Hi ha cops en que una es sent a gust amb la vida. Hi ha petits moments en que et donen pau i sentit a tot allò que fas. Et fan veure les coses d'una altra manera. És com una regeneració per dins. I a vegades són només petits moments, breus però màgics. Estones que no vols que acabin, estones que t'estaries temps allargant. Com si en una pel·lícula hi hagués una banda sonora de fons, tranquil·la i vigoritzant.
Un simple migdia, asseguda en un sofà, amb la claror del dia que entra pel balcó... el temps a fora sembla tranquil, però es van formant núvols que semblen que descarregaran aigua, tot i que en aquells moments només s'hi respira calma. A sobre meu un nen preciós, fruit del meu ventre, dut i viscut amb molta passió. Néixer i anar creixent amb ell. Sí, ell em dóna una altra visió de les coses. Em dóna certa calma (tot i que també guerra) però generalment em dóna pau. Aquesta estona d'estar asseguda al sofà amb el meu petit tresor a sobre, tranquil i adormint-se fa que em senti plena. L'observo. Els seus ullets es van tancant, les seves mans s'aferren al meu cos, em volen tocar i comprovar que hi sóc allà. Tot el seu cos relaxat sobre meu. Sóc la seva mama i ell em busca per a que li doni aquella calma. I ell me la traspassa a mi.
Aquestes petites estones, de relax, de no voler que passi el temps, fan que mica en mica jo superi els meus mal de caps diaris. Fan que m'oblidi per un moment d'ells i només existim el meu petit i jo.
