Festa final de primer trimestre

Un cop més, el final de trimestre s'apropa. Aquest cop, per a mi, el trimestre ha estat curt, però això no treu que hagi esta intens. Com cada any, el primer trimestre el dediquem a un tema, aquest cop era sobre pintors del segle XX. Cada classe s'ha ambientat amb l'essència d'un pintor en concret, i la nostra classe, quart de primària, ho ha fet d'en Miró.

Els nens han treballat de valent per realitzar bonics manuals i dibuixos que el dissabte van poder gaudir els seus pares. La nostra classe estava decorada amb informació sobre la vida del pintor, també hi havia un collage pictòric que van fer els nens amb la meva substituta, hi havia quadres que vam realitzar en grups, dibuixos sobre el seu entorn (en referència al quadre "Paisatge català"), dibuixos que els inspirés Miró... A les taules hi havia les postals que entregarem als pares, amb la representació de l'escultura "La dona i l'ocell", feta amb cartolina, i la nostra pròpia escultura de "Personatge", feta amb fang.

La veritat és que la classe va quedar força bé i els pares semblava que els hi agradava allò que veien de la feina dels seus fills. La satisfacció era tant pels alumnes, que tant han treballat per poder omplir la classe amb les seves petites obres d'art, com pels mestres, que hem de buscar estones per poder decorar la classe amb les seves feines. 

Ara només falta acabar aquesta setmana i agafar energia per un nou i apassionant segon trimestre, que ja us explicaré les novetats que hi haurà. 

Detall de la classe: Collage Pictòric

Un llibre: La casa de les pors, Ricardo Álcantara

Avui us parlaré de nou d'un llibre de literatura infantil-juvenil. Està adreçada a nens a partir de vuit anys, i efectivament, jo també la recomanaria a nens a partir d'aquesta edat.

La novel·la és La casa de les pors, de Ricardo Álcantara (Ed. Baula, col·lecció Ala Delta). Com bé podeu imaginar, la història té lloc en una casa de la por, en una atracció d'un parc d'atraccions. El protagonista d'aquesta història és en Jan, un nen molt bo que no dóna maldecaps als seus pares, però té un gran problema: té molta por. La seva por més gran és pujar al tren fantasma del parc d'atraccions, ja que s'ha d'enfrontar al monstre que més l'aterra. Un dia, però, decideix donar el pas i hi va per acabar amb les seves pors. 

Però, com la superarà? Us animo a que llegiu aquesta novel·la i que acompanyeu al Jan a la seva aventura en el tren fantasma, en el seu camí per trencar amb les seves pors.

Moltes vegades hi penso en el tema de les pors. Jo sóc una noia molt poruga, sempre ho he sigut, però tinc molts tipus de pors. Però totes aquestes pors tenen un efecte comú, que és el mateix per al Jan: la por paralitza. No deixa avançar, i fins que no es supera no et sents plenament feliç i convençut de que realment sí que es pot amb tot. Tothom és capaç de superar qualsevol entrebanc que posi la vida, només s'ha de ser valent i no deixar-se trepitjar, no deixar que la por s'apoderi de nosaltres i ens faci patir. 

Si treballés el contingut d'aquesta novel·la a l'escola treballaria sobretot el tema de la por, que és el tema estrella del llibre, però també tractaria el de l'amistat, el d'ajudar als demés, el de la superació d'un mateix, el de sentir-se bé amb un mateix. És un treball cap als sentiments, un treball cap a la realització personal mitjançant la canalització d'aquests. Així que no només ens hem de quedar amb la història, bonica per una part, del Jan, sinó que podem aprofundir-la pensant de què tenim por cadascú de nosaltres i com la podríem superar. Però no només dient-ho i ja està, sinó sincerament fent-ho.  

Ja arriba el Nadal!

Us deixo una de les cançons amb les que instaurem el Nadal a casa. Posem el nostre cd que ens van regalar al Pans & Company fa mil anys i ballem les nadales pop que hi ha allà.
Ara només fa falta decorar la casa i començar a preparar les postals de Nadal, i sobretot, encarregar els regals al Pare Noël i als Reis Mags.

Re-edit: Aquest és el post número 100 del meu bloc!! :)

Formatge de cabra amb ceba caramel·litzada

Hola!

Avui vull compartir una recepta que vaig probar de fer ahir. Els ingredients que incloc són els que vaig fer servir jo, però es pot fer d'altres maneres: per exemple, enlloc de mel posar-hi sucre morè o fer servir pa de barra. A mi, de la manera que explico, em va quedar boníssim! Així que espero que us vingui de gust provar.

Formatge de cabra amb ceba caramel·litzada

Ingredients (2 persones)

- 2 llesques de pa de motllo

- Formatge de cabra

- 2 cebes dolces

- Sal

- Mel

Pelar les cebes i tallar-les a llunes. Posar-les en una paella i tirar-lis una mica de sal. Afegir una mica d'aigua perquè no es cremi la ceba. Remenar a foc lent fins que quedi daurada (aproximadament una hora). En el moment que estiguin estovades i daurades afegir la mel (no gaire, no s'ha de banyar amb mel). S'ha de coure a foc mig i s'ha d'anar remenant per a què la ceba quedi ben impregnada. Donar un cop de foc alt per acabar de caramel·litzar-la.

A banda, torrar les llesques de pa i posar-les en un plat.

En una altra paella, posar el formatge de cabra i escalfar-lo una mica. Només volta i volta, per a que no arribi a desfer-se.

Posar el formatge a sobre de la llesca de pa i afegir per sobre la ceba caramel·litzada.

Que vagi de gust!

Llesca amb formatge de cabra i ceba caramel·litzada

Un gran viatge: Donostia (II)

El trac-trac del tren va fent camí, el cel comença a clarejar. Miro per la finestra. No hi ha un cel blau, al contrari, un cel gris ens dóna la benvinguda a una nova ciutat. No ens tira enrere ni ens ofega la il·lusió. Baixem del tren quan arriba a l'estació. Carreguem dues maletes i un munt de ganes de descobrir aquests cinc meravellosos dies que ens queden per davant.

Aquí estem, un mes d'agost i a disset graus de temperatura. Un matí plujós i fred. M'encanta. 

He de reconèixer que m'esperava una miqueta menys de fresca, però s'agraeix, s'està molt bé. 

Comencem a donar voltes per la ciutat, hem arribat tant d'hora que encara no podem agafar l'habitació de la pensió en que ens allotjarem. Arribem al passeig marítim. Aquí la tenim, al davant. La fantàstica platja de La Conxa. Immensa, espectacular i preciosa. És tan bonica tant de dia com de nit. Cada moment és especial. La marea puja i baixa. En aquests moments encara està una mica alta: hi ha racons on es pot veure la sorra encara molla, i en altres indrets encara el mar banya la costa fins arribar al mur del passeig. 

La gent corre pel passeig, dóna igual si fa fred, plou o fa calor. La brisa matinera revifa i ens dóna l'energia per saber que ens espera una gran estada. Estarem quatre dies a Donostia, per ser el primer cop que anem al País Basc volem gaudir de la ciutat. 

El dia avança, i ell i jo anem agafats de la mà, investigant cada raconet.

Per la nit descobrirem el que ens acaba d'enamorar de Donostia (i en un futur, del País Basc en general). Anem de pintxos, què bons! Anem a un bar i demanem tapes i agafem diferents pintxos de la barra. Quina bona pinta tenen tots. Si he de quedar-me alguna cosa d'aquest viatge és descobrir la gastronomia de cada comunitat, de cada ciutat en concret. 

Sortim del bar i anem passejant pel casc antic. Tornem al passeig de La Conxa. Una autèntica delícia observar el mar, veure l'illa Santa Clara davant la costa, al bell mig. Anem passejant, passejant i arribem al Peine del Viento. Un dels racons més especials de Sant Sebastià. Aquí es pot escoltar com el mar repica a les roques, com repica a la meravellosa construcció que aguanta, impassible, les onades del mar. Ens estirem i tanquem els ulls. Només escoltem el murmuri de la gent que ha passejat fins aquí, a la nit, per comprovar, com nosaltres, que en totes les ciutats podem trobar paradisos terrenals.

Un altre dia continuem passejant per la ciutat i arribem al Mont Urgull. Un altre espai espectacular de la ciutat. Bosc i arbres ens duen a dalt de la muntanya, i un cop a dalt es pot observar la ciutat. Meravellosa. Només puc respirar tranquil·litat en aquesta ciutat. M'encanta la sensació constant de benestar que tinc. 

Seguim passejant i anem baixant. Decidim anar a la illa que veiem des de tot arreu. Agafem la barqueta i descobrim una mini cala on es pot banyar, descobrim un bonic bosc per on passejar i fer un pícnic. 

La nostra estada a la ciutat continua i tornem a molts llocs que ja hem visitat, anem a un vell parc d'atraccions que hi ha a Mont Igeldo, anem a la residència d'estiu reial que hi ha a la ciutat, anem a dinar a un restaurant de Martin Berasategui que hi ha al Kursaal. Caminem, caminem i caminem.

L'últim dia arriba i tornem a pujar al tren que ens durà de nou a la nostra gran ciutat. Ens tombem als nostres llits i començo a somniar en que m'agradaria viure moltes coses a la ciutat donostiarra. Ha sigut un viatge en que m'he sentit molt i molt feliç. La companyia ha fet molt i per això l'espai m'ha semblat meravellós. Sense ell al meu costat no hagués estat tan especial aquest viatge, i tots els que seguiran en aquesta ciutat basca. 

4-N: Indignada

M'he adonat que estic molt enfadada amb el món... (bé, ara mateix ho dic per les companyies de gas i llum...) Creieu que han de trucar a les 8 i quart del vespre els del mercat lliure, quan ja li vaig a un que no en volia saber res?  I és que la setmana passada va venir un noi i em va dir que li ensenyés la factura d'Endesa perquè si hi havia no se qué volia dir que estava pagant de més. Que els de la meva companyia m'havien d'haver enviat no sé quin formulari per rebaixar el preu de la factura. Li dic que no tinc aquest formulari i que no li penso ensenyar la factura. Li demano que per favor m'enviïn el formulari i que si ho creia convenient l'enviaria per la rebaixa. El noi va començar a suar i a dir-me que no calia el formulari, que ja estava ell, que li ensenyés la factura. Li dic que no. Em diu que si no ho faig i no tinc aquest descompte, que passaria no sé quin tècnic a mirar-ho i que si no ho tenia actualitzat que m'amonestaria. Aquí ja em va tocar el que o sonava. Li dic que de què m'han d'amonestar si no m'han avisat de res. Que jo no li penso ensenyar la factura, que m'enviïn el famós formulari i que ja en parlaríem. El noi continua amb la seva història de l'amonestació i per acabar li dic que si la rebo que ja faria el que creiés convenient però que marxés.

Doncs bé, avui a les vuit i quart del vespre piquen a la porta els de gas natural (per l'interfon). Li dic a la noia que si us plau, no em molestessin més per aquest tema, que ja li vaig dir a un la setmana anterior i em diu que pren nota del pis per no picar. Ella passa de llarg, però sento a un noi que diu: "Ei, no has picat a aquesta porta". La noia no sé que li diu. El noi acaba amb el veí del davant i em pica a mi. La que li ha caigut al pobre noi. Li dic que a més, no són hores d'anar picant a les portes per "vendre" res, i la noia, des d'un pis superior, em diu amb mala hòstia: "és horari comercial". Jo li he contestat una mica borde, bé només li he dit la veritat (que m'era igual el seu horari, que nosaltres estem amb un bebè). El noi, pobre, només m'ha demanat perdó.

I és que ho sento molt però es que em treuen de polleguera perquè no parlen clar! Si és mercat lliure, és LLIURE, no? Si han d'informar que ho facin de manera adequada, no anant picant a les portes i demanant factures.

Una altra cosa per la que estic indignada és pel següent: el concert que Vega fa el proper dia 16 de novembre a la sala Luz de Gas. Posa: concert gratuït i exclusiu pels socis de TR3SC. Però que és això? Miro la informació per fer-se soci: el bàsic 32 euros i modalitat TR3SC 50 euros... Em sembla molt fort. Poso que no em sembla bé, que a sobre de trobar-nos amb el problema de les entrades de l'Fnac, ara això. En fi. Que sembla ser que no la podré veure.

Doncs res, per avui deixo la meva indignació, que segur que si em paro a pensar trobo alguna cosa més per la que queixar-me... Ai, senyor, dóna'm paciència i bon humor per no engegar a ... el que no em sembla bé.

Bona nit.

Un llibre: Nada, Janne Teller

Vaig començar a llegir aquest llibre sense saber de què anava. Només em van dir que no em deixaria indiferent. I tant que no me n'ha deixat!

Al final del llibre hi ha una nota de l'autora en que diu que va escriure aquesta novel·la com a un encàrrec de literatura juvenil. Ella primer va dir que no, però finalment va escriure aquest conte. Ella diu que el considera un conte. I no sabria què dir... és un conte? Si entenem com a conte narració breu d'una sèrie de fets ficticis amb la finalitat d'entretenir... doncs sí, és un conte. 

La lectura d'aquest conte va ser prohibida en moltes escoles, de països com Dinamarca, Noruega, Alemanya... A algunes llibreries de França no van voler comercialitzar aquest llibre. Si hagués sabut això abans d'obrir el llibre, l'hagués llegit amb uns altres ulls, esperant saber el perquè de tot això. Però no, no sabia a què m'afrontava.

El primer capítol del llibre comença així:

Nada importa.

Hace mucho que lo sé.

Así que no merece la pena hacer nada.

Eso acabo de descubrirlo.

Els primers capítols tracten sobre com uns alumnes adolescents, de setè curs, reaccionen quan un company de classe, en Pierre Anthon, deixa anar aquest pensament el primer dia d'escola i marxa de la classe. A partir d'aquí els joves intentaran demostrar-li que això que ha dit no és veritat, que hi ha coses que si que importen.

Volen ajuntar tot allò que tingui significat per a ells, allò que sigui difícil de desprendre's. Comencen la recollida de coses materials, com un telescopi, unes sandàlia verdes... però fins a on arribaran? 

Mica en mica, la narració va fent-se més obscura, menys innocent, més macabra.

A mi m'ha deixat amb la boca oberta en molts capítols. Fins a on s'és capaç d'arribar? L'autora ens vols fer arribar que la naturalesa de l'ésser humà acaba duent cap a la violència. El llibre ha estat comparat amb El Senyor de les Mosques, de William Golding, així que qui l'hagi llegit pot arribar a entendre que va cap al cantó salvatge de l'ésser humà. 

Fora de ser salvatges, vosaltres què serieu capaços de deixar a la "pila de significat" per demostrar-li al Pierre Anthon que va errat? O és que no ho està, d'equivocat? 

Espero que gaudiu de la lectura, que podent agradar més o menys la consecució dels fets que ocorren, us faci pensar sobre allò que veritablement és important per vosaltres. Que no deixaríeu perdre per res del món?

Bojos pel volant

Bon dia, avui escric el post arrel dels meus pensaments d'ahir mentre conduïa camí cap a Gràcia. 

A mi m'agrada molt conduir. De fet, quan vaig poder em vaig treure el carnet de conduir i des de llavors són poques les vegades que li he dit a algú altre que conduís el cotxe enlloc de fer-ho jo. Doncs bé, reconec que conduir no és senzill perquè has d'estar atent a tot el que ocorre al teu voltant. I quan dic tot, vull dir TOT. No et pots descuidar ni un segon, perquè amb aquesta fracció de temps pot ocórrer quelcom inesperat. 

No teniu prioritat si veieu aquesta senyal!!!

Ahir anava cap a la classe de ioga en cotxe, ja que es fa en el barri de Gràcia i vaig decidir que seria el més còmode pels dos. El trajecte cap a Gràcia no és complicat, tret de l'últim tros, quan ja arribes a Rambla del Prat, perquè estan d'obres i uns cotxes que s'incorporen a Avinguda Príncep d'Astúries passen totalment del "cediu" que tenen al terra. La meva reflexió va cap aquells cotxes i motos que canvien de carril indiscriminadament, sense fer servir les llums de canvi de direcció i molts cops sembla que ni miren si passa un cotxe prop seu. 

Vaig haver de frenar quatre o cinc cops per no menjar-me cotxes que canviaven de carril sense avisar, vigilar de no endur-me pel davant motocicletes que circulen entre els cotxes i t'apareixen al costat sense que t'ho esperis... I què dir dels vehicles que necessiten l'espai del seu carril i de la meitat del del costat per girar de carrer... Això fa que si et despistes un segon te'ls puguis emportar pel davant. 

També cal anar amb compte un cop tens el cotxe parat en un semàfor. Molts carrers fan baixada o pujada, per tant si no tens el cotxe ben frenat et pots dur la sorpresa que va cap endavant o cap enrere poc a poc, quasi imperceptiblement en algun carrer. Això em va passar l'altre dia: jo estava parada en un semàfor i vaig sentir un cop pel darrere, prou fort perquè m'espantés, però no el suficient com per haver fet res al cotxe (una lleu rascada) ni per haver despertat al Biel que anava al darrere. El conductor de l'altre cotxe va parar amablement per comprovar que no hagués passat res, i no parava de demanar-me perdó perquè s'havia despistat un moment. 

I el que dic jo, de despistar-nos ho podem fer tots (i m'incloc) però hem d'anar en compte i ser conscients quan conduïm. Si algun cop notem que estem molt cansats el que hem de fer es cedir el volant a algú altre o simplement no agafar el cotxe. 

El meu petit Biel

Contes, històries i demés

A mi sempre m'ha agradat molt llegir, des de ben petita. Els llibres sempre m'han inspirat com a objectes que et poden endur ben lluny, en un altre món, en una altra realitat. Són contenidors d'històries que et poden fer somniar, riure, plorar, entendre altres vides. 

Tinc el record de demanar llibres pels aniversaris i altres festes, i és quelcom que continuo fent. Ara, la nena que va ensopegar pel carrer perquè anava llegint El Gat Mog ha crescut. Continuo llegint pel carrer, però intento no caure de morros a terra com vaig fer llavors. Les històries sempre m'han acompanyat, arreu on vaig. 

Treballo de mestra, com molts ja sabeu, i intento, en la mesura que puc, transmetre aquest amor, aquesta passió per la lectura. Em realitzo molt en veure com els nens gaudeixen amb un llibre, quan realment s'apassionen per una història. 

Portada del llibre

Per què escric aquest post? A què ve ara parlar de la lectura, dels nens i dels contes en general? Doncs perquè aquest any m'han proposat de fer unes obres de teatre en anglès, per millorar la fluïdesa en aquesta llengua, i buscant llibres i contes per poder dur a terme aquesta activitat amb la major efectivitat possible, em vaig trobar amb aquest llibre: The Best Storytelling Book Ever! (El millor llibre de conta-contes). Nom modest on els hi hagi, però sincerament és un bon llibre. Primer de tot hi ha una introducció que explica la importància i els beneficis de la lectura en els nens. També t'expliquen què fer i què no fer per ser un bon narrador. I finalment, un munt de contes clàssics amb suport de targetes, titelles, màscares i altres activitats que es poden fer amb els nens. Abans de cada conte t'explica com pots treballar la història. 

Doncs bé, llegint el què fer per ser un bon narrador i captar l'atenció dels nens, m'he recordat del grup de fa dos cursos. Un grup de nens molt especials, als quals estimo molt i guardo molt bon record. Amb ells vàrem llegir junts el llibre Oriol de Núria Albó. Més bé, jo en vaig fer una lectura model, és a dir, ells m'escoltaven mentre jo llegia la història. Jo narrava la vida de l'Oriol i la Fiona, aquells personatges que van captar l'atenció de tot el grup, aquells personatges que van emocionar a més d'un (i m'incloc), aquells personatges que van fer estimar una mica més la lectura a aquell grup. Una història que els va motivar a aprendre més sobre els jocs paralímpics, una història que els va fer encongir el cor quan descobreixen que la nena és cega, una història que va fer que tots valoressin l'amistat.

Jo em vaig sentir molt realitzada quan llegia i veia les seves carones, que no apartaven la vista de mi. També em sentia molt feliç de comprovar que realment entenien la història (no tots, és clar, hi ha casos i casos) però  tenien interès en saber com continuaria la història quan tancava el llibre per indicar que el capítol havia acabat per aquell dia i tocava pensar sobre el que havien escoltat.

Potser és l'activitat que millor record guardo dels anys que porto treballant en aquesta escola.

Quan aquests nens van passar de curs, jo vaig anar un dia a la classe de cinquè per substituir la seva mestra. Tots estaven molt contents de tenir-me amb ells un altre cop (i no cal dir que jo estava molt contenta també). Però el que em va fer arrencar un somriure d'orella a orella i una satisfacció interna va ser quan una nena em va venir amb un llibre a la mà. Era Oriol. Em venia molt contenta per dir-me que el va veure a la biblioteca i que no va dubtar en agafar-lo en préstec per tornar-se'l a llegir, doncs tenia molt bon record de quan el vam llegir a classe a quart i li agradava molt la història.

Aquestes petites coses fan que em senti orgullosa de formar part de la vida d'aquests nens i que un bon llibre i una bona història poden calar fons en els nens. La lectura sempre els acompanyarà si troben el plaer de llegir.

Un cd: La cuenta atrás. Vega

Una vegada més, Vega es supera. El seu nou treball, La cuenta atrás, és un projecte molt ambiciós i com diu ella, molt especial. 

Un disc ple de cançons a l'estil Vega: lletres que commouen, música composta per ella i un so extraordinari. Cançons que no es poden deixar d'escoltar. Qualsevol moment és perfecte per gaudir de la seva música i de les seves lletres. La meva preferida, de moment, és aquesta:

"El más feliz (Finis Terrae)"

El seu anterior treball, Metamorfosis, va significar una etapa de canvi, com va dir ella. No només a l'estil musical, doncs es van poder començar a escoltar cançons més alegres i optimistes, sinó també al seu aspecte físic. Va passar de la seva melena i aspecte més romàntic a un cabell ben curt i aspecte més rocker. Ella continua igual de guapa, però amb aquests canvis ens ve a dir que hi ha una evolució, una metamorfosis, un canvi.

Això sí, sense faltar mai al seu estil. I es que es reconeix a una bona artista: de les que composen la seva música, que canten el que senten i això es transmet, i amb unes lletres que et pots sentir identificada. Lletres que et fan plorar, que et fan somniar, que et fan riure...

Com he dit més d'un cop, ella per a mi és la millor cantant que hi ha actualment al panorama musical i val la pena conèixer la seva música. 

Vega a la Sala Vivaldi (2007)

Vega a les festes de la Mercè 2009

La cuenta atrás... i de com no hem calculat bé.

Escric aquest post únicament i exclusivament degut al meu fustrament d'aquesta tarda.

Sé que no he mirat prou la informació que hi havia penjada a la web, però jo m'anava fiant del que veia pel facebook, la pàgina oficial de la cantant: Vega.

Portada nou CD de Vega

Així que aquesta tarda he rescatat la samarreta que vaig comprar el seu dia a la Sala Vivaldi, he agafat el cd que m'han regalat abans de temps i el meu marit i jo ens hem dirigit a l'FNAC de Les Arenes disposats a veure un bon concert. 

La nostra sorpresa ha estat quan hem arribat i una amiga ens ha avisat que només es podia entrar si tenies un número que et donaven al taulell d'informació. Hi anem i ja estaven totes les entrades esgotades. Per mitja hora que no hem sortit abans de casa! Per decidir estar més temps a casa que no pas donant voltes per un centre comercial o fent cua...

La noia d'informació ens ha dit que podíem esperar a després del concert, ja que es quedava per signar els cds... Em podria haver quedat. La cantant és simpàtica i no té la culpa que l'FNAC decideixi restringir l'entrada...  Però la meva indignació i enuig era tan gran que he decidit marxar cap a casa.

Abans, però, hem passat per la Nespresso a comprar tres capsetes de càpsules, entre elles la nova que ha sortit per la tardor, i al sortir hem vist com la Vega i tota la seva banda es dirigia cap a l'FNAC... 

Nova càpsula de Nespresso

Bé, m'he desfogat i he explicat les meves penes de mama bloguera que decideix sortir una tarda de concert i es troba en que se'n torna a casa amb la samarreta sense suar i un disc sense signar.

Buscant al bagul dels records...

Des de l'any passat, la meva escola està canviant mica en mica. Ara estem en una fundació d'escoles, on compartim experiències, recursos i, a més, fem diversos projectes per cursos. El cas és que aquest any s'ha creat el Departament Virtual d'Anglès. 

Doncs aquest matí he anat a una reunió d'aquest departament, on m'he posat en contacte amb altres mestres d'anglès d'altres escoles. Un dels objectius que ens hem marcat és el d'anar compartint materials i recursos entre nosaltres. I jo, d'infantil i cicle incicial, que són els cursos que treballo a l'escola, no tenia cap recurs creat de nou. Tot el que faig servir a l'escola és del material de classe, de l'editorial que treballem, o bé de cds que he comprat, llibres... 

Doncs això, han demanat que compartíssim recursos creats per nosaltres. I jo m'he enrecordat de la meva época com alumna del CAP, que vaig fer pràctiques amb un grup de primer d'ESO. Per aquest curs si que vaig haver de crear materials per la classe! Total, parlant d'això a la reunió he comentat que unes activitats estaven fetes amb el programa Hot Potatoes. Algunes de les mestres presents sabien què era, però d'altres no. I jo m'he sorprès a mi mateixa perquè ni me'n recordava d'aquest programa, i és molt útil i divertit per treballar amb els alumnes.

Així que ara, remenant per carpetes de l'ordinador i del disc dur, he trobat les activitats que vaig preparar pel CAP i m'he instal·lat el programa de Hot Potatoes. Ara ja puc començar a "jugar" per preparar activitats pels meus nens... i no només d'anglès sinó de les altres àrees com català i castellà, ja que aquest programa serveix per crear mots encreuats, sopes de lletres, textos amb buits... 

Un llibre: La paraula més bonica, Jordi Sierra i Fabra

Sabeu quina és la paraula més bonica? Jo no sabria dir quina és... és un tema molt subjectiu. La que a mi em pot semblar bonica a un altre simplement li pot semblar vulgar i viceversa, o potser podríem pensar que no és per tant... o potser anem canviant d'idea i un dia ens sembla una paraula com la más bonica i al cap d'un temps una altra.

Doncs bé. En aquesta novel·la infantil de Jordi Sierra i Fabra, La paraula més bonica, ens explica la història de dos bessons que han de descobrir quina és la paraula més bonica. En Daniel i la Georgina, els nostres protagonistes bessons, s'endinsaran en un món fantàstic per descobrir les lletres que confegeixen aquesta paraula. No serà una feina fàcil, d'això ja se n'encarregarà el professor Mestre. Però això sí, es divertiran molt buscant aquest mot que els farà aprovar l'assignatura de llengua. Només caldrà que tinguin "esperança", "optimisme", "confiança" i "paciència". Amb aquestes quatre paraules clau, qualsevol se'n podrà sortir de les dificultats que es vagi trobant.

Em va agradar molt la lectura d'aquest llibre, que, tot i estar adreçat a un públic infantil, aconsegueix enganxar-te amb les proves que van passant els dos nens: una sèrie d'enigmes per aconseguir una lletra. Hi ha d'enigmes que són fàcils de resoldre, però d'altres que et costa més d'encertar quina seria la lletra. Els dos protagonistes ho fan a les mil meravelles, però... no són tan fàcils els enigmes que proposa! 

Així que recomano aquesta lectura per pensar i reforçar els valors de l'esforç per tirar endavant amb allò que de veritat un vol aconseguir.  I com ja he dit abans, només cal tenir esperança, optimisme, confiança i paciència.

En comparació, també recomano la lectura de El asesinato de la profesora de lengua, del mateix autor. Una altra novel·la infantil-juvenil per fer treballar el cap amb els enigmes.

Bona lectura!

Coffee Time

Me and my midday-coffee

Bon dia a tothom!! Hi ha dies que passen volant, volant i sense adonar-te ja estàs al migdia, pensant que has de començar a fer el dinar...
Doncs bé, els meus matins passen així de ràpid perquè he de preparar les programacions d'aquest curs que entra (tot i que jo no m'incorporo fins el novembre), fer alguna cosa de casa, però sobretot, sobretot jugar i xerrar amb el Biel, el meu fill.
A estones que vull desconnectar vaig a buscar alguna càpsula Nespresso i fer el meu Coffee Time, és a dir, connectar-me una estona mentre prenc el cafè tranquil·lament.

Nou bloc

Una mamá bloguera: Empezamos de nuevo: No sé cuantas veces habré empezado un blog, pero esta vez es diferente y especial.

Doncs això, he creat un bloc nou per parlar exclusivament de la meva experiència com a mare. Però això no vol dir que El meu altre bloc deixi d'existir! Aquí continuaré publicant recomanacions (o no) de llibres, sèries, viatges i vivències com a mestra...

Ens llegim!!

Un viatge: Cork (Irlanda)

Ja sabeu que una de les meves passions és viatjar. M'encanta conèixer llocs, trobar indrets en els que em senti a gust, m'agrada descobrir racons a cada ciutat que hi vaig. Si em paro a pensar en els llocs que he viatjat, no són molts en quant a varietat perquè he repetit moltes ciutats. Però tot i així no me'n penedeixo, ja que a cada viatge he descobert alguna cosa nova que no ho havia fet en el anterior.

Però de tant en tant l'Abraham i jo decidim descobrir algun indret nou. L'octubre de l'any passat va ser un d'aquests moments. Tot just feia poc ens havíem assabentat d'una gran notícia que ens portaria al més gran viatge d'aquesta vida: seríem pares. Així que els dos estàvem molt contents de la notícia, però també ens volíem dedicar un viatge abans de que arribés el nostre estimat bebè. Vam decidir anar a Irlanda. Però, per què Cork? Aquesta no ha sigut mai una de les meves ciutats preferents a conèixer, però degut a horaris i temps vam acabar comprant dos bitllets d'avió per anar a Cork. 

El viatge va ser fabulós. La ciutat és petita però té quelcom captivador. Té racons molt bonics per descobrir i història que conèixer. A les afores de Cork hi ha un castell que val la pena visitar: el castell de Blarney. Aquesta fortalesa és coneguda perquè té una pedra que és capaç d'otorgar el do de l'eloqüència. L'excursió cap aquest poble s'ha de fer en autobús, o cotxe. Nosaltres vam anar-hi en bus i vam poder gaudir del verd paisatge d'Irlanda. Els voltants del castell és preciós. Té uns jardins immensos, en el que et pots perdre tot un dia passejant. A part del castell hi ha la casa en la que havia viscut el senyor de l'època (Blarney), diferents fortaleses, i jardins amb llacs, parcs, boscos on hi vivien bruixes, druides i altres personatges... Però sens dubte el més divertit de l'excursió és el moment en que arribes a la pedra de Blarney. Li has de fer un petó per tal de guanyar el do de l'eloqüència, però no és fàcil fer-li el petó: t'has d'estirar al terra d'esquenes, agafar-te a unes barres (per no caure) i donar un petó a la pedra del mur, que està separada de la plataforma de la torre. Molt divertit perquè la pose en que et quedes per fer-li el petó té el seu què. 

Tornant a la ciutat de Cork, allà hi podem visitar el seu campus universitari. També hi ha un museu sobre la presó que hi havia a la ciutat. El mercat és molt bonic per anar a visitar (The English Market) i anar a prendre qualsevol cosa en un pub i escoltar música en directe no té preu.

Nosaltres sempre ens quedem amb ho bo de cada viatge i moltes vegades són els petits detalls, moments i passejades el que més recordem. Anar de museus, castells i demés s'ha de fer per conèixer la ciutat que visites, però sobretot s'ha de viatjar amb la ment oberta, observar cada diferència, trobar les semblances de coses, i gaudir de la persona amb la que hi vas. Nosaltres sabíem que aquest era un viatge especial perquè probablement seria el nostre últim viatge sols. Així que vam gaudir l'un de l'altre. I vam brindar pel nostre nen que venia en camí.

Blarney Castle

Vega - Como Yo No Hay Dos

COMO YO NO HAY DOS

¡Ey tú!, que nunca miras hacia atrás,
que vas dejando rotas al pasar. ¡Quieto ahí!
Que yo ya estoy de vuelta.
Quizás me subestimas pero soy de esas con coco
y cuerpo de mujer mortal y cara de muñeca.
Si crees que vas a vencer, inténtalo otra vez.
Verás que ya te avisé, yo no sé perder.

Tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo no hay dos.

Tu amor no es suficiente para mí,
ya no me quedan ganas de fingir que soy aquello que tú esperas.
Si crees que vas a vencer, inténtalo otra vez.
Verás que ya te avisé, yo no sé perder.

Tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo…

Nunca he querido un hombre que me entienda,
que crea que el mundo sin él no da vueltas.
Hoy no aguanto más, apuro el trago y me voy buscando un subidón de pura adrenalina.
No insistas, no me sigas.

Porque tengo mucha vida y este don de gentes, creo en mi misma, no es cuestión de suerte.
Tengo otro concepto de comerme el mundo.
Amor, como yo…
Y es que tengo mucha vida, creo en mi misma.
Tengo otro concepto de comerme el mundo amor como yo no hay dos.

Te tengo a ti

Fa temps que li estic donant voltes al cap sobre què escriure al blog. Havia pensat continuar amb les meves opinions sobre llibres o sobre alguna sèrie... però al meu cap només hi ha una cosa. I molts ho sabeu: el meu fill. Va néixer fa un mes i una setmana, després d'un part llarg, de moltíssimes hores. Un nen molt desitjat i estimat des d'abans de néixer. 

Ara escric, al cap d'un mes d'haver parit i potser encara és massa d'hora. Les meves emocions estan a flor de pell i qualsevol cosa pot fer que passi d'un extrem a l'altre: de l'absoluta alegria a la melancolia i "tristor". Sí, potser és una mica fort dir aquesta paraula després de tenir un nen tan bonic als braços, però el canvi de vida és tan gran i la responsabilitat de que creixi bé és tal, que arriba un moment (i més d'un), en que et desmuntes i les llàgrimes surten sense que puguis evitar-ho. I et culpes de plorar, de sentir que no pots... Però d'això n'han escrit molt i diuen que és del més normal sentir-se així. De tota manera, no deixes de sentir-te culpable al principi. Com pot ser que, estimant tant com l'estimo, pugui sentir que no ho faré bé, que potser no estic preparada? I quan ja la pena no em pot més, me'l miro i em convenço de que sí que podré, que seré una bona mare i ell creixerà feliç i bé.

I és que ell és una part de mi, l'he dut durant nou mesos llargs al meu ventre i tinc la necessitat de donar-li el millor, de que no li falti de res. Si li he de cantar perquè es calmi, li canto; si he de ballar amb ell, ballo; si vol jugar, hi jugo; que simplement necessita l'abraçada de la seva mare per dormir-se, qui sóc jo per no donar-li?

Us explicaré una anècdota que em va passar pocs dies després de que ell arribés a casa: un matí ens vam quedar ell i jo sols. El vaig deixar a la seva hamaca per jo anar fent coses mentrestant i al cap d'una estona va començar a rondinar. Vaig posar el cd de Vega, "Metamorfosis", per comprovar tot allò que diuen de la música que escolten quan estan al ventre de la mare. I sí, es va calmar una estona. Vam ballar la cançó "Lolita", li vaig cantar "Mejor mañana" i a la tercera cançó, "Nueva York" ell va tornar a rondinar. Aquesta és la meva cançó preferida de Vega i li vaig cantar en to suau, mentre el tenia en braços, perquè es calmés i ho va tornar a fer. Fins i tot se m'estava dormint al braços. L'anècdota és que no vaig poder acabar de cantar-li la cançó perquè les llàgrimes tornaven a mi, però aquest cop d'una alegria immensa de sentir-lo tan a prop i tan meu.

... He decidido esperarte sin más aquí. Sin ti, no puedo. Por si un día decides que aquello valió la pena, si descubres que ya no te importa el que diran, si te pesan las cicatrices, la nostalgia de tiempos felices... dando vueltas por este cuadro me encontrarás...

El meu petit Biel

Un llibre: Per què llegir els clàssics, avui. Laura Borràs.

Per què llegir els clàssics, avui. Títol que em va cridar l'atenció per ser una reivindicació de la lectura dels clàssics en una societat que es diu que no llegeix, en una societat que està consumida per la falta de temps i que no troba (mai) el moment de gaudir de la lectura, d'assaborir-la.

També em va cridar l'atenció perquè justament el dia anterior, o pocs dies abans, el meu marit i jo vam estar parlant del tema justament: de la lectura de clàssics, de "no-clàssics", de què era un clàssic, etc., etc. I vam arribar a una conclusió que l'autora del llibre, Laura Borràs, també ens fa saber: hi ha vegades que llegim un llibre, ja sigui clàssic o no, i no podem acabar-lo, no ens acaba d'agradar o d'omplir i el deixem apartat. Això vol dir que el llibre no sigui bo? No val la pena llegir-lo? O és que simplement no era el moment que l'havíem d'haver començat a llegir, o no estàvem preparats? Jo crec en aquesta última opció.
Durant l'època d'institut em van fer llegir un munt de clàssics, i hi havia uns quants que no vaig poder amb ells. I estan considerats clàssics de la literatura, imprescindibles per a un munt de crítics! Per què, aleshores, jo els vaig avorrir? No estava preparada per la seva lectura. Simplement crec això. Laura Borràs ens diu que els llibres esperen pacientment, que mai és tard per arribar als clàssics.

De tota manera, també crec que no sempre ha d'agradar tot el que es considera clàssic. Però com a mínim, s'ha de fer una lectura constructiva per tal de valorar l'obra i decidir per un mateix si ha omplert o no la lectura. I per què. 

A banda de la lectura de clàssics, aquest llibre o assaig de literatura, conté una introducció bastant inspiradora pel que fa al tema de la literatura. La segona part del llibre ja es dedica a l'anàlisi o comentari de text que fa l'autora sobre diferents clàssics que ella n'ha fet una "(s)elecció" personal. Jo em quedo amb la primera part del llibre, en que ens fa una invitació a la lectura, ens respon a quin és el paper del crític, què és un clàssic i què és el cànon. Us deixo uns fragments del llibre:

"Al capdavall, la literatura permet entretenir, fugir, consolar, reflectir estats d’ànim, viure vides en préstec… Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc. El joc de la lectura enfronta un autor i un lector que, mitjançant tot un conjunt de regles, arriben a ‘comunicar-se’ quan la descodificació del missatge és efectiva. Llavors, quan aquesta connexió es produeix, la lectura esdevé un plaer. Un plaer acumulatiu i insadollable, perquè com més llegeixes, com més gaudeixes llegint, més vols llegir per gaudir més i més i més… Aquesta és la gran recompensa.” (p. 16)

“Llegim, per aprendre? Per formar el sentit crític, l’opinió propia? Per entretenir-nos? Per divertir-nos? Per vèncer la ignorància? Per construir-nos com a persones? Per preparar-nos per comprendre la humanitat i les seves grandeses i misèries? Per enfortir el jo? Per combatre la soledat? Lllegim per llegir, per plaer, pel plaer de llegir? Segons la circumstància i el moment podem afirmar que totes i cadascuna d’aquestes opcions són factibles.”  (p. 23)

Espero que us agradi i reflexionem sobre què llegim i com ho volem llegir. 

Un llibre: Sueño del Fevre, George R.R. Martin

Avui us porto una novel·la de George R.R. Martin. Sueño del Fevre és la seva segona novel·la que va publicar, després de Muerte de la Luz, al 1982.
Sueño del Fevre és una novel·la fantàstica, una història de vampirs que va més enllà de la sang. Tracta de com canvia la vida del personatge Abner Marsh, propietari d'una empresa de vapors i amant d'aquest tipus de vaixell, quan coneix a Joshua York, un personatge enigmàtic que somnia amb crear el vaixell més majestuós que hagi navegat pel Mississippi amb unes intencions misterioses.
Tot i que està tractada com una novel·la de vampirs, aquesta és sobretot una novel·la d'aventures, intriga, un cant a l'amistat i a la fidelitat.
No he llegit cap altra tipus de novel·la de vampirs, però aquesta m'ha agradat en especial perquè, com he dit abans, va més enllà de la sang. Parla de la relació entre aquests dos personatges i com es troben amb una sèrie d'obstacles que els posen a prova.
Com a totes les novel·les de George R.R. Martin, els personatges estan molt ben treballats i els bons no sempre els veus com a bons i els dolents no sempre són dolents. Això sí, a diferència de la famosíssima saga Canción de Hielo y Fuego, en aquesta obra hi ha pocs personatges i una trama lineal. No treu, però, que la història enganxi i no puguis deixar de llegir fins que descobreixes el final d'aquests personatges. És una novel·la àgil, d'una prosa excel·lent.
Per als amants (i no amants) de les novel·les de vampirs us recomano la lectura d'aquest llibre. 

Un llibre: Aranmanoth, Ana María Matute

Aquest any al cole, per motiu de la festa de Sant Jordi, hem estudiat a l'autora Ana María Matute. Jo no havia llegit res d'aquesta escriptora i per poder treballar-la a la classe vaig llegir-me alguns dels seus contes dedicats al públic infantil i juvenil, però també vaig voler llegir una novel·la destinada als lectors adults. I aquesta novel·la que vaig triar és Aranmanoth.

Em va cridar la ressenya de la contraportada, ja que deia que estava ambientada en l'Edat Mitjana i que tractava de la història d'un noi que volia trobar un lloc al món, en un temps al que no pertany. Per començar, la búsqueda d'un lloc al món ja és una temàtica que de per si m'agrada a la literatura, així que vaig seguir llegint per veure si em continuava cridant l'atenció. Aleshores continua dient que és la història de la búsqueda d'un somni, d'una obsessió, que concentra la complexitat de l'ésser humà i, a més, tot això amb un toc de fantasia i màgia a la història. Li vaig donar l'oportunitat. Resultat de la lectura: satisfactòria.

Però per començar, he de dir que Ana María Matute té un estil narratiu que costa de començar. Són d'aquelles autores que has de rellegir un parell de cops les primeres pàgines per saber exactament del que t'està parlant. Però un cop ja has trobat el fil de la lectura, és un d'aquells llibres que necessites acabar. És una història que enganxa, màgica, amb uns personatges tendres. Amb tot, no deixa de ser un llibre cruel en certa manera, tenint en compte que el tema que tracta és la complexitat humana, i dins de la complexitat humana hi trobem la maldat.

Com a narració, fa servir un llenguatge elaborat, cada paraula i cada frase està escrita amb molta delicadesa. L'ús de la naturalesa està molt present en la seva literatura, i Aranmanoth no podia ser menys.

Un dels passatges més bonics,per a mi, és aquest:

(...)Y entonces se tendieron en la hierba, el uno en brazos del otro, y de nuevo se encontraron y sintieron que se conocían, desde un tiempo tan remoto como nuevo, tan dilatado como fugaz. Rodaron suavemente enlazados, sus labios y sus cuerpos tan unidos que parecían que nunca podrían separarse.

Fue así como descubrieron el profundo significado de aquella palabra que tantas veces habían escuchado en la voz del muchacho de los ojos negros, en sus canciones, y en las historias que contaban las mujeres junto al fuego. Y aunque parecía una palabra mágica que despertaba en su piel y en su más remota memoria, sin embargo era la palabra más simple y poderosa; la única capaz de distinguir a las criaturas humanas de las que no lo son.(...)

Sabreu a quina paraula es refereix, no?

Bé, espero que tingueu ganes de llegir-lo. És una lectura fàcil, en quant a que és un llibre no gaire extens, però és una d'aquelles lectures que val la pena fer. A mi, em va enganxar la tendresa dels personatges principals: innocents, però com a tals el futur que els depara no sempre és el que un s'espera... I et fa reflexionar, en quin sentit avança l'ésser humà? Quin és el valor que dóna prioritat?

Final de curs

Bon dia a tothom!

Si, sembla estrany que per aquestes dates jo posi un títol com aquest en una entrada al bloc, però és que per a mi el curs s'està acabant ja. Ja tinc la meva substituta i em queda un mes per tenir al Biel als braços, per tant, poca cosa més faré. Primer em feia molta ràbia no arribar fins al final, com havia previst, però potser millor que em dediqui tres setmanes de descans, de poder llegir, passejar i fer coses abans de que la meva vida canviï del tot.

El divendres passat ja em vaig acomiadar dels nens, per si un cas, però en principi hi aniré quatre dies més. L'últim dia del segon trimestre el vam dedicar a celebrar la festa de sant Jordi. Es van endur els llibres, les roses, el punt de llibre... uf, pensava que no arribaria a acabar-ho tot... però sí :) Al final no vaig poder fer cap foto als llibres que van fer els nens, però he de dir que van quedar molt bonics. Els que van fer aquest any els de castellà, els de les Caputxetes de Colors, també van quedar molt i molt bé. Estic contenta dels resultats.

Bé, encara que les ganes de tenir al Biel siguin molt i molt grans, això no treu que tingui certa pena de deixar el curs a mitges... A veure si m'hi puc anar passant pel cole, un cop hagi nascut el nen, i així els presento el petit, que tantes ganes tenen de veure els nens!!

En fi, el final de curs s'apropa per a mi... quatre dies més i durant el mes de maig el dedicaré exclusivament a mi, i tot allò que m'envolta.

Portada de St. Jordi

Hola!!

Sant Jordi s'apropa, i amb aquesta data tan assenyalada també s'apropa tota la sèrie de manuals que s'han de fer a l'escola... entre ells el llibre per sant Jordi. Aquest any no tinc gaire clar com fer la portada, i de moment he pensat aquesta:

Com podeu veure, no està ni molt menys acabada... simplement és una prova de com podria quedar... què us sembla?

Una sèrie: "The Big Bang Theory"

Ja fa temps que us vull recomanar aquesta sèrie. La vaig descobrir l'estiu passat, després que me la recomanessin per activa i per passiva. És una sèrie divertidíssima, amb uns personatges molt ben treballats i d'una temàtica molt actual i aconseguida: un grup de quatre amics que estudien ciències (física, astrofísica, enginyeria...), i treballen d'això, tenen un estil de vida molt pautat i molt tancat en ells mateixos. Una noia es trasllada a l'edifici on viuen dos d'ells (Sheldon i Leonard) i comença una relació molt particular entre ells. Ella és una noia normal i corrent, sense estudis universitaris i que treballa en un restaurant. Els nois queden fascinats per ella, sobretot en Leonard, i mica en mica ella es va fent un lloc en el grup.

La gràcia d'aquesta sèrie recau en les constants referències que fan sobre el món de la "subcultura": còmics, sèries, jocs online, jocs de cartes... el món dels "frikis" que molts dirien. També fa gràcia el com tracten la professió dels físics i les bromes i vocabulari que només poden entendre ells.

No he vist encara la sèrie sencera, l'estic veient en DVD així que només he vist fins la temporada 3. Però el que si us puc dir és que tindreu hores de riures assegurats!!

Un llibre: EL laberinto de la felicidad, Àlex Rovira i Francesc Miralles

Avui us porto l'últim llibre que m'he llegit: El laberinto de la felicidad, d'Àlex Rovira i Francesc Miralles.

Aquest llibre és com un conte que ens vol arribar a explicar els secrets de la felicitat. La protagonista d'aquest llibre es queda atrapada en un jardí que és un laberint, a l'endinsar-se en un bosc poc després de ser despatxada de la seva feina. Allà haurà de buscar el centre del laberint per poder trobar la sortida. Per això, haurà de contestar a una sèrie de preguntes: Qui sóc? D'on vinc? A on vaig? Per a què visc?... Totes aquestes preguntes, d'aparent fàcil resposta, la conduiran a conèixe's millor i més profundament, a parar-se a reflexionar sobre el sentit de la vida. Tindrà l'ajuda d'una sèrie de personatges que li donaran la clau per arribar al centre del laberint.

És un llibre ràpid de llegir, però cada capítol dóna una pista per reflexionar sobre aquest sentit de la vida... que a vegades sembla que deixem una mica oblidat.

"Tú eres tu propio camino. Si te eres fiel, allí dónde estés te encontrarás siempre en el centro del laberinto" Àlex Rovira

Frases de nens (I)

Un nen de quatre anys conversant amb mi, embarassada:

- ¿Por qué tienes la barriga tan gorda?

- Perquè tinc un bebè a la panxa...

- ¿Me lo dejas ver?

- No, perquè està dins de la panxa...

-¿Te lo has comido?

-...

Com quedar-te sense resposta... jajajaja

I frases com aquesta podríem fer un bon recull :)

Un llibre: Caperucita Roja, Verde, Amarilla, Azul y Blanca; de Bruno Munari i Enrica Agostinelli

Bona nit!

Feia temps que no portava cap llibre de literatura infantil, tot i que n'he llegit forces. El que us porto avui és un que em va cridar l'atenció perquè dóna la casualitat que a l'escola jo faig una feina molt semblant des de l'àrea de castellà a tercer: els nens fan un llibre de caputxetes de colors. Us enrecordeu que l'any passat us vaig ensenyar com quedava la portada del llibre?

Doncs una alumna em va dur aquest llibre a classe i no me'n vaig poder estar d'anar-lo a buscar i llegir-me'l.

El llibre tracta sobre cinc Caputxetes diferents:

• La Vermella és la coneguda versió dels germans Grimm, però inclou un final alternatiu.
• La Verda ens parla d'una Caputxeta que té unes bones amistats que l'ajuden contra el malvat llop.
• La Groga és una Caputxeta de ciutat, amb un llop un tan dolent com la versió clàssica del conte.
• La Caputxeta Blava té com a escenari el mar i, per tant, un llop marí.
• I finalment, la Blanca és una Caputxeta que viu a la neu i tot el que veu és el blanc de la neu. En aquesta història el llop és una mica especial.

És un recull d'aquests cinc contes, a partir de sis anys. Lectura fàcil i amena i oberta a la imaginació de totes les caputxetes que poden existir al món.

Video SparkNotes: Shakespeare's A Midsummer Night's Dream summary

He trobat aquest vídeo a Sparknotes on explica tota la història de l'obra A Midsummer Night's Dream, de Shakespeare, en imatges.

Espero que us agradi ;)

Una nova faceta a la meva vida

Us presento el meu petitó: el Biel.

Si, es presenta una nova etapa a la meva vida: la de ser mare. He de reconèixer que, tot i estar molt contenta per aquest fet, alhora tinc una mica de por... Com serà la meva vida a partir d'ara? Podré amb tot? Seré una bona mare?