Per fi he pogut acabar, i gaudir, del primer i segon llibre de 1Q84 de Haruki Murakami. Estic de ple en la lectura del tercer llibre (és la sort d'haver trigat tant a llegir-lo i així no he hagut d'esperar per seguir llegint la saga!) i no sabia si esperar acabar-lo per fer un post explicant els dos volums o fer-los per separat. He decidit fer això últim, més que res perquè tenia molt de "mono" de Murakami i de poder parlar d'ell en el bloc.
Doncs bé, aquesta novel·la conté elements de les dues vessants de Murakami: la més realista a l'estil Tòquio Blues o l'onírica de Kafka a la platja. Això fa que sigui especial. He llegit algunes crítiques dient que realment en aquesta novel·la Murakami no aporta res nou a la seva literatura, que és una mica més de repetició del que ja hem vist i llegit en novel·les anteriors. Potser sí que és veritat que Murakami sol escriure sobre la solitud dels personatges i els fa passar per certes proves que fan que aquests meditin i reflexionin sobre el seu estil de vida o sobre les coses que canvien al seu voltant, i el perquè d'aquests canvis. A més, com ja passa a Kafka a la platja, les històries dels dos protagonistes s'han de trobar en un moment de la història, fent que continuïn un camí i s'hagi de resoldre la problemàtica a partir de la suma de l'experiència dels dos personatges. Estic d'acord en que en la seva narrativa té molts punts en comú en altres novel·les d'ell, però aquest autor té la facilitat i l'habilitat d'escriure i descriure la història d'aquests personatges de tal manera que quedes captivat per ella i no pots més que seguir llegint i llegint per arribar al seu final. Serà aquesta la seva fórmula però a mi realment m'ha agradat molt 1Q84. Combinar les dues vessants és un encert perquè és realista en la narració dels fets que viuen els dos protagonistes, però té aquesta part surrealista que et deixa intrigat i et fa voler saber més d'ella. No es fa pesada en cap moment i cada detall de la història està narrat amb tal precisió que realment et deixa enganxat i intrigat fins al final del llibre... el qual és un continuarà perquè hi ha la tercera part.
Endinsant-nos en la novel·la, 1Q84 té dos personatges principals: Aomame i Tengo. Ambdós personatges tenen dos tipus de vida. Per una banda, Aomame és instructora en un gimnàs, especialista en estiraments musculars, i aquesta és la seva vida aparentment normal; a part d'això, és una assassina. Per una altra banda, Tengo és professor de matemàtiques en una acadèmia i a part d'això també es dedica a ser escriptor i es relaciona amb una novel·la força estranya titulada La crisálida de aire, dictada per una noia molt enigmàtica. Com he dit abans, tots dos protagonistes duen vides molt solitàries i en un punt de la novel·la totes dues vides es compliquen, tenint un punt en comú, tot i que ells això no ho saben.
Murakami ambienta la seva història en el Japó de 1984, donant-li aires orwellians jugant amb aquesta idea del "Gran Hermano" que tot ho veu i posant èmfasi en aquest tipus de societat que viu sota una autoritat totalitària. I aquí entra el món 1Q84. En aquest món distorsionat, podríem dir que paral·lel, tot i que a la novel·la ja deixa ben clar que no és paral·lel si no que directament substitueix a l'original 1984, Aomame i Tengo s'enfrontaran a una organització secreta, dirigida per un enigmàtic líder. Darrere d'aquesta secta o organització hi ha quelcom que mou els fils i que se n'encarrega de fer algunes accions totalment fosques i escabroses.
De nou, recomano plenament la lectura d'aquesta novel·la de Murakami. Té fragments realment inspiradors i que no s'haurien de deixar de llegir. Tinc pendent d'escriure sobre Murakami i la seva obsessió pels gats. Tinc pendent d'escriure sobre el que pot fer l'amor (això un cop acabi el tercer volum i sàpiga el final de la història). I bàsicament, hauria de poder unir aquests dos temes i tractar sobre la naturalesa humana, la solitud, les pors, la passió, la realitat que un mateix viu... Una de les frases que em va impactar i em va fer pensar va ser la següent:
I sí, realitat no hi ha més que una, tot i que a vegades es té la sensació de que hi ha alguna cosa que distorsiona la realitat, i hi ha vegades en que fas alguna cosa que modifica lleugerament aquesta realitat. No heu sentit això alguna vegada?
Així que si heu llegit el llibre, digueu-me, què en penseu? Creieu que l'autor realment no innova i s'ha acomodat en aquest tipus de narració? Tot i així, us captiva? Penseu que és i serà la seva obra mestra?
Endinsant-nos en la novel·la, 1Q84 té dos personatges principals: Aomame i Tengo. Ambdós personatges tenen dos tipus de vida. Per una banda, Aomame és instructora en un gimnàs, especialista en estiraments musculars, i aquesta és la seva vida aparentment normal; a part d'això, és una assassina. Per una altra banda, Tengo és professor de matemàtiques en una acadèmia i a part d'això també es dedica a ser escriptor i es relaciona amb una novel·la força estranya titulada La crisálida de aire, dictada per una noia molt enigmàtica. Com he dit abans, tots dos protagonistes duen vides molt solitàries i en un punt de la novel·la totes dues vides es compliquen, tenint un punt en comú, tot i que ells això no ho saben.
Murakami ambienta la seva història en el Japó de 1984, donant-li aires orwellians jugant amb aquesta idea del "Gran Hermano" que tot ho veu i posant èmfasi en aquest tipus de societat que viu sota una autoritat totalitària. I aquí entra el món 1Q84. En aquest món distorsionat, podríem dir que paral·lel, tot i que a la novel·la ja deixa ben clar que no és paral·lel si no que directament substitueix a l'original 1984, Aomame i Tengo s'enfrontaran a una organització secreta, dirigida per un enigmàtic líder. Darrere d'aquesta secta o organització hi ha quelcom que mou els fils i que se n'encarrega de fer algunes accions totalment fosques i escabroses.
De nou, recomano plenament la lectura d'aquesta novel·la de Murakami. Té fragments realment inspiradors i que no s'haurien de deixar de llegir. Tinc pendent d'escriure sobre Murakami i la seva obsessió pels gats. Tinc pendent d'escriure sobre el que pot fer l'amor (això un cop acabi el tercer volum i sàpiga el final de la història). I bàsicament, hauria de poder unir aquests dos temes i tractar sobre la naturalesa humana, la solitud, les pors, la passió, la realitat que un mateix viu... Una de les frases que em va impactar i em va fer pensar va ser la següent:
No se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una. (Murakami; 1Q84. Ed. Tusquets. Col·lecció Andanzas. 24)
I sí, realitat no hi ha més que una, tot i que a vegades es té la sensació de que hi ha alguna cosa que distorsiona la realitat, i hi ha vegades en que fas alguna cosa que modifica lleugerament aquesta realitat. No heu sentit això alguna vegada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada