Vacances 2010

Demà és 1 de setembre i, com a la gran majoria de gent, se m'acaben les vacances. Però, no cal dir que aquestes vacances les he gaudit molt i crec que m'han sentat força bé. Com a mínim això diuen ;)

L'altre dia, trastejant l'ordinador, vaig descobrir un programa amb el que podia fer vídeos tot inserint música i imatges. Què feliç vaig ser jeje Em vaig seure una bona estoneta, seleccionant fotografies i per a que quadrés amb la cançó de Train: "Hey, Soul Sister". En el vídeo apareixen fotos dels diferents llocs on hem anat aquest estiu.

Primer, Bilbao-Getxo. Allà vam anar a un torneig de Blood Bowl, en el que va participar l'Abraham, però també vam acabar de descobrir la ciutat que vam conèixer per Setmana Santa i vam gaudir de la meravellosa gastronomia basca (així he acabat jo amb aquests quilets de més!).

Uns dies més tard vam passar una temporada a l'apartament dels meus pares a Vinaròs. Allà bàsicament va ser relax: passejar, anar a la platja, passejar, platja... Bé, un dia vam anar de visita a València. La idea era menjar una bona paella, però es va quedar en menjar una paella... Hem de descobrir algun lloc on les facin més bones :-P

Una setmana després vam anar cap al sud. Canvi total d'ambient. Primer vam estar un parell de dies a Sevilla, visitant a un amic d'allà. Ens va ensenyar els raconets més bonics de Sevilla i algun que altre bar on es menjava molt bé també (quin pernil!). Sevilla em va encantar. La ciutat com a tal és preciosa; passejar vora el riu Guadalquivir, de nit sobretot, és simplement captivador.

Després vam visitar el poble de Mollina (Màlaga), on es celebraven unes jornades de jocs i d'activitats lúdiques. Vam estar-hi quatre dies entre jocs de taula, manualitats, piscina, amics, bon ambient... en total: relax. Aprofitant l'estància a Mollina, vam passejar per Màlaga una nit i aprofitar per veure un amic que també viu allà. Molt maco tot plegat.

I la resta, hem estat per Barcelona, fent excursions vàries a Figueres, Besalú, Rupit... I sobretot, amb mooolt de relax.

I com he dit al principi, demà és 1 de setembre, se m'acaben les vacances, però les he gaudit molt, molt i molt!

Un llibre: Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, Haruki Murakami

Hola, avui voldria parlar-vos de l'última novel·la que estic llegint d'en Haruki Murakami: Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Pels que seguiu el meu bloc, ja sabeu que és un autor que m'agrada molt perquè té un estil narratiu que enganxa, tot jugant amb uns personatges que a simple vista semblen planers però en cap cas ho són. Són força complexos i, en el cas d'aquest llibre, conviden a reflexionar sobre com actua l'ésser humà.

També el que m'agrada molt d'aquest autor és la narrativa que empra, no té una estructura complexa però tampoc senzilla. Sap arribar al lector i enganxar-lo amb les seves històries. I el més important de tot és, potser, el joc que fa entre la realitat i la fantasia. En totes les seves novel·les hi ha un punt inversemblant amb allò que està explicant, però alhora aconsegueix que el lector no ho vegi com a impossible. Simplement pot passar. És com estar entre dos mons i els dos són perfectament possibles.

Entrant de ple a la novel·la, el personatge principal és Tooru Okada. Comença el llibre en que ell deixa la seva feina en un bufet d'advocats i rep la trucada d'una dona misteriosa. A partir d'aquí, la seva vida dóna un gir, es transforma de manera estranya. La seva dona Kumiko desapareix, apareixen al seu voltant personatges molt misteriosos, i la realitat cada cop més es va fonent amb la fantasia. Al llarg de la història, en Tooru, o senyor "pájaro-que-da-cuerda-al-mundo", es proposa tornar a la seva realitat, al seu món quotidià en el que ell era feliç vivint sense cap tipus de luxe.

Ho aconseguirà?


Valoració

Tot i que encara no m'he acabat el llibre, puc dir que és un dels millors d'en Murakami. Per a mi, es confirma com un excel·lent narrador de la literatura contemporània. Amb tot, diré el mateix que vaig escriure del llibre Kakfa en la orilla, és un tipus de literatura que simplement o agrada molt o no agrada gens. Jo, particularment, recomano la seva lectura.

Escriure per escriure

Fa dies que em ve de gust escriure al bloc, però estic en aquesta época en que no sé ben bé què esciure... No sé si esperar-me a acabar el llibre que estic llegint (un dels tants que estic llegint), comentar algún aspecte d'aquestes vacances o simplement obrir el meu cap, el meu cor i escriure el que sento: petits moments i pensaments.

La veritat, no he acabat cap llibre aquest estiu des de que vaig llegir el de La Mecànica del Cor, ni m'he preparat cap ressenya de les vacances. Així que escriuré per escriure una estona.

Em queda una setmana de vacances. Dimecres que ve torno al cole. La veritat, no he fet quasi res del que em vaig proposar a finals de curs. He passat aquest mes i mig de relax total, pensant molt però sense aprofundir gaire. Potser volia gaudir de les vacances sense estrès, sense pensar en tota la feina que se'm ve a sobre... He anat pensant estratègies per aplicar a classe, activitats noves, però no les he planificat al 100%. Potser és moment de posar-m'hi.

També cal dir que continuo trobant a faltar la uni. Però no el fet d'anar a classe, els companys, o l'ambient que hi havia, sinó el fet de tenir classes de literatura que t'obligaven a pensar i pensar sobre el que estaves llegint. Contrastar informació, analitzar cada paraula que l'autor expressava. Cada cop que obro un llibre i em quedo immersa en el que llegeixo estic pensant i analitzant quasi cada detall, però, què en faig després de cadascun d'ells? Es queden amb mi? Els oblido amb el temps. No hi ha un lloc on els registri, no els comparteixo, no hi ha ningú amb qui debatir les lectures que en faig. No us passa això?

Una frase

"Why is the measure of love loss?"

Sabeu a quin llibre pertany aquesta frase?

Pista: és la primera del llibre.