Entrada del blog Una Mamá Bloguera

Comparteixo l'entrada escrita al meu altre bloc, Una Mamá Bloguera, en el que parlo sobre l'últim llibre que m'he llegit. Espero que us agradi que comenteu també!

http://unamamabloguera.blogspot.com.es/2012/09/un-libro-los-ojos-amarillos-de-los.html

Un llibre: 1Q84, Haruki Murakami

Per fi he pogut acabar, i gaudir, del primer i segon llibre de 1Q84 de Haruki Murakami. Estic de ple en la lectura del tercer llibre (és la sort d'haver trigat tant a llegir-lo i així no he hagut d'esperar per seguir llegint la saga!) i no sabia si esperar acabar-lo per fer un post explicant els dos volums o fer-los per separat. He decidit fer això últim, més que res perquè tenia molt de "mono" de Murakami i de poder parlar d'ell en el bloc.

Doncs bé, aquesta novel·la conté elements de les dues vessants de Murakami: la més realista a l'estil Tòquio Blues o l'onírica de Kafka a la platja. Això fa que sigui especial. He llegit algunes crítiques dient que realment en aquesta novel·la Murakami no aporta res nou a la seva literatura, que és una mica més de repetició del que ja hem vist i llegit en novel·les anteriors. Potser sí que és veritat que Murakami sol escriure sobre la solitud dels personatges i els fa passar per certes proves que fan que aquests meditin i reflexionin sobre el seu estil de vida o sobre les coses que canvien al seu voltant, i el perquè d'aquests canvis. A més, com ja passa a Kafka a la platja, les històries dels dos protagonistes s'han de trobar en un moment de la història, fent que continuïn un camí i s'hagi de resoldre la problemàtica a partir de la suma de l'experiència dels dos personatges. Estic d'acord en que en la seva narrativa té molts punts en comú en altres novel·les d'ell, però aquest autor té la facilitat i l'habilitat d'escriure i descriure la història d'aquests personatges de tal manera que quedes captivat per ella i no pots més que seguir llegint i llegint per arribar al seu final. Serà aquesta la seva fórmula però a mi realment m'ha agradat molt 1Q84. Combinar les dues vessants és un encert perquè és realista en la narració dels fets que viuen els dos protagonistes, però té aquesta part surrealista que et deixa intrigat i et fa voler saber més d'ella. No es fa pesada en cap moment i cada detall de la història està narrat amb tal precisió que realment et deixa enganxat i intrigat fins al final del llibre... el qual és un continuarà perquè hi ha la tercera part.


Endinsant-nos en la novel·la, 1Q84 té dos personatges principals: Aomame i Tengo. Ambdós personatges tenen dos tipus de vida. Per una banda, Aomame és instructora en un gimnàs, especialista en estiraments musculars, i aquesta és la seva vida aparentment normal; a part d'això, és una assassina. Per una altra banda, Tengo és professor de matemàtiques en una acadèmia i a part d'això també es dedica a ser escriptor i es relaciona amb una novel·la força estranya titulada La crisálida de aire, dictada per una noia molt enigmàtica. Com he dit abans, tots dos protagonistes duen vides molt solitàries i en un punt de la novel·la totes dues vides es compliquen, tenint un punt en comú, tot i que ells això no ho saben.

Murakami ambienta la seva història en el Japó de 1984, donant-li aires orwellians jugant amb aquesta idea del "Gran Hermano" que tot ho veu i posant èmfasi en aquest tipus de societat que viu sota una autoritat totalitària. I aquí entra el món 1Q84. En aquest món distorsionat, podríem dir que paral·lel, tot i que a la novel·la ja deixa ben clar que no és paral·lel si no que directament substitueix a l'original 1984, Aomame i Tengo s'enfrontaran a una organització secreta, dirigida per un enigmàtic líder. Darrere d'aquesta secta o organització hi ha quelcom que mou els fils i que se n'encarrega de fer algunes accions totalment fosques i escabroses.

De nou, recomano plenament la lectura d'aquesta novel·la de Murakami. Té fragments realment inspiradors i que no s'haurien de deixar de llegir. Tinc pendent d'escriure sobre Murakami i la seva obsessió pels gats. Tinc pendent d'escriure sobre el que pot fer l'amor (això un cop acabi el tercer volum i sàpiga el final de la història). I bàsicament, hauria de poder unir aquests dos temes i tractar sobre la naturalesa humana, la solitud, les pors, la passió, la realitat que un mateix viu... Una de les frases que em va impactar i em va fer pensar va ser la següent:

No se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una.  (Murakami; 1Q84. Ed. Tusquets. Col·lecció Andanzas. 24)

I sí, realitat no hi ha més que una, tot i que a vegades es té la sensació de que hi ha alguna cosa que distorsiona la realitat, i hi ha vegades en que fas alguna cosa que modifica lleugerament aquesta realitat. No heu sentit això alguna vegada?

Així que si heu llegit el llibre, digueu-me, què en penseu? Creieu que l'autor realment no innova i s'ha acomodat en aquest tipus de narració? Tot i així, us captiva? Penseu que és i serà la seva obra mestra?

Estimar la lectura

A casa som molt lectors. Encara que compartim gust per alguns estils literaris, d'altres no ens hi assemblem tant. Però aquí està la gràcia de la lectura: a mi em poden captivar les històries personals de la Isabel Allende, per exemple, i al meu marit no tant; o bé a ell li poden encantar els llibres de ciència ficció de Dan Simmons i a mi no entusiasmar-me gaire. Para gustos, colores.

Per aquest motiu tenim una biblioteca força àmplia de llibres que, tot sigui dit, algun dia hem d'endreçar i organitzar. Però algun dia.

El cas és que penso que s'ha d'inculcar el gust de la lectura als més petits de la casa. Per poder fer-ho s'ha de fomentar aquest gust llegint-los contes, mirant-los amb ells, deixant que els remeni... Com he dit, el meu marit i jo tenim una biblioteca àmplia, però amb 14 mesos que té el meu fill podríem dir que ell també (adaptada a la seva edat, clar està!). Tenim llibres tovets, amb forma d'animals, de tapa dura i fulls gruixuts, llibres amb sons d'animals... i d'altres que són contes per llegir-li en veu alta i que ell pugui gaudir de més gran tot sol (com és el cas d'un conte que li van fer i regalar els seus tiets). 

Intentant encabir els personatges

Doncs bé, puc dir amb orgull que de moment al Biel li encanten els contes! Quan sent la paraula "conte" ja sap que aniràs a l'estanteria del menjador (o de l'habitació) i li agafaràs un conte per compartir una estona junts. S'espera davant del sofà perquè l'agafis i l'asseguis al teu costat o a sobre teu. I junts anem passant les pàgines del llibre triat i anem observant les il·lustracions, sentint els sons o tocant les diferents textures. 

En procés de lectura...

No se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una.  (Murakami; 1Q84. 24)

Un llibre: Salvant obstacles, Pere J. Carbó.

Hi torno per seguir escrivint sobre literatura infantil i juvenil. Aquest cop us porto un llibre recomanat per a nens a partir de 10 anys de l'autor Pere J. Carbó, Salvant obstacles.

És una novel·la destinada a uns nens més grans, amb el protagonista de la mateixa edat a la qual va destinat el llibre, el qual passa per una sèrie de problemes que són difícils d'explicar i sobretot d'expressar. És una història molt àgil de llegir però amb temes profunds com poden ser la mort, enfrontar-se a la malaltia d'un ésser estimat (aquest cop, un gat), la mentida i com pal·liar els problemes típics de l'edat, com poden ser les males notes i la mala reacció dels pares per aquest tema. A més, té algun que altre fragment divertit i entretingut de llegir. 

Una vegada més, ens trobem amb un llibre que parla de la superació d'obstacles, aquest cop sentimentals i d'expressió, també tracta l'amistat i l'amor de la família. 

És una novel·la narrada en primera persona, a estones introspectiva i a estones podem trobar diàlegs del protagonista amb la seva família o altres personatges de la història. El vocabulari és entenedor per a nens i nenes d'aquesta edat però amb alguna paraula o expressió no molt utilitzada que faci que hagin de buscar que significa, tant pel context o amb l'ajuda del diccionari.

Un llibre: Cleta, un regal del mar, Joan Vila i Vila

Avui us torno a portar un llibre de literatura infantil-juvenil. Aquest cop és una novel·la de Joan Vila i Vila, Cleta, un regal del mar. Novel·la destinada a nens a partir de vuit anys. És una lectura àgil i curta. Té un vocabulari molt treballat i una narració molt precisa. El seu text està format per frases curtes que formen petits paràgrafs. També té diàleg per acompanyar a la prosa.

La història tracta d'una nena que es diu Cleta que una parella la va trobar a la vora de la mar. És una nena petita i prima i blanca com l'escuma de les ones. La nena té una relació molt especial amb el mar, que una nit de lluna plena descobreix que té una habilitat molt particular dins el mar.

És una novel·la curta que podria ser explicada com un conte, amb descripcions precioses de la protagonista i una història bonica sobre la amistat i la realització personal. Les il·lustracions de Roger Olmos acompanyen el text, fent-te endinsar en aquesta fantàstica història. 

Una cançó: Réquiem, Vega

Us deixo amb el nou videoclip de Vega, "Réquiem" i les paraules que va dedicar al seu cd La Cuenta Atrás:

"Réquiem" es un canto a la vida, por irónico que pueda parecer. Es un réquiem al dolor. Durante 2009 vi como mi carrera profesional crecía al mismo ritme que cavaba una fosa profunda para mi vida personal. Es difícil decirle a la gente que existe un mejor mañana cuando uno mismo empieza a dudarlo. Tardé en reponerme, pero el día que escribí "Réquiem" lo hice dirigiéndome a una 2ª persona, para ser fiel a cada momento en que me repetí este credo sin descanso. Esta canción está dedicada a mis seguidores, porque soy como muchos de ellos. Jamás me cansaré de escuchar sus historias, sus alegrías y también su dolor. Unos sentimientos que repetidamente canalizan a través de mis canciones. Nosotros, los que hemos sufrido, los que sabemos que el dolor no se va en dos días, seguiremos en pie volviendo al origen, a la esencia. Seremos agua, tierra, fuego y aire. Seremos el fénix que resurgió de sus cenizas, con las cicatrices propias del que lo dio todo en vida, agradecidos y en paz, empezando de nuevo... sonriendo a un nuevo día... a un mejor mañana".

Réquiem

Hoy ya no eres capaz de llorar ni sentir.
Hoy te dejas llevar, no puedes fingir.

Olvidarás tu nombre y tu voz.
Olvidarás cuál es tu temor.
Olvidarás para concluir, que la vida es 
algo más que un recuerdo para tí.

Verás el cielo al revés, estrellas caer.
Creerás que llega tu fin, no debes ceder.

Olvidarás tu nombre y tu voz.
Olvidarás cuál es tu temor.
Olvidarás para concluir que la vida es 
algo más que un recuerdo para tí.

Serás agua.
Serás tierra.
Serás fuego.
Serás aire.
Serás ingrávido e inmortal.
Etéreo y sustancial.
Rotúndamente tú.

Serás alguien, alguien, alguien, alguien en paz.
Serás agua.
Serás tierra.
Serás fuego.
Serás aire.
Serás ingrávido e inmortal.
Etéreo y sustancial.
Rotúndamente tú. 

Serás alguien, alguien, alguien, alguien en paz.

Concert de Vega

Per fi. Després de varies decepcions pel que fa als últims concerts que ha realitzat la cantant Vega a Barcelona, un perquè no vaig poder assistir perquè em vaig quedar sense número en un acústic de l'FNAC i l'altre perquè només era exclusiu dels socis TR3SC, ahir vaig poder gaudir d'un bon concert a la Sala Sidecar de Barcelona.

De tota manera, he de dir que alguns aspectes van deixar una mica de desitjar, per exemple la sala en sí. Era petita i amb mala visibilitat. Nosaltres estàvem relativament a prop de l'escenari i gairebé no vam poder veure a la cantant. L'escenari era baix i petit, això va fer que fos un concert estàtic, amb poc moviment per part de la cantant i els seus músics. L'altre aspecte negatiu va ser l'horari. El concert començava a les 21:30h del dijous. Nosaltres vam arribar gairebé una hora abans i ja hi havia gent fent cua i vam decidir quedar-nos (érem dels primers). Com he dit abans, sort que ho vam fer, perquè si no no hauríem pogut veure de prop l'escenari. Però resulta que van donar accés a la sala a les deu de la nit (mitja hora de retràs) i el concert va començar sobre i deu... Gairebé tres quarts d'hores des de l'hora que es suposava que començava.

Durant el concert

Tret d'això, Vega va realitzar un bon concert, amb bones cançons del seu repertori, tot i que es va deixar alguna, per a mi fonamental, del seu nou cd, com per exemple "Para Bailar". Va començar el concert amb la millor del cd, per a mi, "El más feliz (Finis Terrae)" i va donar una bona dosi d'energia. També va cantar el seu primer single del seu primer cd, "Grita", on tota la sala va acompanyar-la. Va fer algun comentari divertit i graciós respecte al partit que es juga aquest dissabte a la ciutat de Barcelona (Barça-Madrid), ja que ella és merengue i sempre té "por" quan ve a Barcelona i fa algun comentari al respecte dels dos equips: hi ha una cançó on ella directament diu "Quiero alguien que entienda que yo paso del futbol si no juega el Madrid" ("Princesa de Cuento", del cd Metamorfosis). Però aquest cop no la va cantar, si no que va ser el comentari inicial per donar entrada a la cançó "48h", les que teníem de treva i amistat abans de que comencés el clàssic. També va complaure els desitjos d'alguns assistents de la sala que li van demanar que cantés una cançó fora de repertori, una versió de "Como yo te amo". La sala va embogir al sonar dos dels seus èxits de l'anterior disc, "Lolita" i "Mejor mañana" i va vibrar amb la fantàstica "Réquiem" i una emotiva "A tientas".

Després, a l'acabar el concert, com sempre, va dedicar una estona als seus seguidors per signar cds, parlar una estona i fer-se fotografies.
En definitiva, encara que ens va fer esperar, i jo, sincerament, a aquelles hores quasi no sóc persona, el concert ens va fer revifar i animar. Bona música, bones cançons i ella amb el seu bon humor com sempre. 

Moments de pau

Hi ha cops en que una es sent a gust amb la vida. Hi ha petits moments en que et donen pau i sentit a tot allò que fas. Et fan veure les coses d'una altra manera. És com una regeneració per dins. I a vegades són només petits moments, breus però màgics. Estones que no vols que acabin, estones que t'estaries temps allargant. Com si en una pel·lícula hi hagués una banda sonora de fons, tranquil·la i vigoritzant. 

Un simple migdia, asseguda en un sofà, amb la claror del dia que entra pel balcó... el temps a fora sembla tranquil, però es van formant núvols que semblen que descarregaran aigua, tot i que en aquells moments només s'hi respira calma. A sobre meu un nen preciós, fruit del meu ventre, dut i viscut amb molta passió. Néixer i anar creixent amb ell. Sí, ell em dóna una altra visió de les coses. Em dóna certa calma (tot i que també guerra) però generalment em dóna pau. Aquesta estona d'estar asseguda al sofà amb el meu petit tresor a sobre, tranquil i adormint-se fa que em senti plena. L'observo. Els seus ullets es van tancant, les seves mans s'aferren al meu cos, em volen tocar i comprovar que hi sóc allà. Tot el seu cos relaxat sobre meu. Sóc la seva mama i ell em busca per a que li doni aquella calma. I ell me la traspassa a mi.

Aquestes petites estones, de relax, de no voler que passi el temps, fan que mica en mica jo superi els meus mal de caps diaris. Fan que m'oblidi per un moment d'ells i només existim el meu petit i jo.

Pèrdua de temps

Podria dedicar el temps a llegir, a corregir, a fer programacions, a crear fitxes, a preparar el material per la disfressa de carnestoltes... podria fer mil coses. Però estic aquí. A l'ordinador sense fer res en concret. Ni tan sols he trobat res interessant que llegir. La veritat és que tampoc m'he parat a mirar si hi havia res. Només estic aquí perdent el temps. Miserablement.

Estrès

Fa dies que volia escriure alguna cosa relacionada amb l'escola o sobre el meu dia a dia, però es que no trobo el moment o la forma més adequada d'expressar com em sento. Potser la paraula que més s'escau últimament en el meu estat d'ànim és la d'estrès. 

Tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia. (segons el diec)

Què és el que em crea estrès? La multitud de feina que tinc i sentir que a vegades les coses se me'n van de les mans. M'agradaria poder fer les tasques que em demanen a l'escola de manera ràpida i eficaç, sense donar voltes a un mateix tema mil vegades. O també voldria buscar la manera de seguir un ordre de feines, de totes les que he de fer. És a dir:

-sé que he de fer les programacions setmanals (de les àrees que imparteixo), 

-sé que he de preparar una activitat seguint un mètode cooperatiu, per després explicar-la en un curset que fem aquest any (i això vol dir preparar els textos, els grups, la situació de classe, els objectius que vull aconseguir... etc.),

-sé que he de realitzar un document amb els objectius i continguts de llengua de primària (de les que faig classe, clar),

-sé que he de corregir les feines que demano que realitzin els meus alumnes,

-sé que formo part de la comissió de la festa de la Pau (que celebrem aquesta setmana i finalitzem el dilluns que ve) i que, junt amb els meus companys de comissió, hem de pensar tallers, com distribuir els grups, pensar què es farà a la festa, etc. I donar tota aquesta informació als companys d'escola. (I barallar-te per a que no te la canviïn).

Això pel que fa a l'escola. Posades en llistat com està ara sembla que no sigui tanta feina, però no és un treball fàcil de fer. I altres feines, més que difícils o complicades, són carregoses o pesades de fer.

I després les altres petites coses, que sumades van fent una gran bola: coses de casa, coses de família,  coses d'alumnes, coses de la jefa, coses, coses i més coses.

En fi, en general diria que us resumiria el meu estat en una sola imatge: un cervell explotant. O tota jo, directament. Tinc el cap fet un embolic, amb tantes coses per fer, i totes alhora, que sembla que el meu cap ja no dóna més a l'abast. 

Sembla mentida, perquè només fa un parell de mesos que estic treballant des de que em vaig reincorporar del permís de maternitat, però desitjo les vacances d'estiu. Necessito fer un gran reset!

Una cançó: Bingo

Hola!

Una de les cançons que ensenyo als peques és aquesta de Bingo. Cançó molt divertida i que els hi encanta. A més, amb el vídeo els hi és una activitat molt atractiva i s'ho passen pipa fent les accions quan no ha de dir les lletres del nom del gos.

Espero que us agradi!

Una autora: Isabel Allende

Isabel Allende

Molts que em coneixeu sabeu que una de les meves autores preferides és Isabel Allende. Diria que és l'autora de la que he llegit més de la seva obra. La primera novel·la que vaig llegir d'ella va ser Paula, i em va captivar la sinceritat que hi veia en la seva narració i el sentiment que hi havia en les seves paraules, en aquest cas pel motiu de la mort de la seva filla. Gairebé totes les seves novel·les tenen un caire personal, molts dels seus personatges estan inspirats en membres de la seva família. Així que el que m'agrada d'aquesta autora és com expressa el seu sentiment cap a a seva família i els seus origens (Allende és una escriptora hispanoamericana contemporània, de doble nacionalitat (xilena i americana) i resident als Estats Units). També ha escrit novel·les de temàtica juvenil i d'aventures, a la que també enganxa amb la seva narració fluida.

Ha escrit un total de dinou novel·les, tres d'elles adreçades a un públic juvenil, la trilogia de Memorias del Águila y del Jaguar (La Ciudad de las Bestias, El Reino del Dragón de Oro y El Bosque de los Pigmeos). Aquest és el llistat de la seva bibliografia:

1. La Casa de los Espíritus (1982)
2. La Gorda de Porcelana (conte infantil) 
3. De Amor y de Sombra (1984)
4. Eva Luna (1987)
5. Cuentos de Eva Luna (1989)
6. El Plan Infinito (1991)
7. Paula (1994)
8. Afrodita (1997)
9. Hija de la Fortuna (1999)
10. Retrato en Sepia (2000)
11. La Ciudad de las Bestias (2002)
12. Mi País Inventado (2003)
13. El Reino del Dragón de Oro (2003)
14. El Zorro (2005)
15. El Bosque de los Pigmeos (2005)
16. Inés del Alma Mía (2006)
17. La Suma de los Días (2007)
18. La Isla bajo el Mar (2009)
19. El Cuaderno de Maya (2011)

Plàstics

Avui escriuré un micro post, ja que últimament no es que tingui moltes ganes d'escriure... Bé, sí que en tinc de ganes, però no trobo el tema ni les paraules per començar a escriure quelcom mínimament interessant.

Avui he anat a un centre comercial, i havíem d'anar a comprar al súper, en aquest cas un Carrefour. Anteriorment havia comprat roba i per tant duia una bossa d'una altra botiga. El cas és que per entrar al supermercat dels centres comercials et fan plastificar totes les bosses que portis de fora i la pregunta que m'he fet és la següent: si pretenen gastar menys plàstic en bosses posant-lis a aquestes un preu (és a dir, ara en gairebé tots els supermercats et fan pagar per les bosses de plàstic) per què he posar les compres d'altres botigues dins d'una bossa de plàstic? Quina coherència hi ha?

Si algú ho sap, que m'ho expliqui. Perquè, jo, no ho entenc.