tingut un moment de pau a casa. I sembla mentida, però sí. Amb la finestra oberta, la llum d'una tarda de primavera, sentint els ocellets que tenen els veïns, sentint veus a la llunyania d'una mare jugant amb els nens, i el silenci relatiu de casa. Jo asseguda al llit, plegant la roba, fent petites muntanyetes per després endreçar-les al seu lloc. I en aquell moment m'he parat a pensar en què bé s'hi estava. En aquell moment no hi havia nens. No hi havia informes. No hi havia fitxes. No hi havia presses. No hi havia res més que jo en un moment de pau.

Com treballen els nens! (i les mestres)

Aquesta setmana al cole estem molt liats. No tenim prou feina que a sobre ens posem de ple a fer projectes interdisciplinars. Al meu grup, quart de primària, encara no hem començat, però ja estem perfilant com fer les diferents activitats del projecte.

Els que sí han començat, i alguns han acabat, han estat els grups de cinquè, primer i segon. Els primers van fer un programa de ràdio per a Ràdio Premià de Mar. Ells havien d'organitzar-se la informació que hi apareixeria, farien les falques musicals, etc. Els de segon estan de ple en un projecte que es titula "Jocs per a les colònies", i l'objectiu és pensar tota una sèrie de jocs nous per omplir les estones d'esbarjo a les colònies que faran d'aquí dues setmanes. Aquests jocs els hi hauran d'ensenyar als nens de primer. I el grup de primer, tot just avui han acabat el projecte "Fem un berenar". El nom és ben clar: havien de preparar un berenar.

Doncs bé, en aquest últim projecte hi he estat bastant implicada, ja que tenia un petit grup que preparava una recepta en anglès. La idea era que els nens havien d'espabilar-se a buscar receptes, els ingredients, preus, ajustar-los a un presupost i preparar el menjar. Ha estat una feina molt divertida pels nens, perquè un dia els vam portar al súper, van anotar ells els preus, després a la classe van "discutir-se" de com fer just per a que poguessin comprar el menjar, adornar la classe per la festa i, sobretot, la festa final d'aquesta tarda: preparar el berenar a la classe.

He estat present en la preparació de dues receptes (una d'elles el meu grupet) i la veritat és que donava goig veure'ls tant implicats amb la preparació del menjar.

El grup d'anglès ha preparat una recepta que es titula "Gingerbread Man Sandwich" i "Sweet Fried Eggs". A la primera, havien de fer la forma del personatge Gingerbread Man amb pa de motllo, untar-ho amb nocilla i fer-li els botons amb lacasitos. Mmmm, delicious!!! La segona recepta simulava un ou ferrat: la clara era iogur, el rovell préssec en almíbar, i les patates fregides d'acompanyament era poma. Boníssim!

Tot plegat, molt original.

Us deixo amb un parell de fotos del berenar:

Sweet Fried Eggs

El grupet d'anglès preparant el nostre Gingerbread Man Sandwich.

I sembla fàcil...

Aquest matí he assistit a unes conferències de la MacMillan, editorial que utilitzem força a l'escola que treballo. Doncs bé, he presenciat tres xerrades de tres professionals que hi treballen a l'editorial, i que tenen una llarga experiència en el món de l'ensenyança de l'anglès amb infants i nens de primària. Totes tres conferenciants m'han semblat fantàstiques, molt preparades i amb una energia impressionant.

I veient-les jo anava pensant: "I sembla fàcil quan et proposen activitats i jocs per fer a l'aula"... i a l'hora de la veritat no és tan fàcil. Al menys, per a mi. Mantenir l'atenció de tota la classe, ser capaç de parar correctament un conflicte... i en aquell moment m'he sentit petitona, amb sensació que encara queda molt per aprendre. I la meva següent pregunta ha estat: "I aconseguiré treballar sempre amb petits? Què passarà si al juny no em renoven?"... Preguntes que em faig sovint. I em pregunto si seré capaç de deixar el món dels infants per entrar al món dels adolescents, que seria el que em pertocaria. La resposta és que no ho sé.

A vegades crec que sí. Que si treballo en una altra escola coneixeria a més gent, altres metodologies, altres mestres, i podria fer activitats per les que m'han "preparat" (suposadament). Però hi ha altres cops que penso que no. Que els nens i nenes m'han aportat molt, que una rialla seva és capaç de fer-te oblidar dels petits problemes del dia a dia, quan un nen aprèn el que li ensenyes i ho fa amb il·lusió, t'omple del tot...

Preguntes i més preguntes... que algun dia hauran de tenir resposta...

Més fotos de llibres

Aquí us deixo veure els dos llibres que m'he encarregat d'anar muntant: el de castellà de tercer de primària (Las Caperucitas de colores) i el de quart de primària (amb redaccions de català i castellà). També hi ha redaccions de castellà en el llibre de tercer, però aquest ja s'ha encarregat de muntar-ho la tutora del curs...

A mi m'agrada molt com han quedat... i a vosaltres?

Ultimant detalls de Sant Jordi

Bona nit!!
Aquesta setmana és una mica estressant degut a la festa d'aquest divendres, Sant Jordi. Estem una mica enfeinats amb el llibre que han de regalar als pares, les roses, els punts de llibre, etc.

Com cada any, a quart de primària, els nens han anat escrivint redaccions des de principi de curs i les hem passat a net al llarg d'aquests mesos. Ara, després de tanta feina, hem pogut montar el llibre que divendres donaran als pares amb moltíssima il·lusió. Tot i així, ens falta acabar les tapes del llibre, però podeu mirar què tal ens està quedant:

A tercer de primària, per castellà, els nens han escrit un llibre de contes de diferents caputxetes de colors. També un llibre molt original.

En fi, una gran feinada!!

Demà encara ens falta acabar de fer les roses que regalaran a les mares! :)

Un poema: La sardana (Joan Maragall)

LA SARDANA

I

La sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan;

és la mòbil magnífica anella

que, amb pausa i amb mida, va lenta oscil·lant.

Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la;

ja volta altra volta a la dreta dubtant,

i se'n torna i retorna intranquil·la,

com mal orientada l'agulla d'imant.

Fixa's en un punt i es detura com ella...

Del contrapunt arrencant-se novella,

de nou va voltant:

la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.

IV

No és la dansa lasciva, la innoble,

els uns parells d'altres desaparellant

és la dansa sencera d'un poble

que estima i avança donant-se les mans.

La garlanda, suaument es deslliga;

desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,

cada mà, tot deixant a l'amiga,

li sembla prometre que ja hi tornaran.

Ja hi tornaran de parella en parella!

Tota ma pàtria cabrà en eixa anella

i els pobles diran:

la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.

(Joan Maragall)

Un llibre: Muerte de la luz, George R.R. Martin

Bona nit! Després d'un any llarg a la tauleta de nit, per fi he acabat aquesta novel·la d'en George R.R. Martin. He de dir que tot i el temps que l'he tingut apartada no és perquè la novel·la no mereixi el temps per llegir-la ni molt menys, tan sols ha sigut un temps en que he prioritzat altres tipus de lectura. Dit això, he de dir que aquesta novel·la té un estil narratiu molt bo que aconsegueix endinsar el lector al món que ens vol presentar en George R.R. Martin.

Ens parla de relacions personals, de les responsabilitats cap a una cultura, el contrast de cultures, i dins d'això podriem parlar també de racisme o xenofòbia.

El protagonista, Dirk, viatja a Worlon per a retrobar-se amb un amor del passat, Gwen Delvano. Ell rep la joia susurrant, en la que es van prometre quan es van separar que qui si algun dia la rebien era perquè volien començar la història que van deixar. Quan es troba amb la Gwen, en Dirk se n'adona que ella ha cambiat molt i que està lligada a unes persones i a cultura totalment diferent. Ella té un deures cap aquella cultura i no li és fàcil tornar amb en Dirk.

Ell no entèn el perquè l'ha cridat, però junts comencen un viatge, una història, a través de la seva relació i de les seves responsabilitats personals. En aquest viatge també hi troben a en Jaan Vikary i a en Garse Janacek.

Com he dit, una història molt bona i la narració molt aconseguida.
Ara tinc pendent llegir-me altres novel·les d'en George R.R. Martin: la saga de Canción de hielo y fuego.

Bona lectura!

De viatge

És una nit fosca però ens il·lumina la llum de la lluna. Anem escoltant la música al cotxe mentre anem seguint el nostre camí marcat, amb un destí. Alguns dormen, altres escolten música i canten, i jo, intento seguir el millor que puc aquest camí. La carretera per nosaltres sols. Només quatre aventurers com nosaltres s'atreveixen a fer un viatge llarg de nit.

Un gran pas endavant

Vaig aterrar en un grup de 4t de primària l'any passat. Havia de fer català i manuals a aquells nens que miraven sorpresos a la seva nova mestra. Què estarien pensant de mi? Els vaig observar durant una horeta i ja havia de saber com afrontar-me a aquells nens i nenes sense que em prenguessin el pèl.

El dilluns següent va començar la meva aventura amb aquelles criatures, la qual va durar tot el curs passat. Va passar de tot durant aquells mesos. Nens que se'm rebotaven, nens que m'ajudaven, nens que em respectaven, nens que simplement estaven allà. He de reconèixer que va ser un any molt dur. Un any on m'havia d'afrontar a les meves pors i limitacions. Havia de fer una gran passa endavant. Aquells nens em van ensenyar molt i me'ls vaig arribar a estimar molt. A tots i cadascun d'ells, encara que alguns em posessin a prova dia sí, dia també.

Aquest any he tornat a la meva classe de 4t amb nous nens, diferents caràcters, diferents formes de fer. No són ni millors ni pitjors, simplement diferents. Aquests sí que m'estan ensenyant molt degut a les seves grans dificultats a afrontar-se a qualsevol feina i situació. Em sento més implicada en el creixement d'aquestes criatures que no pas a les de l'any passat. I me'ls estimo també. Però ningú ha dit que sigui fàcil encara... Això sí, estic més animada a fer coses, més pendent d'ells i del seu aprenentatge.

Només espero que mica en mica ells també se n'adonin de tota la feina que faig, i fem els mestres, per ells i aleshores s'impliquin també. Sense la seva implicació no anem enlloc.

Dos llibres: El secret de la Lena i Un dia complicat, Michael Ende.

El secret de la Lena

Aquesta és una novel·la de Michael Ende, dirigida cap al públic infantil, que tracta d'una nena, la Lena, que està farta que els seus pares no la tinguin en compte per a res. Un dia decideix anar a veure una fada i aquesta li dóna la poció per a que els seus pares la facin cas. En un principi, la Lena s'ho passa la mar de bé, veien com els seus pares pateixen els efectes d'aquesta poció. Però hi ha moments en que se n'adona que s'ha passat i que ha de posar remei. Torna a veure a la fada i aquesta li dóna el remei contra la poció primera que li va donar. Ni a la Lena ni els seus pares estan contents amb la solució que els ha donat la fada i decideixen parlar els seus problemes.

Un dia complicat

En Hermann és un nen que està fart de fer tot el que li diuen els pares i l'escola. Un dia surt de casa i viu tota una sèrie d'aventures. El seu cap va cap a molts llocs i es converteix en molts tipus de personatges. En un moment, però, se n'adona que l'han ensarronat i que no pot estar-s'hi sempre en un altre món. Ha d'obrir bé els ulls i fixar-se en les coses que fa i diu. Arriba a casa després d'aquest dia tan difícil i els seus pares el reben molt millor del que ell s'esperava. Se sent estimat.

Opinió:

He de dir i reconèixer que són les primeres novel·les que llegeixo d'aquest autor tan important. I per ser de literatura infantil crec que són una bona lectura per als nens per a que se n'adonin que no sempre ells poden fer el que vulguin però que els pares també han de donar el seu braç a tórcer de tant en tant; també és important que deixin volar la seva imaginació, però sabent que han de complir amb una sèrie de responsabilitats. Lectures entretingudes i adequades per a nens a partir de 9 anys.

Una petició

Una mica de sol, si us plau!!!

Una cançó: Bad Romance, Lady Gaga

Aquesta cançó anima qualsevol hora del dia!!