Aquest any al cole, per motiu de la festa de Sant Jordi, hem estudiat a l'autora Ana María Matute. Jo no havia llegit res d'aquesta escriptora i per poder treballar-la a la classe vaig llegir-me alguns dels seus contes dedicats al públic infantil i juvenil, però també vaig voler llegir una novel·la destinada als lectors adults. I aquesta novel·la que vaig triar és Aranmanoth.
Em va cridar la ressenya de la contraportada, ja que deia que estava ambientada en l'Edat Mitjana i que tractava de la història d'un noi que volia trobar un lloc al món, en un temps al que no pertany. Per començar, la búsqueda d'un lloc al món ja és una temàtica que de per si m'agrada a la literatura, així que vaig seguir llegint per veure si em continuava cridant l'atenció. Aleshores continua dient que és la història de la búsqueda d'un somni, d'una obsessió, que concentra la complexitat de l'ésser humà i, a més, tot això amb un toc de fantasia i màgia a la història. Li vaig donar l'oportunitat. Resultat de la lectura: satisfactòria.
Però per començar, he de dir que Ana María Matute té un estil narratiu que costa de començar. Són d'aquelles autores que has de rellegir un parell de cops les primeres pàgines per saber exactament del que t'està parlant. Però un cop ja has trobat el fil de la lectura, és un d'aquells llibres que necessites acabar. És una història que enganxa, màgica, amb uns personatges tendres. Amb tot, no deixa de ser un llibre cruel en certa manera, tenint en compte que el tema que tracta és la complexitat humana, i dins de la complexitat humana hi trobem la maldat.
Com a narració, fa servir un llenguatge elaborat, cada paraula i cada frase està escrita amb molta delicadesa. L'ús de la naturalesa està molt present en la seva literatura, i Aranmanoth no podia ser menys.
Un dels passatges més bonics,per a mi, és aquest:
(...)Y entonces se tendieron en la hierba, el uno en brazos del otro, y de nuevo se encontraron y sintieron que se conocían, desde un tiempo tan remoto como nuevo, tan dilatado como fugaz. Rodaron suavemente enlazados, sus labios y sus cuerpos tan unidos que parecían que nunca podrían separarse.
Fue así como descubrieron el profundo significado de aquella palabra que tantas veces habían escuchado en la voz del muchacho de los ojos negros, en sus canciones, y en las historias que contaban las mujeres junto al fuego. Y aunque parecía una palabra mágica que despertaba en su piel y en su más remota memoria, sin embargo era la palabra más simple y poderosa; la única capaz de distinguir a las criaturas humanas de las que no lo son.(...)
Sabreu a quina paraula es refereix, no?
Bé, espero que tingueu ganes de llegir-lo. És una lectura fàcil, en quant a que és un llibre no gaire extens, però és una d'aquelles lectures que val la pena fer. A mi, em va enganxar la tendresa dels personatges principals: innocents, però com a tals el futur que els depara no sempre és el que un s'espera... I et fa reflexionar, en quin sentit avança l'ésser humà? Quin és el valor que dóna prioritat?
