Fa temps que li estic donant voltes al cap sobre què escriure al blog. Havia pensat continuar amb les meves opinions sobre llibres o sobre alguna sèrie... però al meu cap només hi ha una cosa. I molts ho sabeu: el meu fill. Va néixer fa un mes i una setmana, després d'un part llarg, de moltíssimes hores. Un nen molt desitjat i estimat des d'abans de néixer.
Ara escric, al cap d'un mes d'haver parit i potser encara és massa d'hora. Les meves emocions estan a flor de pell i qualsevol cosa pot fer que passi d'un extrem a l'altre: de l'absoluta alegria a la melancolia i "tristor". Sí, potser és una mica fort dir aquesta paraula després de tenir un nen tan bonic als braços, però el canvi de vida és tan gran i la responsabilitat de que creixi bé és tal, que arriba un moment (i més d'un), en que et desmuntes i les llàgrimes surten sense que puguis evitar-ho. I et culpes de plorar, de sentir que no pots... Però d'això n'han escrit molt i diuen que és del més normal sentir-se així. De tota manera, no deixes de sentir-te culpable al principi. Com pot ser que, estimant tant com l'estimo, pugui sentir que no ho faré bé, que potser no estic preparada? I quan ja la pena no em pot més, me'l miro i em convenço de que sí que podré, que seré una bona mare i ell creixerà feliç i bé.
I és que ell és una part de mi, l'he dut durant nou mesos llargs al meu ventre i tinc la necessitat de donar-li el millor, de que no li falti de res. Si li he de cantar perquè es calmi, li canto; si he de ballar amb ell, ballo; si vol jugar, hi jugo; que simplement necessita l'abraçada de la seva mare per dormir-se, qui sóc jo per no donar-li?
Us explicaré una anècdota que em va passar pocs dies després de que ell arribés a casa: un matí ens vam quedar ell i jo sols. El vaig deixar a la seva hamaca per jo anar fent coses mentrestant i al cap d'una estona va començar a rondinar. Vaig posar el cd de Vega, "Metamorfosis", per comprovar tot allò que diuen de la música que escolten quan estan al ventre de la mare. I sí, es va calmar una estona. Vam ballar la cançó "Lolita", li vaig cantar "Mejor mañana" i a la tercera cançó, "Nueva York" ell va tornar a rondinar. Aquesta és la meva cançó preferida de Vega i li vaig cantar en to suau, mentre el tenia en braços, perquè es calmés i ho va tornar a fer. Fins i tot se m'estava dormint al braços. L'anècdota és que no vaig poder acabar de cantar-li la cançó perquè les llàgrimes tornaven a mi, però aquest cop d'una alegria immensa de sentir-lo tan a prop i tan meu.
... He decidido esperarte sin más aquí. Sin ti, no puedo. Por si un día decides que aquello valió la pena, si descubres que ya no te importa el que diran, si te pesan las cicatrices, la nostalgia de tiempos felices... dando vueltas por este cuadro me encontrarás...
 |
| El meu petit Biel |
