Un llibre: Nada, Janne Teller

Vaig començar a llegir aquest llibre sense saber de què anava. Només em van dir que no em deixaria indiferent. I tant que no me n'ha deixat!

Al final del llibre hi ha una nota de l'autora en que diu que va escriure aquesta novel·la com a un encàrrec de literatura juvenil. Ella primer va dir que no, però finalment va escriure aquest conte. Ella diu que el considera un conte. I no sabria què dir... és un conte? Si entenem com a conte narració breu d'una sèrie de fets ficticis amb la finalitat d'entretenir... doncs sí, és un conte. 

La lectura d'aquest conte va ser prohibida en moltes escoles, de països com Dinamarca, Noruega, Alemanya... A algunes llibreries de França no van voler comercialitzar aquest llibre. Si hagués sabut això abans d'obrir el llibre, l'hagués llegit amb uns altres ulls, esperant saber el perquè de tot això. Però no, no sabia a què m'afrontava.

El primer capítol del llibre comença així:

Nada importa.

Hace mucho que lo sé.

Así que no merece la pena hacer nada.

Eso acabo de descubrirlo.

Els primers capítols tracten sobre com uns alumnes adolescents, de setè curs, reaccionen quan un company de classe, en Pierre Anthon, deixa anar aquest pensament el primer dia d'escola i marxa de la classe. A partir d'aquí els joves intentaran demostrar-li que això que ha dit no és veritat, que hi ha coses que si que importen.

Volen ajuntar tot allò que tingui significat per a ells, allò que sigui difícil de desprendre's. Comencen la recollida de coses materials, com un telescopi, unes sandàlia verdes... però fins a on arribaran? 

Mica en mica, la narració va fent-se més obscura, menys innocent, més macabra.

A mi m'ha deixat amb la boca oberta en molts capítols. Fins a on s'és capaç d'arribar? L'autora ens vols fer arribar que la naturalesa de l'ésser humà acaba duent cap a la violència. El llibre ha estat comparat amb El Senyor de les Mosques, de William Golding, així que qui l'hagi llegit pot arribar a entendre que va cap al cantó salvatge de l'ésser humà. 

Fora de ser salvatges, vosaltres què serieu capaços de deixar a la "pila de significat" per demostrar-li al Pierre Anthon que va errat? O és que no ho està, d'equivocat? 

Espero que gaudiu de la lectura, que podent agradar més o menys la consecució dels fets que ocorren, us faci pensar sobre allò que veritablement és important per vosaltres. Que no deixaríeu perdre per res del món?

Bojos pel volant

Bon dia, avui escric el post arrel dels meus pensaments d'ahir mentre conduïa camí cap a Gràcia. 

A mi m'agrada molt conduir. De fet, quan vaig poder em vaig treure el carnet de conduir i des de llavors són poques les vegades que li he dit a algú altre que conduís el cotxe enlloc de fer-ho jo. Doncs bé, reconec que conduir no és senzill perquè has d'estar atent a tot el que ocorre al teu voltant. I quan dic tot, vull dir TOT. No et pots descuidar ni un segon, perquè amb aquesta fracció de temps pot ocórrer quelcom inesperat. 

No teniu prioritat si veieu aquesta senyal!!!

Ahir anava cap a la classe de ioga en cotxe, ja que es fa en el barri de Gràcia i vaig decidir que seria el més còmode pels dos. El trajecte cap a Gràcia no és complicat, tret de l'últim tros, quan ja arribes a Rambla del Prat, perquè estan d'obres i uns cotxes que s'incorporen a Avinguda Príncep d'Astúries passen totalment del "cediu" que tenen al terra. La meva reflexió va cap aquells cotxes i motos que canvien de carril indiscriminadament, sense fer servir les llums de canvi de direcció i molts cops sembla que ni miren si passa un cotxe prop seu. 

Vaig haver de frenar quatre o cinc cops per no menjar-me cotxes que canviaven de carril sense avisar, vigilar de no endur-me pel davant motocicletes que circulen entre els cotxes i t'apareixen al costat sense que t'ho esperis... I què dir dels vehicles que necessiten l'espai del seu carril i de la meitat del del costat per girar de carrer... Això fa que si et despistes un segon te'ls puguis emportar pel davant. 

També cal anar amb compte un cop tens el cotxe parat en un semàfor. Molts carrers fan baixada o pujada, per tant si no tens el cotxe ben frenat et pots dur la sorpresa que va cap endavant o cap enrere poc a poc, quasi imperceptiblement en algun carrer. Això em va passar l'altre dia: jo estava parada en un semàfor i vaig sentir un cop pel darrere, prou fort perquè m'espantés, però no el suficient com per haver fet res al cotxe (una lleu rascada) ni per haver despertat al Biel que anava al darrere. El conductor de l'altre cotxe va parar amablement per comprovar que no hagués passat res, i no parava de demanar-me perdó perquè s'havia despistat un moment. 

I el que dic jo, de despistar-nos ho podem fer tots (i m'incloc) però hem d'anar en compte i ser conscients quan conduïm. Si algun cop notem que estem molt cansats el que hem de fer es cedir el volant a algú altre o simplement no agafar el cotxe. 

El meu petit Biel